És compatible la veritat amb la democràcia?
"Aquell votant virtuós que havia de constituir un dels fonaments de la democràcia ha desaparegut del debat públic, sepultat per una densa capa de moralisme, ideologia i emocions primàries"
Fa cosa de tres anys, durant la presentació del seu llibre La raó en marxa, el professor Félix Ovejero va pronunciar una d’aquelles frases que un sempre recorda perquè expliquen a la perfecció certs fenòmens: "No es poden guanyar unes eleccions explicant la veritat a la gent. A més, això està estudiat".
No diré que m’estranyés l’afirmació, tenint en compte que avalava una intuïció prèvia. Però l’apunt epistemològic, si se’m permet la pedanteria, em va deixar un pòsit de pessimisme, perquè confirmava que el votant real està molt allunyat del votant virtuós que propugnava la visió clàssica de la democràcia, aquell individu informat el vot del qual, fruit d’una deliberació racional, té en compte conceptes clau com l’interès comú.
I per què no es poden guanyar unes eleccions explicant la veritat a la gent? Primer, perquè la realitat imposa límits i gairebé mai s’acomoda als desitjos dels votants. I, segon —i això també ho explica Ovejero en algun dels seus llibres—, perquè hi ha certs col·lectius o lobbies la capacitat d’influència dels quals pot fer decantar la balança en qualsevol elecció.
Quan concorren ambdues circumstàncies, es generen temes tabú. I un d’aquests temes tabú són les pensions.
Vagi per davant –sempre és trist justificar-se– que jo sóc funcionari cotitzant a classes passives, així que –si res no canvia– podria jubilar-me amb 60 anys tenint dret a la pensió màxima. És a dir, a mi em beneficia el sistema. Sense matisos. Si jo m’acostés a l’assumpte de les pensions únicament des de la perspectiva del meu interès particular, hauria de defensar l’actual sistema a ultrança.
Durant bastants anys no em va interessar gaire el tema de les pensions. Vaig estar molt de temps convençut que es tractava d’un sistema de capitalització: quan et jubilaves, cobraves allò que havies aportat a l’Estat al llarg de la teva vida laboral. Havia sentit a molts jubilats allò que segueixo sentint actualment: que la seva pensió no era sinó la devolució del que havien cotitzat durant tota una vida treballant. Al cap del temps, vaig saber que el sistema espanyol era de repartiment i seguia un criteri de solidaritat intergeneracional: els cotitzants presents sufragaven les pensions actuals.
Tanmateix, no va ser fins fa relativament poc quan em vaig assabentar que des de l’any 2012 l’import de les cotitzacions no arriba per cobrir l’import de les pensions, que actualment hi ha un dèficit contributiu d’uns 60.000 milions anuals i que un pensionista sol cobrar, de mitjana, al voltant d’un 60% més del que ha aportat en cotitzacions.
L’Estat compensa aquest dèficit amb transferències a la Seguretat Social d’impostos generals com l’IVA, l’IRPF o l’impost de societats, però el sistema ara mateix està molt lluny de l’autosuficiència per a la qual va ser dissenyat.
Aquells que defensen l’actual sistema no veuen problema en què el dèficit es cobreixi amb altres impostos: al cap i a la fi, argumenten, continuen sent aportacions del contribuent a la recaptació de l’Estat. Però qualsevol que sàpiga com funciona una economia familiar (no cal ser un expert), també sap l’evidència: que el que un gasta per a una cosa deixa de gastar-ho en una altra.
La pregunta, per tant, és: com afecten a la resta de partides pressupostàries les transferències per cobrir el dèficit contributiu de les pensions? Suposa una heretgia pensar que fent certs ajustos es podria millorar la inversió en infraestructures, en R+D o en habitatge públic? Aniria tot això en benefici del bé comú?
No tinc la resposta a aquestes preguntes, però com a ciutadà prefereixo que em tractin com un adult i m’expliquin la realitat tal com és, per més que no s’ajusti als meus interessos o desitjos. És una cosa que no fan ni els partits polítics ni els governs, perquè, ja ho sabeu, amb la veritat ni s’arriba al poder ni, un cop assolit, es pot conservar.
Per això estic tan agraït a Jon González, un enginyer que, des del seu compte de X, va fer una tasca pedagògica extraordinària, aportant gràfics de tota mena per il·lustrar la dimensió del dèficit estructural i oferint alternatives com la transformació del sistema actual de repartiment en un sistema de comptes nocionals per ajustar el desequilibri.
No només va tractar el tema de les pensions. També va demostrar que, ajustats a la inflació, tots els salaris paguen més IRPF ara que el 2019, en alguns casos (per exemple, un salari de 18.000 anuals) fins a quatre vegades més. La seva proposta era deflactar l’IRPF, una cosa que beneficiaria, sobretot, les rendes més baixes.
I com que les seves dades van deixar en evidència alguns tertulians que se n’havien burlat quan el jove Jon Echevarría les va presentar a La Sexta Xplica, com que ningú va poder contradir els seus càlculs i van quedar exposats el cinisme o la ignorància d’aquells que pretenen sentar càtedra aixecant un dit admonitori, la reacció dels seus adversaris va ser desvetllar a X que treballava per al BBVA, amb l’objectiu de mostrar que les seves anàlisis estaven esbiaixades i obeïen a l’interès de la banca. Jon González va tancar el seu compte al cap de pocs dies.
A mi m’és indiferent on treballa Jon. La seva tasca divulgativa —acurada, metòdica, rigorosa— podia contenir biaixos, no ho sé, però els biaixos s’haurien de combatre amb més dades i arguments, no a través d’aquests intents de desacreditació al·ludint al que és personal.
I quan passen aquests aquelarres públics en què es castiga qui intenta dir la veritat, queda clar que aquell votant virtuós que havia de constituir un dels fonaments de la democràcia ha desaparegut del debat públic, sepultat per una densa capa de moralisme, ideologia i emocions primàries rere la qual s’oculta la veritable motivació per seduir el votant real: la prosaica lluita pel poder.
