L'esforç inconclús per la seguretat
Cal creure's la seguretat, la seguretat democràtica, controlada, però sense vacil·lacions. Altrament, la societat no podrà reclamar resultats
Barcelona i Catalunya s'han convertit en una destinació preferida no només per als turistes sinó també per als oficials del tràfic de drogues.
A la delinqüència comuna, incòmoda, insuportable per a la ciutadania, s'hi suma en els darrers anys un cens creixent de caps i sicaris del narcotràfic que han utilitzat els carrers de la capital catalana com un plató de gravació.
La consellera d'Interior de la Generalitat va oferir aquesta setmana una entrevista al rei de les ones catalanes, Jordi Basté, i va repassar molts d'aquests casos que agiten la tranquil·litat del carrer. Assassinats a la via pública, trets, apunyalaments i robatoris formen part del menú quotidià a Barcelona.
Les autoritats, autonòmiques i municipals, insisteixen a transmetre la idea que les dades de sinistralitat demostren que la inseguretat té menys recorregut respecte a fa pocs anys. I tenen raó. La dada reflecteix una presència menor del delicte però les onades de crims abofetejen l'escenari de les dades. Parlon, la consellera, es va afanyar a explicar a la ràdio que hi ha la meitat de morts que el 2018 i, tot i tenir raó, la sensació del ciutadà de peu no va en la mateixa direcció.
Hi ha dades que compliquen la percepció d'inseguretat. El fet que diversos assassinats s'hagin produït al carrer, en ple centre de Barcelona, hi ha influït.
Sense dubte, el crim del carrer Balmes davant d'una comissaria de la Policia Nacional és el paradigma de l'acció delictiva que acovardeix el ciutadà. Molts dels crims del passat, quan el nombre de morts era superior, no es produïen sovint al centre neuràlgic de la ciutat. Hi havia molts assassinats per culpa de la droga, però en llocs amagats. Es tractava d'una realitat greu però que la ciutadania no patia especialment i era fàcil passar pàgina perquè els crims es produïen entre ells i en llocs poc visibles. Quan un tret mortal esclata amb total impunitat al centre, fins i tot davant d'una comissaria i quan el malfactor pot fugir sense problema, dispara l'alarma.
L'altre gran assumpte que accelera la percepció d'inseguretat és el robatori al carrer, el robatori als domicilis. Delictes menors però greus per a qui els pateix.
Els cossos implicats gaudeixen de més efectius actualment, però no és suficient. Cal que hi hagi més agents al carrer i, per damunt de tot, que hi hagi més mesures legals que aconsegueixin posar un fre dràstic a la multireincidència, l'autèntic càncer de la inseguretat col·lectiva.
S'han fet passos importants els darrers temps, però el ritme d'implantació de les mesures hauria de ser més ràpid. Més judicis ràpids per castigar exemplarment qualsevol reincidència, per petita que sembli, més permisos per instal·lar càmeres als carrers --i evitar aquest bonisme absurd que encara hi veu pegues a l'anomenada sobreprotecció-- i més eines per exercir el control.
Per exemple, és lamentable que la Guàrdia Urbana encara no pugui tenir les pistoles tàser que es van considerar necessàries però que posicions polítiques temoroses van evitar que fossin una realitat. Cal creure's la seguretat, la seguretat democràtica, controlada, però sense vacil·lacions. Altrament, la societat no podrà reclamar resultats.
