Envellir amb drets i amb llibertat
"Envellir no pot significar perdre veu ni quedar reduït a una categoria vulnerable"
Un dels grans reptes als quals s'enfronta tota societat, i particularment la de Catalunya, té a veure amb el paper que reserva a les persones grans. Encara que moltes vegades aquesta qüestió sembli no formar part de l'agenda pública, resulta necessària una reflexió vinculada a la realitat.
A la nostra terra vivim més anys i aquest avanç, inevitablement, planteja qüestions de fons que afecten el conjunt de la vida pública i ens interpel·len a tots. Com garantim que els anys de la tercera edat es visquin amb autonomia, seguretat i ple reconeixement de drets? La resposta urgeix, perquè la longevitat no és una qüestió abstracta ni pertany només a l'àmbit sanitari o assistencial.
Tot el contrari. Té conseqüències concretes en les persones. Però també en l'habitatge, el patrimoni, l'organització familiar, les herències o la capacitat de cada ciutadà per decidir sobre la seva pròpia vida. Envellir no pot significar perdre veu ni quedar reduït a una categoria vulnerable. Una societat madura ha de protegir els seus grans sense substituir-los, acompanyar-los i oferir-los garanties sense limitar la seva llibertat.
Aquest esperit és, precisament, el que ens impulsa als Registradors a celebrar cada any el fòrum Jubilare, un valuós espai de reflexió sobre els reptes que planteja el pas del temps i la necessitat de mirar l'edat sense prejudicis. La cita a Catalunya arriba a més en aquest mes de juliol, un moment sempre oportú.
Recentment hem conegut les darreres dades demogràfiques de la regió, publicades per l'Institut d'Estadística de Catalunya, que revelen que el nombre de persones majors de 65 anys ha crescut un 2,3% en els darrers 12 mesos, representant ja el 20% dels ciutadans. L'informe reflecteix que mai abans aquest grup poblacional havia estat tan nombrós.
Aquest fet constitueix una bona notícia, en la mesura que viure més és un dels grans èxits col·lectius de la nostra societat. No obstant això, importa molt el com. I aquí la seguretat jurídica té un paper més humà del que a vegades es creu.
Seguretat jurídica, en la vida quotidiana, significa saber que el que signem s'entén, que la nostra voluntat queda protegida, que una decisió patrimonial no es pren sota pressió o que una persona gran pot organitzar la seva vida sense quedar exposada a abusos.
A Catalunya, a més, aquest debat té una dimensió propera, atès que l'habitatge s'ha convertit en una preocupació transversal. Però per a una part notable dels nostres grans, l'habitatge no és només un immoble. És el lloc on han construït la seva vida i també el principal actiu econòmic de què disposen.
Aquesta doble condició —llar i patrimoni— exigeix una mirada delicada. Qualsevol decisió sobre la casa afecta la butxaca, però també la memòria, l'autonomia i el projecte vital d'una persona.
En aquest context ha guanyat visibilitat la figura de la nua propietat. La idea, explicada de forma senzilla, consisteix a vendre la propietat d'un habitatge conservant el dret a continuar vivint-hi mitjançant l'usdefruit.
Per a algunes persones grans pot ser una via per obtenir liquiditat sense abandonar casa seva. Per a d'altres, no serà l'opció més adequada. L'important és que ningú la presenti com una solució màgica ni com una oportunitat de mercat desproveïda d'humanitat.
Les darreres dades disponibles a l'Estadística Registral Immobiliària situen les compravendes de nua propietat en 1.798 operacions a Espanya, amb Catalunya entre les comunitats amb més casos. No és una xifra massiva dins del conjunt del mercat immobiliari, però sí suficient per reclamar una reflexió serena.
Aquesta fórmula és una figura lícita i pot complir una funció social si s'utilitza bé. Però precisament per afectar persones grans i el seu horitzó de vida, ha d'anar acompanyada d'informació clara i plena protecció de la voluntat. El que no es pot acceptar és que l'edat, la salut o la vulnerabilitat es converteixin en arguments comercials. Quan la vida d'una persona es transforma en una variable de rendibilitat, la societat creua una línia que no hauria de creuar.
Per tot això, potser el nostre repte més immediat al respecte té a veure amb garantir que les persones grans siguin veritablement lliures. I per això calen institucions sòlides, professionals responsables i una cultura jurídica que no les tracti com a subjectes passius, sinó com a ciutadans amb plena capacitat per decidir.
Jubilare neix precisament d'aquesta mirada: entendre l'edat com una etapa amb drets, projectes i dignitat. La pregunta de fons no és quan comença la vellesa, sinó quan comencen els nostres prejudicis sobre ella. Perquè l'autonomia no es jubila. I la seguretat jurídica, ben entesa, és una forma discreta però essencial de protegir-la.
