El PSC després de Sánchez
"La paradoxa és evident: el PSC ha estat profundament sanchista, però no està condemnat a enfonsar-se amb ell. El seu vincle amb Pedro Sánchez va respondre a una convergència d'interessos"
Durant anys el PSC ha estat l'aliat més fidel —i probablement el més decisiu— de Pedro Sánchez dins del socialisme espanyol. No només el va sostenir quan bona part del PSOE el donava per liquidat, sinó que, després de la seva defenestració el 2016, va trencar la disciplina de vot i es va oposar a la investidura de Mariano Rajoy, defensant amb una tenacitat militant el "No és No" sanchista. Aquella decisió, impulsada per Miquel Iceta, va marcar l'inici d'una aliança estratègica que acabaria convertint-se en un dels pilars del sanchisme.
El PSC va actuar com el suport més sòlid i disciplinat del projecte. Va acceptar la creixent personalització del poder al voltant del president i va donar suport a una estratègia basada en la polarització i en aliances parlamentàries cada cop més heterogènies. També va donar suport als indults, la reforma dels delictes de sedició i malversació, i finalment l'amnistia, tantes vegades negada, assumint així els costos polítics d'una manera de governar cada cop més basada en la lògica de blocs i en la trencadissa dels consensos institucionals.
Tanmateix, reduir el PSC a una simple sucursal del sanchisme seria un error. I aquí entra en escena Salvador Illa. Illa no és un "home de Sánchez": és un aliat estratègic amb legitimitat pròpia. Controla un partit autònom, hegemònic en el món local català, presideix la Generalitat i projecta un estil polític sobri, institucional i pragmàtic que contrasta obertament amb l'hiperlideratge i el plebiscit permanent de Sánchez.
Mentre bona part dels quadres del sanchisme depenen enterament del líder, Illa té base pròpia i governa amb el suport de forces sobiranistes avui més pragmàtiques que rupturistes, prioritzant la gestió sobre l'èpica.
Per això, parlar del PSC després de Sánchez no equival a preguntar-se per la supervivència d'un partit desorientat sense líder. Es tracta, més aviat, d'analitzar el paper que pot exercir un dels actors clau per entendre el llarg cicle del sanchisme, però que conserva l'autonomia i el marge suficients per continuar sent la primera força a Catalunya i influir en l'etapa següent del socialisme espanyol.
La paradoxa és evident: el PSC ha estat profundament sanchista, però no està condemnat a enfonsar-se amb ell. El seu vincle amb Sánchez va respondre a una convergència d'interessos: Sánchez necessitava el socialisme català per reforçar la seva legitimitat territorial; el PSC necessitava un PSOE fort per recuperar centralitat a Catalunya després d'anys de retrocés. D'aquí que resulti tan eloqüent el seu silenci actual.
Com ja vaig assenyalar en aquestes pàgines, Sánchez ha deixat de ser un actiu electoral per convertir-se, progressivament, en un lastre per als interessos del PSC, sobretot de cara a les locals del maig vinent.
Si el cicle sanchista toca a la seva fi —com suggereixen els creixents signes d'esgotament—, el PSC haurà de decidir quina herència conserva i què corregeix. No podrà desentendre's dels excessos en què ha participat, però tampoc està atrapat sense sortida.
En aquest escenari, Illa pot resultar una figura decisiva, fins i tot com a referència en una eventual successió. No perquè encarni una ruptura frontal, sinó perquè ofereix una transició ordenada: continuïtat política i estratègica, però amb menys personalisme, més densitat institucional, i un registre més moderat i de gestió.
Aquesta podria ser l'aportació del PSC. Perquè la veritable qüestió ja no és si hi haurà vida després de Sánchez, sinó qui serà capaç d'ordenar aquesta transició.
