Salvador Illa té raó
"Sort que acabo de fer 70 anys i la meva edat provecta m'excusa de continuar votant (o això he decidit), amb la qual cosa aconseguiré evitar que el PSC torni a enganyar-me per tercera vegada"
En la seva nova maniobra de blanqueig del pujolisme (i ja en van unes quantes), Salvador Illa ha dit una gran veritat.
No em refereixo al fet que Catalunya li deu molt a Convergència (cosa que em sembla molt discutible), sinó al fet que Catalunya no seria el paiset que és sense Convergència. En això hi estic totalment d'acord: sense els vint-i-tres anys de tabarra patriòtica convergent, Catalunya seria una comunitat millor. I, de fet, per millorar i, si és possible, trencar amb el passat nacionalista, supremacista i insolidari de Pujol, Mas o Puigdemont, va ser per això que molts vam votar Salvador Illa per situar-se al capdavant de la Generalitat.
Una mica babaus hem de ser, ja que aquesta és la segona vegada que el PSC ens fa la mateixa broma de mal gust, i nosaltres, vinga a caure-hi: que si aquesta vegada van de debò, que si han fet examen de consciència, que si s'han alliberat del sindrom d'Estocolm induït pels convergents… Res, amics, no hi ha manera: ja haureu observat que la manera socialista d'instaurar la pau social consisteix a donar-los la raó en tot als lazes.
Fa anys, qui ens la va jugar va ser Pasqual Maragall, que aparentava ser l'alternativa a Pujol quan en realitat més aviat semblava l'hereu: per què, si no, l'exigència d'aquell absurd estatut d'autonomia que no li havia demanat ningú i que el joier Zapatero es va avenir a aprovar sense necessitat de llegir-lo? Només accedir al relleu, sobreactuació nacionalista. I anys després, més sobreactuació a càrrec del senyor Illa, que, tan bon punt et descuides, es llança a lloar la política del partit que, en teoria, estava cridat a substituir, aplicant totes les mesures necessàries per minimitzar els desperfectes a la convivència causats per la colla convergent i els seus il·luminats líders.
Sort ha tingut el PSC del ximple suïcidi dretà de Ciutadans, aquell partit que va guanyar unes autonòmiques a Catalunya i després no va saber què fer-ne, mentre els seus líders fugien a Madrid. Enhorabona per quedar-se amb tot el pastís constitucionalista, encara que només fos per fer-hi unes queixalades, no fos cas que el lazisme s'hi tornés en bloc.
Ahir, en aquestes mateixes pàgines, es preguntava Joaquim Coll què pot guanyar Illa amb la seva actitud genuflexa envers el Gran Germà de Catalunya i el seu difunt partit. Fa la impressió que res, ja que l'actitud cortesa del president envers els convergents mai no ha estat corresposta per aquests, que el continuen considerant un espanyolàs irredempt i semblen recordar el vell consell de Pujol als seus sequaços: “Als socialistes me'ls envieu a la merda de dos en dos”.
Dubto molt que tantes lloances a l'enemic puguin reportar-li gaires avantatges al dirigent d'un partit que, en teoria, no té res a veure amb el que es va inventar fa dècades el senyor Pujol. I, posats a fer, tampoc crec que la fidelitat canina que el nostre president mostra pel president de veritat, Pedro Sánchez, li vagi a redundar en benefici: sumar-se a aquestes teories conspiranoiques del bulo, el fang i els jutges d'extrema dreta controlats per Núñez Feijoo, Abascal i, embolica que fa fort, Donald Trump, i fer-ho amb tant d'entusiasme comença a assemblar-se molt a això de disparar-se un tret al peu. Encara que si això és el que es pretén, s'hi va molt ben encaminat.
En el camí cap a l'autodestrucció, no s'ha de desaprofitar cap oportunitat. Vegi's el cas de la placa que els Mossos d'Esquadra han enviat al domicili a Tànger de Mohamed Said Badonoui, salafista expulsat d'Espanya (concretament, de Reus) per les seves tèrboles activitats islamistes, que constituïen un risc per a la seguretat del país, segons l'Audiència Nacional. La nostra policia el felicita per la seva defensa dels drets humans i la seva contribució al bon rotllo entre moros i cristians.
Evidentment, quan es parlava de desfer-se del salafista, tot el lazisme es va solidaritzar amb ell (ja se sap que l'enemic del meu enemic és el meu amic), aconseguint que el parlament català li donés unes palmades a l'esquena per ser un bon noi maltractat per la justícia espanyola.
Sort que acabo de fer 70 anys i la meva edat provecta m'excusa de continuar votant (o això he decidit), amb la qual cosa aconseguiré evitar que el PSC torni a enganyar-me per tercera vegada.