"Arrumacus" per a tothom
"Entenc que aquest retret de David Cid a Sílvia Orriols té a veure amb una cosa horrorosa a la qual ens hem acostumat massa: a la polarització, a la deshumanització de l'adversari, a qui sembla que sigui un crim, després del debat públic, tractar com a un ésser humà"
L'ascens imparable de la senyora Orriols ens depararà moments de gran diversió. Comptem amb ella, si no per arreglar cap problema, ni per proporcionar als catalans salut, diners i amor, sí per divertir-nos una mica. Són tan tedioses les sessions parlamentàries, oi?
La seva última ocurrència —crec que va passar fa uns dies, però me'n vaig assabentar ahir— ha estat ofendre's en mode molt “feminista” perquè un diputat dels Comuns, anomenat David Cid, li ha retret des de la tribuna que fingeix estar molt lluny dels diputats de Vox, però resulta que a les escales, entre bastidors, a la cafeteria del Parlament, es fa amb ells “arrumacus”.
D'entrada, Orriols no es va ofendre, perquè no entenia la paraula “arrumacus” que, segons crec, no existeix en llengua catalana, que era la que estava utilitzant el senyor Cid. Aquest feia servir un barbarisme —encara que d'ús molt estès— d'origen castellà.
Però, després de consultar el diccionari i observar que vol dir “carícies” o “carantoñes”, o “flirtejar" i tocar-se, i prenent-s'ho literalment, la senyora Orriols es va declarar molt ofesa. Segons l'alcaldessa de Ripoll, l'ús d'un terme tan simpàtic és misògin i difamatori, i fins i tot un exercici de “violència política”. Vaja per Déu.
Aquí el que ha passat és una doble o triple mancança: Cid parla en català, però està clar que no el domina (possiblement descendeix del Cid Campeador, Rodrígo Díaz de Vivar, aquell que es mesava les barbes “tan fortament plorant”, i pensa en castellà), i per això en els seus exercicis de retòrica catalana ha de recórrer a paraules d'una altra llengua.
Mentre que, per l'altra banda, Orriols només sap parlar català, és monolingüe total, i convindrà el lector amb mi que cal ser-ho molt per malinterpretar o desconèixer la paraula “arrumaco” o, si es vol, “arrumacu”. Sembla que a Ripoll no la fa servir ningú.
Per acabar-ho d'adobar, el president del Parlament, senyor Josep Rull, va voler treure ferro a la suposada ofensa masclista i violència política del senyor Cid, va dir que no veia mala intenció en l'ús de “arrumacus”, la qual cosa li va valer acusacions per part d'Orriols ni més ni menys que d'indignitat i de desmereixement de l'elevat càrrec polític que ocupa.
Exagerava expressament la seva indignació la senyora Orriols, per guanyar-se 15 minuts de fama? No es pot descartar. És plausible. Perquè ofendre's de debò per uns “arrumacus” és massa ximple.
Ara bé, el fons i la gravetat de la qüestió no és aquesta disputa lingüística (per molt interessant i reveladora que sigui de la ignorància d'un i altra), sinó el que manifesta: el desig, per part del senyor Cid, de l'ampliació del “camp de batalla” més enllà de la seu de la paraula, que és precisament el Parlament.
El senyor Cid sembla reclamar que la ferocitat del debat d'idees a l'hemicicle, on, com és normal, els de Vox i els d'Aliança Catalana es porten com gat i gos, es traslladi també als corredors i escales. Res de prendre un cafetó junts amb l'adversari! Res de cortesia i bon rotllo! El que cal fer si te'l trobes per allà és escopir-li! A l'enemic, ni aigua!
Entenc que aquest retret del descendent del Cid Campeador té a veure amb una cosa horrorosa a la qual ens hem acostumat massa fàcilment: a la polarització, al traçat de “línies vermelles”, a la deshumanització de l'adversari, a qui sembla que sigui un crim o una traïdoria, després del debat públic (que pot, i a vegades ha de, ser molt encès), tractar com a un ésser humà. És a dir: somriure-li, convidar-lo al mencionat cafetó, fins i tot donar-li unes palmades a l'esquena, intercanviar acudits i, si s'escau, alguns “arrumacus”, siguin sincers o fingits.
Ah, doncs a mi això no em sembla bé, i en conseqüència em comprometo des d'aquestes línies a presentar-me a la propera sessió del Parlament, i, tan bon punt vegi Sílvia Orriols m'hi acostaré (si no m'ho impedeix algun bidell o mosso d'esquadra) a fer-li arrumacus.
Tot seguit, faré el mateix amb el descendent del bel·licós Cid Campeador. Arrumacus! I després, perquè no se senti postergat, arrumacus també per al senyor Rull.
