Espanya sempre és culpable
"El Tribunal Europeu de Drets Humans ha recordat una obvietat que a Catalunya sembla subversiva: el castellà no és una llengua estranya, sinó llengua pròpia de milions de catalans, i la immersió escolar en català vulnera drets lingüístics bàsics"
Per al nacionalisme català, Espanya sempre compareix al banc dels acusats. Tant li fa la qüestió: la història, el finançament, les infraestructures, la llengua o la cultura. El veredicte sembla escrit d’antuvi. Espanya sempre és culpable.
La irada reacció de Junts, o de comunicadors com Antoni Bassas des del diari Ara, contra La gran aventura de la llengua espanyola, el programa de RTVE presentat per Iñaki Gabilondo, respon precisament a aquesta lògica. No estem tant davant d’un desacord historiogràfic com davant de la incapacitat d’acceptar qualsevol relat sobre Espanya que no estigui construït des de la culpa.
La tesi del documental incomoda aquells que han convertit l’hispanisme en sinònim d’opressió. Perquè qüestiona un dels seus dogmes més arrelats: que l’expansió del castellà només es pot explicar com a imposició i esborrat cultural.
La història, però, poques vegades és tan simple.
Espanya va ser un poder imperial, sí. Però la idea que la seva presència a Amèrica va equivaldre a un extermini lingüístic sistemàtic pertany més a la propaganda que a la història.
La Monarquia Hispànica va conviure amb una pluralitat de llengües indígenes i, en no pocs casos, en va promoure l’estudi i la codificació. Resulta difícil sostenir la tesi de l’extermini lingüístic quan van ser religiosos espanyols qui van produir les primeres gramàtiques i diccionaris de moltes d’aquestes llengües. Hi ha una sòlida historiografia que ho documenta.
Això no converteix l’imperi en una Arcàdia multicultural. Però sí obliga a abandonar el maniqueisme.
El castellà es va expandir, certament, però no només per coacció. Es va convertir en llengua comuna entre pobles que abans no es podien comunicar entre ells. En un continent d’extraordinària diversitat lingüística, el castellà va actuar com a llengua franca, vehicle d’intercanvi comercial, jurídic i polític. Va ser, alhora, llengua del poder i eina de comunicació compartida.
Això és el que el nacionalisme català no suporta: que una llengua pugui haver estat expansiva sense ser únicament opressiva.
Acceptar aquesta complexitat tindria conseqüències incòmodes en el present. Obligaria a reconèixer que el castellà tampoc es pot reduir a Catalunya al paper de llengua imposada per unes polítiques uniformitzadores, d’altra banda tan comunes a l’Europa contemporània. Sense ignorar la repressió franquista tantes vegades denunciada, també aquí ha estat llengua d’integració, mobilitat social i convivència. I avui el castellà forma part indissociable de la realitat social catalana. No com a llengua aliena, sinó com a llengua pròpia de milions de ciutadans.
La recent resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans ha agreujat aquesta incomoditat. Estrasburg ha recordat una obvietat que a Catalunya sembla subversiva: el castellà no és una llengua estranya, sinó també llengua pròpia de milions de catalans, i que la immersió escolar en català vulnera drets lingüístics bàsics.
![De izquierda derecha, la expresidenta de SCC, Elda Mata, y los actuales presidentes de Fundación Impulso, AEB e Impulso Ciudadano, José Domingo, Ana Losada y Javier Arenas](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/554390.jpg?p=w:320\/h:240&h=y1GSl6Id"])
La polèmica deixa, a més, una paradoxa difícil d’ignorar. Entre els consellers de RTVE hi figuren persones vinculades a Junts per Catalunya, com Miquel Calçada, la trajectòria pública del qual ha estat marcada per una visió contrària a Espanya com a projecte polític i cultural.
La contradicció és cridanera: una corporació pública estatal finançada per tots els espanyols incorpora en la seva direcció representants d’un espai polític que no només aspira a trencar el marc constitucional, sinó que ha fet de la desconfiança envers Espanya un tret d’identitat.
Per això el problema mai no ha estat un documental. El problema és un altre: per a alguns, Espanya només resulta comprensible des de la culpa. Si hi ha mestissatge, va ser imposició. Si hi ha llengua comuna, va ser dominació. Si hi ha llegat cultural, s’ha de llegir sota sospita. El judici està decidit d’antuvi. Espanya sempre és culpable.
