Emprenedors i malvats
"La política i l'economia no encerten a l'hora de distribuir recompenses i càstigs"
“Els ciutadans estimen segons la seva voluntat i temen segons la voluntat del Príncep”. L'estigma de Maquiavel es manifesta aquesta setmana en dos informes econòmics: un d'ells, el de la Cambra de Comerç de Barcelona, assegura que les empreses catalanes assumiran els 35.000 milions d'euros i crearan 10.000 llocs de treball amb els fons europeus destinats a Defensa. El segon informe és un memorial de greuges de gairebé 60.000 milions en dèficit d'infraestructures, presentat per Foment del Treball, seguint l'estil clàssic de la queixa davant la insuficient inversió de l'Estat.
La política i l'economia no encerten a l'hora de distribuir recompenses i càstigs. La Cambra mira al futur amb aplicacions duals –en l'àmbit civil i militar–, obrint una finestra perquè les empreses catalanes aprofitin l'augment de la despesa anunciat pel Consell Europeu.
Foment es queixa d'un passat mesquí que deixa un present magre. La batalla de les infraestructures —el puto totxo— és un defecte secular per incompliment del sistema de finançament autonòmic, una queixa que compleix mig segle animada pels contractistes d'obra pública, el front conservador de la patronal, o la impossibilitat de conciliar acció i decisió.
Les COPISA, COPCISA, COMSA, San José, COBRA o Certis són, en resum, l'antiga maquila de Pacote Mas Sardà, que exigeix solars disponibles i diners públics, una grandesa dins la claudicació.
En el camp polític, el Govern traspassa la mala finançament autonòmic, sempre en l'aire, a despit del Govern de Salvador Illa. Per la seva banda, Feijóo, herald de si mateix, senyor d'11 comunitats autònomes òrfenes del privilegi català, deconstrueix el pensament liberal en la figura del seu secretari general, Miguel Tellado, un púgil sense arguments, home de somriure síndria —sant Déu— representat al carrer per un innombrable jove escuadrista, expert en molestar el proïsme, al crit misògin: Que pareu, charos!
A l'oposició espanyola li urgeix un Lincoln Project, com el dels republicans crítics amb Trump, que s'avergonyeixen dels seus amics (evangelistes i neocatòlics) i intenten portar-los a la moderació sense deshumanitzar-los. El Lincoln Project és una força crítica del pensament moderat, quelcom que desconeix la dreta espanyola, assalvatgida en matèria de principis i pompier en qüestió d'estètica.
Per la seva banda, l'esquerra a l'esquerra de Sánchez és contumaç en l'error; defalleix entre banderes i lideratges vans. No s'ha assabentat que el Banc Central Europeu tem que l'últim model d'Anthropic pugui causar estralls en el sector, deixant nues els comptes de milions de persones. Si el tecnofeixisme és l'enemic principal, com és que aquests líders esquerrans lluiten encara contra el neoliberalisme de fa mig segle?
La grafomania de la comunicació, en el bloc de la dreta i en l'esquerra desunida, només contribueix a l'art de viure, terreny erm. Ambdues practiquen el dopatge de la curiositat; busquen la conformitat del Príncep i no aposten. Davant d'ells, les iniciatives connectades a la Cambra representen els emprenedors que desplacen el malvat.
