AP-7, el cost del populisme
"Els camions es van apoderar de l'AP-7 i tots els vehicles que no la feien servir per considerar el peatge un simple robatori de les elits extractives es van llançar a la carretera, potser pensant que la providència mantindria la infraestructura ara que finalment era gratuïta"
L'AP-7 és una autopista gratuïta des de fa gairebé cinc anys, i en aquest temps s'ha convertit en una ratera de vehicles i en una font inesgotable de despesa per al Pressupost de la Generalitat. Una calamitat previsible.
Finalment, el president de la Generalitat va admetre fa uns dies que potser es va cometre un error en eliminar totalment el peatge. El gest de Salvador Illa té el seu valor, perquè algú amb autoritat ho havia de dir per començar a buscar solucions tant per fer front al cost de manteniment com per recuperar la fluïdesa en la circulació.
Els usuaris habituals d'aquesta via van prendre consciència del desastre que s'acostava abans de complir-se la primera setmana de gratuïtat. Tanmateix, en aquells primers dies, l'eufòria institucional per la desaparició de peatges a l'AP-7 i a l'autopista del Maresme es va traduir en una cursa absurda per veure quina Administració eliminava primer les casetes de cobrament. Vam saber per les cròniques diàries d'aquest fet històric a TV3 que al govern de Pere Aragonès no hi havia qui li guanyés en el desmuntatge de les barreres.
Els governs tenen, en general, una tendència irrefrenable al populisme de la gratuïtat dels serveis públics, encara que es tracti d'autopistes d'alt cost de construcció i manteniment, perquè sempre hi ha bons ciutadans mobilitzats i obstinats que així ho exigeixen.
En el cas de l'AP-7, l'Administració central va tenir més de mig segle per estudiar què faria quan arribés el final de la concessió. En el cas de l'autopista del Maresme, la Generalitat va tenir unes dècades menys per preparar una alternativa. Pel que sembla, tots els governs de tots els colors es van oblidar de planificar la nova etapa.
I així va arribar el dia. Els camions es van apoderar de l'AP-7 i tots els vehicles que no la feien servir per considerar el peatge un simple robatori de les elits extractives (alguna cosa s'emporten, sí) es van llançar a la carretera, potser pensant que la providència mantindria la infraestructura ara que finalment era gratuïta.
La providència no va intervenir.
El pagament per ús és la solució més lògica i justa, però la manca de previsió governamental va impedir aplicar-la de seguida i es va optar per decretar la festa de la gratuïtat.
![Montaje con la AP-7, la Cambra de Comerç de Barcelona y la Directora d'Infraestructures de la entidad, Alicia Casart](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/557454.jpg?p=w:320\/h:240&h=UK16C4FQ"])
Certament, s'hauria pogut mantenir un peatge prou rebaixat per permetre als conductors visualitzar la nova situació i esperar a l'operativitat de la vinyeta o el model que sigui. La temptació populista va ser més forta que la racionalitat i ara serà més difícil explicar el retorn del pagament per circular a uns usuaris convocats per la gratuïtat i a uns transportistes acomodats al pas lliure.
A més, l'AP-7 està al límit de la seva capacitat i la consellera Paneque és partidària d'ampliar-la amb un nou carril on calgui. L'autopista del Maresme, en canvi, no pateix una densitat tan alarmant per l'absència de camions, però presenta un dèficit de vergonya per ser utilitzada com a alternativa al sector nord de la C-32 per la deixadesa del ministeri en finalitzar la connexió en autovia des de Tordera a Maçanet de la Selva.
Si a aquest panorama hi afegim que les autovies ferroviàries per alleugerir el moviment de camions per carretera no seran una realitat imminent, la solució de l'AP-7 es complica, fins i tot amb vinyeta. D'entrada, els transportistes exigiran subvencions compensatòries pel final de la gratuïtat concedida tan alegrement i se'ls acabaran reconeixent per evitar les vagues corresponents.
Però, sobretot, l'AP-7 continua sent una infraestructura de titularitat estatal que, com a tal, requerirà solucions generalistes aplicables a tota la xarxa. La Generalitat, conscient d'aquest fet, demanarà el traspàs. Així podria recórrer la seva pròpia via per evitar el col·lapse, com si els catalans fóssim bascos, vaja.
Una complicació afegida, perquè se sap que els catalans no som bascos. I per si no fos prou, es tem que l'any 2027 pugui ser el de l'arribada dels bàrbars al Govern de l'Estat, la qual cosa suposaria, entre molts altres mals, que el Govern d'Illa perdria el seu valedor a la Moncloa. En 50 anys no hi va haver previsió, hem trigat cinc anys a admetre l'error, quant temps caldrà esperar per aplicar una solució?
