Les formes i el fons: la política migratòria dels Estats Units (I)
"Una política dissenyada per reduir la presència d'immigrants va acabar incentivant que alguns es quedessin al país"
Des d'Europa s'observa sovint la política nord-americana a través de les declaracions dels seus presidents.
Quan Donald Trump parla de deportacions massives, invasions frontereres o desplegaments militars, el seu llenguatge provoca una reacció immediata. Les seves formes són agressives, teatrals i deliberadament provocadores. La conclusió habitual és que representa una ruptura completa amb la tradició política nord-americana.
Tanmateix, quan s'examinen les mesures aplicades per les diferents administracions, les diferències entre demòcrates i republicans resulten força menys clares.
Canvien el vocabulari, les prioritats i el grau de duresa, però el fons de la política migratòria manté una continuïtat considerable: reforçar la frontera, impedir les entrades irregulars, restringir l'accés a l'asil i expulsar o retornar a qui no té autorització per romandre al país.
La maquinària migratòria nord-americana no va ser inventada per Trump. S'ha construït durant dècades sota presidents d'ambdós partits. La història de l'expulsió d'estrangers és fins i tot anterior a la creació dels Estats Units, tot i que el sistema federal modern va començar a consolidar-se a finals del segle XIX.
Els primers controls migratoris
Les primeres lleis federals restrictives no van sorgir per afrontar una immigració il·legal massiva comparable a l'actual. Van respondre principalment a l'arribada de treballadors xinesos a la costa oest, especialment a Califòrnia, i al rebuig social, racial i laboral que van provocar.
Durant la febre de l'or i la construcció del ferrocarril transcontinental van arribar desenes de milers d'immigrants xinesos. Eren contractats per fer feines especialment dures i rebien salaris inferiors. Sindicats i treballadors blancs els acusaven de reduir els salaris i prendre'ls la feina.
A aquest conflicte econòmic s'hi afegia un racisme obert contra la població asiàtica. La immigració es va convertir així en el còmode culpable de problemes laborals molt més complexos, una tradició política que, com podem comprovar, ha envellit perfectament.
La mesura decisiva va ser la Chinese Exclusion Act de 1882. Aquesta llei va suspendre durant deu anys l'entrada de treballadors xinesos, els impedia accedir a la ciutadania nord-americana i establia mecanismes per controlar, detenir i deportar aquells que no poguessin demostrar que tenien dret a residir al país.
Va ser la primera gran llei federal que va excloure expressament un grup ètnic i nacional perquè suposadament amenaçava la feina i l'ordre social.
Les primeres restriccions migratòries, per tant, no van respondre principalment a creuaments clandestins a la frontera amb Mèxic, sinó a la voluntat de decidir quines races, nacionalitats i classes socials eren acceptables per al país.
Les xifres i els seus paranys
Abans de comparar administracions cal aclarir les estadístiques. En el debat públic s'utilitza la paraula “deportació” per descriure procediments molt diferents.
Un removal és una expulsió executada mitjançant una ordre formal. Un return és un retorn, normalment realitzat a la frontera, que pot incloure una sortida voluntària sense una ordre formal d'expulsió. Una deportation és una categoria més àmplia que pot incloure expulsions formals, retorns i altres tipus de sortida.
Durant la pandèmia es va crear una llei especial, l'article 42, una disposició sanitària d'una llei de 1944 que permetia expulsar ràpidament certs migrants sense tramitar les seves sol·licituds d'asil. L'administració Trump va començar a aplicar-la al març de 2020 i l'administració Biden la va mantenir fins al maig de 2023!
De Clinton a Bush: la frontera com a prioritat
L'administració de Bill Clinton, entre 1993 i 2001, va endurir notablement el sistema migratori. El seu Govern va ampliar les operacions de vigilància fronterera, va augmentar els recursos destinats a impedir creuaments irregulars i va donar suport a reformes legislatives que facilitaven les expulsions.
Abans de l'enduriment de la frontera, nombrosos treballadors agrícoles mexicans i centreamericans mantenien una migració circular: entraven als Estats Units durant les temporades de feina i després tornaven als seus països.
L'augment de la vigilància i dels riscos del creuament va produir un efecte paradoxal. Per a molts treballadors resultava més difícil i costós tornar a casa i tornar a entrar la temporada següent. Com a conseqüència, alguns van optar per quedar-se permanentment als Estats Units i traslladar-hi les seves famílies.
No va ser l'única causa del creixement de la població indocumentada, però el reforçament fronterer va contribuir a transformar una immigració temporal en una de més estable. Una política dissenyada per reduir la presència d'immigrants va acabar incentivant que alguns es quedessin al país. I va passar sota una administració demòcrata.
Durant els dos mandats de Clinton es van registrar aproximadament 12,3 milions de repatriacions si s'inclouen els retorns fronterers. D'aquestes, uns 11,4 milions van ser returns, no expulsions formals des de l'interior del país. És a dir, la immensa majoria corresponia a persones interceptades i retornades, principalment a Mèxic.
No deixa de ser cridaner que aquestes xifres provinguessin d'una administració demòcrata que rarament és recordada a Europa per la seva duresa migratòria. La discreció també té els seus avantatges polítics.
George W. Bush va continuar en una direcció similar. Durant els seus dos mandats es van produir al voltant de 10,3 milions de repatriacions, de les quals uns 8,3 milions van ser retorns.
Després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, el control migratori va quedar a més vinculat a la seguretat nacional. El Govern va reforçar les institucions federals encarregades de la frontera i va crear el Departament de Seguretat Nacional, dins del qual van quedar integrades agències com Immigration and Customs Enforcement, coneguda com ICE, i Customs and Border Protection.
Per tant, molt abans que Trump prometés construir un mur, les administracions de Clinton i Bush ja havien reforçat i militaritzat parcialment la frontera, incrementat els controls i normalitzat el retorn massiu de migrants.
Obama, el “deportador en cap”
Barack Obama va arribar a la Casa Blanca amb un discurs més favorable a la reforma migratòria. La seva administració va protegir temporalment determinats joves indocumentats mitjançant programes especials i va defensar una via per regularitzar una part de la població sense papers.
Tanmateix, també va assolir xifres rècord d'expulsions formals. Alguns activistes el van anomenar deporter in chief, el deportador en cap.
La seva administració va donar prioritat als nouvinguts, a les persones amb antecedents penals i a aquells que eren considerats una amenaça per a la seguretat nacional o pública. En els seus dos mandats es van produir més de tres milions d'expulsions formals!
Aquesta xifra no significa necessàriament que Obama expulsés més persones en total que Clinton o Bush, perquè durant les administracions anteriors es feien moltes més devolucions voluntàries a la frontera. Però sí que va utilitzar amb gran intensitat el procediment formal d'expulsió.
La diferència en les categories és fonamental. Una expulsió formal pot implicar prohibicions per tornar i conseqüències legals més greus que un retorn. Obama no va aplicar exactament la mateixa política que Trump, però tampoc va suspendre la maquinària de deportació. La va utilitzar de manera més selectiva i la va acompanyar d'un llenguatge molt més prudent.
A Europa, on la política nord-americana s'interpreta sovint a partir del to presidencial, aquesta diferència de presentació va acabar amagant la continuïtat institucional. Una deportació explicada amb serenitat i sensibilitat continua sent una deportació, encara que produeixi menys titulars.
Trump: més soroll, però no sempre més expulsions
Donald Trump va convertir la immigració il·legal en un dels eixos de la seva campanya de 2016. Va prometre construir un mur a la frontera amb Mèxic, va endurir les condicions per sol·licitar asil, va ampliar la detenció migratòria i va introduir polítiques tan controvertides com la separació de famílies.
Els seus mètodes i el seu llenguatge van representar una clara radicalització. Tanmateix, durant el seu primer mandat no va superar Obama en expulsions formals. Les xifres van quedar a més alterades per la pandèmia, durant la qual el seu Govern va començar a utilitzar el Títol 42 per expulsar ràpidament persones interceptades a la frontera.
Mentre Obama afirmava concentrar-se en delinqüents, amenaces per a la seguretat i nouvinguts, Trump presentava pràcticament tota la població indocumentada com a possible objectiu.
També va intentar restringir de forma més àmplia l'asil, va pressionar les anomenades ciutats santuari i va voler implicar les forces policials estatals i locals en l'aplicació de la legislació migratòria federal.
Seria incorrecte afirmar que no hi va haver diferències. Trump va anar més lluny en la retòrica, en la utilització política de la por i en la seva disposició a desafiar límits legals i institucionals.
Però també seria incorrecte presentar les seves polítiques com una invenció sorgida del no-res. Bona part de la infraestructura legal, administrativa i policial que va utilitzar havia estat creada o ampliada pels seus predecessors demòcrates i republicans.
Biden i el retorn a les devolucions massives
Joe Biden va arribar a la presidència prometent una política migratòria més humana. Va suspendre algunes mesures de Trump, va ampliar determinats programes d'entrada legal i va crear vies especials d'admissió temporal per a ciutadans de Cuba, Haití, Nicaragua i Veneçuela.
També va intentar canalitzar les sol·licituds d'asil mitjançant cites als ports oficials d'entrada. Tanmateix, davant l'augment extraordinari de les arribades, el seu Govern va acabar adoptant mesures cada cop més restrictives.
Entre l'inici del seu mandat i febrer de 2024, el seu Govern havia realitzat al voltant d'1,1 milions d'expulsions i devolucions ordinàries. A aquestes s'hi havien d'afegir aproximadament tres milions d'expulsions sota l'Article 42, la majoria executades durant la seva presidència.
En l'any fiscal 2024, ICE va realitzar més de 271.000 expulsions formals, la xifra anual més alta registrada per aquesta agència des de 2014. Això no converteix automàticament Biden en un president més dur que Trump, però demostra que la diferència entre tots dos no es pot explicar simplement mitjançant l'oposició entre fronteres obertes i fronteres tancades.
Biden també va restringir l'accés a l'asil per a aquells que creuaven irregularment entre els ports oficials d'entrada. La seva administració va defensar aquestes decisions al·legant que el sistema estava desbordat, que els tribunals migratoris acumulaven milions de casos i que el Govern no tenia recursos per tramitar totes les sol·licituds.
En altres paraules, Biden va suavitzar les paraules, però no va renunciar a les expulsions. Es podria dir que va recuperar parcialment el model de Clinton i Bush: facilitar vies legals per a determinats grups mentre s'acceleraven les devolucions a la frontera.
Si Obama va ser anomenat el “deportador en cap”, Biden podria ser considerat el “retornador en cap”.
La segona administració Trump
En el seu segon mandat, iniciat el gener de 2025, Trump ha intentat ampliar les detencions, les expulsions accelerades i la col·laboració entre ICE i les autoritats estatals i locals.
El seu Govern sosté que durant el seu primer any es van superar les 600.000 deportacions i que un nombre encara més gran d'immigrants va abandonar voluntàriament els Estats Units.
Aquestes xifres s'han d'examinar amb precaució, perquè les comunicacions oficials no sempre distingeixen clarament entre expulsions d'ICE, retorns fronterers, sortides voluntàries i estimacions de persones que van marxar per iniciativa pròpia.
El que sí distingeix aquesta administració és la seva intenció declarada d'utilitzar la capacitat de l'Estat d'una manera molt més àmplia: més centres de detenció, més participació de policies estatals i locals, procediments accelerats, objectius de detencions més ambiciosos i menys excepcions humanitàries.
La diferència respecte als seus predecessors no rau només en el volum de les expulsions, sinó en la amplitud de les persones considerades prioritàries. L'administració ha intentat estendre la persecució migratòria més enllà dels nouvinguts i de qui té antecedents penals, incloent-hi persones establertes durant anys als Estats Units.
Trump tampoc ha amagat la finalitat política i simbòlica d'aquestes operacions. Les batudes, els desplegaments i els anuncis públics no són només instruments de control migratori: formen part de l'espectacle d'autoritat que caracteritza el seu Govern.
Diferents formes, un mateix sistema
Demòcrates i republicans no mantenen polítiques migratòries idèntiques. Hi ha diferències notables en matèria d'asil, reunificació familiar, protecció temporal, tracte als menors, prioritats de detenció i possibilitats de regularització.
Negar aquestes diferències seria tan simplista com afirmar que un discurs amable converteix automàticament una deportació en un acte humanitari.
Però també hi ha una continuïtat evident. Clinton va ampliar el control fronterer; Bush el va integrar en la política de seguretat nacional; Obama va assolir xifres rècord d'expulsions formals; Trump va radicalitzar el discurs i va ampliar els objectius; Biden va mantenir expulsions massives i va restringir l'asil quan va augmentar la pressió fronterera.
El debat polític nord-americà presenta cada elecció com un enfrontament entre fronteres obertes i deportacions implacables. La realitat és força menys cinematogràfica.
A Europa ens escandalitzen especialment les formes de Trump perquè són difícils d'ignorar. Però el fons de moltes de les seves polítiques té precedents tant demòcrates com republicans.
Trump no va inventar el sistema. Simplement va eliminar bona part de l'embolcall diplomàtic amb què altres presidents havien presentat mesures similars. I, com sol passar en política, descobrim que ens molesta més la manca de modals que l'existència de la maquinària.
