Una víctima inesperada
"Potser l'OPEP i l'OPEP+ sobreviuran, però la seva influència no serà la mateixa, i no només per la sortida d'Emirats. La irrupció dels EUA al mercat com a primer país productor de petroli fa temps que ha canviat el mercat"
Encara que les úniques víctimes dels atacs d'Israel i Estats Units a Iran que mereixen tal nom són els morts —3.468 a l'Iran, 2.300 al Líban, 23 a Israel i 13 militars nord-americans—, els ferits i també qui ha perdut o ha hagut d'abandonar la seva llar, faré servir el terme víctima per referir-me a dos danys col·laterals d'aquest conflicte.
Parafrasejant Èsquil, la primera víctima de la guerra és la veritat, almenys usant el terme víctima en un sentit ampli. Mai no sabrem el nombre real de morts ni de ferits, ni quants són soldats ni quants civils, ni els danys als arsenals iranians, ni l'eficàcia real dels sistemes antiaeris dels països atacats per l'Iran. Ens quedarem sempre amb informació de part i només podrem fer-nos una idea parcial de la realitat.
Sempre ha estat més o menys així, però ara la contaminació és enorme en unes guerres dirigides des de quilòmetres de distància, i on ambdós bàndols volen controlar el relat. Les xarxes socials fan la resta en les tasques de desinformació, ara accelerada pels cercadors que es recolzen en IA.
Una altra víctima, i aquesta sí que és inesperada, és l'Organització de Països Exportadors de Petroli, l'OPEP. Aquest càrtel fundat el 1960 ha intentat durant més de sis dècades fixar el preu del petroli controlant l'oferta. Els seus membres han acordat les produccions màximes de cada país per evitar que una sobreoferta fes caure els preus.
Els càrtels estan prohibits a la majoria de països avançats, d'aquí la rellevància de les autoritats de competència. Si el que fan els països productors de petroli ho fessin empreses privades, tindrien seriosos problemes. Però davant la rellevància del petroli ningú protesta, sinó més aviat el contrari, qui mou el mercat del petroli està, com a mínim, acostumat a tenir una oferta previsible.
Posar-se d'acord per fixar el preu objectiu no és senzill, perquè el cost d'extracció és molt diferent entre països, cosa que fa que els interessos de cada país membre tensionin el grup de manera estructural.
Els països del Golf tenen uns costos molt baixos, perquè els jaciments són superficials, abundants i, a més, el seu petroli és molt líquid. A l'extrem oposat hi ha el petroli veneçolà, amb jaciments en llocs intricats i, a més, molt dens. Per exemple, quan han intentat baixar els preus per frenar el desenvolupament del fracking, no tots els països membres hi han estat d'acord, perquè no tots poden aguantar igual preus baixos.
Però no només el cost d'extracció fixa l'ambició d'un preu o un altre. També ho és la rellevància del petroli en el pressupost nacional. L'ambiciós pla de transformació d'Aràbia Saudita necessita un petroli car per poder-lo finançar, mentre que Noruega, fora de l'OPEP, no té urgències, per la qual cosa per a ells el preu no és tan rellevant.
En un entorn tan complex, l'entrada i sortida de membres de l'OPEP ha estat un element més o menys comú en la seva història. Indonèsia, l'Equador i Gabon han tingut viatges d'anada i tornada, mentre que Qatar i Angola van sortir per no tornar. Avui l'OPEP la formen 11 països, després de la sortida, l'1 de maig, d'Emirats, controlant encara així més d'un terç de la producció mundial.
Ells estan “més o menys” coordinats amb altres 12 països productors, liderats per Rússia, conformant l'anomenada OPEP+, que controla una mica menys del 45% del petroli mundial. El futur de la “tutelada” Veneçuela a l'OPEP no està clar, igual que el de l'Iran, per la qual cosa la quota de producció coordinada podria baixar del 40% en poc temps.
Emirats, amb una capacitat màxima de producció d'uns cinc milions de barrils al dia, és a dir, una mica menys del 5% de la producció mundial, no vol que ningú fixi limitacions estratègiques, especialment quan la seva economia ja està diversificada i no necessita el petroli amb preus tan alts com altres països membres.
Però la seva sortida també evidencia les tensions entre els veïns de la zona. Ha estat el país que més míssils ha rebut, gairebé tres vegades els que ha rebut Israel, més del doble que Qatar, seu de la major base nord-americana a la zona, i deu vegades més que l'Aràbia Saudita.
Les raons es basen tant en l'efecte multiplicador de les publicacions dels expatriats a les xarxes socials, com per acollir multitud d'empreses nord-americanes. Segons les xarxes socials, moltes instal·lacions de dades dels gegants tech han estat atacades, i la integritat de la informació del país s'ha salvat de miracle.
L'atac a centres d'Amazon l'1 de març va paralitzar diversos dies la banca regional i els sistemes de pagament. Emirats es queixa de manca de solidaritat però, a més, hi ha tensions creixents entre les cases regnants dels països de la zona, estant fins i tot en risc el futur del Consell de Cooperació del Golf (GCC). A més, ha estat l'únic país en reportar atacs de míssils quan la treva ha començat a fer aigües.
Potser l'OPEP, i l'OPEP+, sobrevisquin, però la seva influència està clar que ja no serà la mateixa, i no només per la sortida d'Emirats. La irrupció dels Estats Units al mercat com a primer país productor fa temps que ha canviat el mercat. Si Veneçuela cau de manera definitiva sota la seva influència, el preu el fixaran l'OPEP i l'OPEP+, però també els Estats Units, amb l'inestimable ajuda dels bancs d'inversió que, amb els seus futurs i derivats, són capaços de moure tant o més el preu que els productors.
