Tots els presidents de Jordi Basté
"En encendre la tele i veure el casopló on viu Puigdemont, em van venir ganes de ser un exiliat d'aquest mateix estil, quin luxe. Fins que vaig caure en el fet que qualsevol dia truquen a la porta i és Basté, que ve a donar-te la tabarra, tractant de president a tothom"
Un es pregunta per quina raó Jordi Basté diu president a un tipus que no presideix res, i arriba a la conclusió que segurament Basté diu president a tothom, fins i tot als seus amics, al seu pare, a un taxista i al fruiter. És una malaltia de caràcter psicològic, una mena de complex d'inferioritat que fa que el pobre s'adreci als altres amb aquest càrrec, per realçar la seva pròpia insignificança, encara que no precisament física.
No és una malaltia greu, almenys no en el sentit que sigui letal, però sí preocupant, sobretot per als seus amics i familiars: imagineu-vos anar a sopar de restaurant amb Jordi Basté i que, quan ve el cambrer a prendre nota, li precisi: "El filet el vull poc fet, president".
Va ser a l'últim Pla seqüència, un programa totalment prescindible de La2Cat, com gairebé tots, quan tota Catalunya va percebre aquest trastorn en Basté. Fins ara només eren rumors, un es nega a creure que algú a qui has apreciat en la llunyania pugui patir aquesta estranya malaltia, però ara ja no serveix de res negar-nos a veure la realitat.
El periodista va anar a Waterloo a —com és preceptiu— llepar-li el cul al fugat i amnistiat Puigdemont, i no va deixar de dir-li president, fins al punt que vaig haver de preguntar a la IA si, per distreure's una mica de tants anys de vida ociosa i despreocupada, Puigdemont s'havia posat a presidir alguna cosa, un club de lectura o una associació ornitològica, la que fos.
Va resultar que no, que fins i tot una presidència simbòlica és massa feina per a qui està acostumat a no fer res, la qual cosa, tristament, confirma la patologia de Jordi Basté: creu que, excepte ell, tothom és president.
Trist destí el de qui va ser estrella de la ràdio. Dir-li president a Puigdemont es pot admetre si és per riure'ns d'ell, això ho fa molta gent i a més riure és molt sa. No passa res, també n'hi ha que diuen sire als interns psiquiàtrics que es creuen Napoleó o catedràtic al tonto del poble, sempre com a broma, encara que en el fons sigui cruel. Però dir-li president seriosament, gairebé fent reverències com vam veure que feia Basté sense cap mena de vergonya, per força ha d'obeir a algun trastorn psicològic de l'entrevistador, això no és normal.
El perillós és que l'altre, el que viu a Waterloo, tampoc no està gaire bé del cap, de manera que a força de sentir que li diuen president igual acaba creient-se que presideix alguna cosa, i a veure què li trobem després, perquè ho presideixi una mica i deixi de donar la tabarra.
El trastorn de Basté, a més de molest, sol crear incertesa. Dient president a tothom, incloent-hi el pelacanyes que va deixar tirats els seus socis i amics mentre fugia amagat, provoca que al seu voltant regni la confusió. Imagino el caos que hi hauria al palauet de Waterloo quan el presentador i director del programa donava instruccions a l'equip de rodatge.
- Necessito més il·luminació aquí, president —li ordenava al cap de fotografia—.
- I a mi què m'expliques, Basté, jo pensava que només venies a entrevistar-me —responia Puigdemont.
- No és a vostè, president, és a l'altre president —es disculpava Basté
- M'ho dius a mi, Jordi? Jo sóc el càmera, aquesta no és la meva funció.
-No, president, tampoc era a tu, ho deia a aquell president.
En encendre la tele i veure el casopló on viu Puigdemont, em van venir ganes de ser un exiliat d'aquest mateix estil, quin luxe. Fins que vaig caure en el fet que qualsevol dia truquen a la porta i és Basté, que ve a donar-te la tabarra, tractant de president a tothom. Un peatge massa car, encara que sigui a canvi de viure com un paxà.
