Junts o el 'stand-up comedy'
"Em consta que els quadres de Junts, com Carles Campuzano o Jaume Giró, no són xenòfobs, però de la resta no me'n fio, perquè Batet, Sales o Turull són incapaços de mostrar una prada verda sense cobrir-la de gallines"
Junts travessa una fractura de l'ànima humana que la majoria situa en l'oblit per no rememorar el seu passat. El nacionalisme clàssic tanca els Dardanels per obrir la cel·la daurada de Waterloo, a canvi del retorn de l'expresident.
Ho haurà de negociar amb Feijóo després de la caiguda del vot socialista enmig del pantà d'imputacions, sentències de presó i de la inculpació de Zapatero desfermada per una Fiscalia nord-americana o per les joies presidencials enxampades per la UDEF a la caixa forta de l'expresident, un assumpte digne de peça a part, però que l'instructor manté en el totum revolutum de les acusacions particulars formulades pels homuncles del món ultra.
La maquinària judicial es va creuar fa uns dies amb l'homenatge a la figura de Jordi Pujol, efectuat a Planoles (Ripollès), en què l'actual secretari general de la JNC, Aleix Agustí, va reivindicar el “catalanisme inclusiu” de l'expresident, resumit en el lema Catalunya, un sol poble”.
No venguem romanços, home, i menys quan la consigna va néixer en el seu dia d'un slogan publicitari; a més de ser una sola nació, ara tornem a ser un sol poble.
Em consta que els quadres de Junts, com Carles Campuzano o Jaume Giró, no són xenòfobs, però de la resta no me'n fio, perquè Batet, Sales o Turull són incapaços de mostrar una prada verda sense cobrir-la de gallines. Encara que diguin allò de El meu món és el Món i neguin mil vegades a Silvia Orriols —mocador al vent, òliba al cinturó—, acabaran desembocant en la governança amb Vox al Congrés.
En el mateix acte d'homenatge, Jordi Pujol, va llançar, a prop de l'estació pirinenca de La Molina, l'obligació d'assumir el seu “deure” d'“integrar” els immigrants que arriben a Catalunya. Ah sí? Quantes regularitzacions va promoure l'expresident en el seu moment?
Quina afició tenen els patriotes de pa sucat amb oli a esberlar les valls de la bellesa. Els sembla que, des del centre tel·lúric pirinenc envoltat de pics, les seves proclames inundaran la terra baixa, després que ells decideixin fugir a la terra alta per dedicar-se a Déu i a la llibertat. És el principi trobadoresc de tot nacionalisme, a l'amor ultramuntà que comparteixen amb requetès i falangistes, els mateixos requetès i falangistes que van ocupar Bilbao, el 1937, la ciutat bombardejada pel general Mola.
Planoles ha estat una stand-up comedy dels exconvergents, un text breu en què els seus protagonistes expliquen la glòria del passat sense anunciar el seu futur; no són un banquet sinó un pica-pica; estimulen la conversa més que moure-la, però no clausuren res, entren pels ulls i deixen pòsit al paladar. Són paraules sobre l'escenari carregat de mítica però buit de significats.
El nacionalisme clàssic és una mena de balayeuse (passejadora) en la moda del Segon Imperi, com si en comptes de parlar Voltaire parlés Chateaubriand amb un faldó estret retallant la visió fugissera de l'amplada, que havia estat un refugi per als malucs criticables. Vacuitat i passat en plena combustió sentimental. Mentre el país bull sobre les togues i les acusacions particulars, el nacionalpopulisme reconstrueix La ciutat del sol.
