Francesc-Marc Álvaro vigila el seu pinso
"Tan bon punt es va instal·lar al Congrés dels Diputats vam deixar de sentir a parlar d'ell, d'aquí la major claredat i menor toxicitat que aquests anys s'ha vingut observant en l'atmosfera a Catalunya"
Feia algun temps, l'aire que respirem a Barcelona semblava lleugerament més lleuger, menys carregat de toxines d'agre i de bogeria. “Què passa?”, ens dèiem, “què passa, que sembla que es respira millor?”. I era que Francesc-Marc Álvaro, després de llençar totes les levites convergents hagudes i per haver des de la seva plaça de quota del partit a la premsa barcelonina, després de ser l'home que xiuxiuejava a l'orella d'Artur Mas, s'havia passat al costat de Junqueras, obtenint escó al Congrés.
L'autor de Per què hem guanyat, objecte de moltes befes i sarcasmes per publicar aquest títol quan els separatistes encarrilaven el major fracàs i ridícul de la democràcia (la independència dels nou segons i la subseqüent fuga de capitals, resolta amb l'aplicació pal·liativa, misericordiosa del 155 i la presó pels colpistes), potser no era gaire clarivident, però en realitat sí que havia guanyat.
Ja que, amb un senzill canvi de jaqueta, apa, hop!, es va assegurar un bon sou a càrrec dels pressupostos de l'Estat, i va poder deixar enrere les seves laborioses anàlisis a la premsa diària, empipadores i ja tan desacreditades. Devia dir-se, taral·lejant íntimament la cançó de Paolo Conte: La faccia è salvata, la minestra è sicura.
Tan bon punt es va instal·lar al Congrés dels Diputats vam deixar de sentir a parlar d'ell, d'aquí la major claredat i menor toxicitat que aquests anys s'ha vingut observant en l'atmosfera a Catalunya. A Madrid tampoc no ha fet cap mal significatiu, ja que s'ha limitat a menjar il minestrone, cullerada a cullerada. La veu i la cara del grup és, com és notori, Rufián.
Aquest tampoc no és que sigui una eminència, però brandava fotocopiadores i manilles policials, insulta a tort i a dret, en fi, munta sarau non stop i a més, com va dir el seu padrí Joan Tardà, “és un tuitaire de collons”, habilitat amb la qual guanya titulars que és una alegria.
Ara bé, per a la propera legislatura, el tuitaire de collons reclama no només conservar el càrrec, sinó també carta blanca en la selecció del personal del partit per al Congrés. Com que això la direcció no sembla disposada a donar-li-ho, estira la corda, amenaça amb trencar-la, munta grans debats amb altres líders de l'esquerra espanyola, exposa tàctiques de possibles coalicions sense consensuar-les amb ella.
Rebus sic stantibus, o sigui, veient perillar la menestra i el cocidet madrileny (ja que si Rufián decideix, Álvaro va fora), Álvaro ha sortit del refectori i a la veu de “Amb les coses de menjar no s'hi juga!” planta batalla. Creant una associació anomenada Esquerra Democràtica, el seu “il·lusionant” programa va exposant aquests dies per sales d'actes i emissores radiofòniques i televisives. És un duel de titans ercos!
Com explicava a Crónica Global Àlex Cárcel el passat dia 29 de juny, el propòsit d'Esquerra Democràtica és unir a l'òrbita d'ERC càrrecs orfes o desencantats de Junts que veuen que amb Puigdemont la nau no va enlloc i ells a l'atur.
En aquestes compareixences públiques i entrevistes, Álvaro repeteix mantras que, la veritat, sonen una mica passats de moda. Com “Catalunya necessita una esperança col·lectiva”. Home, una altra vegada amb això, no! Aquesta gent que s'ha tornat de sobte tan antiga no es cansa d'oferir i prometre “il·lusions” i “esperances” col·lectives.
Algun amic hauria de recordar-li a Bocatorta que l'època de la retòrica de les belles abstraccions amb què es podia engalipar el personal ha passat a la història. Sona cansat. Estem vacunats. O, com es deia fins fa uns anys, “hem passat pantalla”.
En el fons el mateix Álvaro ho sap, i per això, curant-se en salut, diu també: “No volem una Catalunya profètica i estètica”. Insinuant amb això que més val tornar a l'època de Pujol, el seu peix al cove i les seves visions d'horitzons de grandesa als quals en realitat no calia arribar.
Una Catalunya profètica i estètica? Sens dubte que l'autor d'un títol tan funest com Per què hem guanyat pot postular-se com a ebenista, com a congressista, com a tastador de menestres… o com el que vulgui, de qualsevol cosa excepte de profeta.
Pel que fa a l'estètica… deixem-ho córrer.
