Rainer Maria Rilke a la llum de María Zambrano
El pensament de la filòsofa malaguenya, que seguint l'estela d'Ortega y Gasset busca un camí alternatiu que superi l'absolutisme de la raó, va ser el més proper i afí a la idea del poeta de reconciliar la filosofia amb la poesia
“De la veu de l'infern, sotmesa al nombre vingut dels astres, va néixer la música, la més inhumana de les arts”, va escriure María Zambrano en un capítol de L'home i el diví (1955, 1973). Es referia la pensadora al viatge d'Orfeu a l'inframón, episodi fundacional i iniciàtic que en la nostra cultura va descobrir la interioritat de l'ànima. En descendir a l'abisme on el que succeeix és indescriptible, el poeta no va tenir més remei que expressar-ho mitjançant el cant. “La música surt de l'infern; no ha caigut des de dalt. El seu origen, abans que celeste, és infernal”, seguia la filòsofa. El poeta es distingeix no tant pel que diu sinó per la seva acció, que consisteix a patir el temps fins a les últimes conseqüències, apurant les possibilitats de l'ànima sense restriccions.
Zambrano va tornar a Orfeu i, en general a la relació de l'ésser humà amb el diví, per tractar d'explicar-se l'extraviament que havia suposat la modernitat. Els totalitarismes i els seus exterminis denunciaven un senyoriu del mal que exigia pensar més enllà del concepte de crisi i al marge per tant de les valoracions econòmiques i materials pròpies del liberalisme i el marxisme. Per això, la filòsofa va parlar d'orfandat i d'inhibició de l'esperança en el seu diagnòstic de l'estat existencial de l'home modern, condemnat a ser presoner de la història i a servir una nova i destructora deïtat anomenada Estat. Per això, seguia els passos del seu mestre Ortega y Gasset, però només per abandonar-lo en una determinada cruïlla.
Retrat de Rainer Maria Rilke.
En el panorama occidental, la filosofia espanyola –la genuïna, no la que s'ha limitat a ser reflex de l'estrangera– ha destacat, amb especial profunditat i responsabilitat, en denunciar alguns dels vicis constitutius de la disciplina, origen al seu torn dels excessos i distorsions que han llastat el nostre devenir polític. Així, per exemple, Ortega, com va reconèixer i assumir la mateixa Zambrano, va impugnar la suspensió del temps –l'epojé, en termes fenomenològics– constitutiva de la metafísica occidental. Una fixació i detenció de l'home que de sobte va oblidar la sort de l'ànima –els seus contes i històries– per preguntar-se per l'ésser de les coses. Gràcies a aquesta identificació entre ésser i realitat, l'home es va convertir en el ser que defineix, que és la forma intel·lectual que adquireixen la decisió i la voluntat per fer història.
En tornar al temps i reinserir el jo en la circumstància, Ortega es va enfrontar a aquesta suspensió original de la filosofia i per tant a la seva recerca d'un absolut teòric per concentrar l'atenció en una raó vivent, passatgera i històrica, arrelada en el seu instant. Per això, en el seu pensament, la raó històrica es va convertir en la natural concreció de la raó vital. L'home, per a Ortega, no té pròpiament naturalesa sinó història. O per a que s'entengui millor, la naturalesa de l'home pateix una sèrie de metamorfosis històriques que transcendeixen la seva condició biològica.
D'aquí que per a Ortega l'home no sigui el ser que defineix sinó el ser que narra, aquell que no deixa d'explicar la seva història mentre dura el seu temps. Però Zambrano, en un desacord molt lícit i fèrtil, va considerar que l'èmfasi tardà del seu mestre en l'històric i el social empobria o enfosquia l'entitat de l'home veritable, aquell que no ha renunciat ni a la seva raó ni a la seva intimitat i que no es conforma amb viure bolcat cap a una exterioritat que inhibeix fatalment la seva esperança, una il·lusió que està més enllà de la història i que resulta ser l'únic camí per desafiar el nihilisme. D'aquí que per a Zambrano la filosofia hagi de reconciliar-se amb la poesia, ja que la unitat a la qual aspira el filòsof es compleix abans i de manera més concreta i vital en la música del cant.
![María Zambrano.](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/05\/04\/lletra-global\/idees\/1003742757893_16047731_526x695.jpg"])
María Zambrano.
Zambrano també va retreure a Ortega que no s'atrevís a abordar el problema del mal i de la mort. I és cert que el filòsof, escaldat pels excessos d'Unamuno i Heidegger al respecte, va decidir pensar a partir de l'inici i abandonar el punt de vista de les ultimats, per a les quals no tenia òrgan, una mica com Goethe, no en va un dels seus referents. (Ortega pertany, juntament amb Canetti, Hannah Arendt o Iris Murdoch, a la constel·lació de pensadors que al segle XX va defugir l'eròtica de la mort per concentrar-se, com a resposta a l'aniquilació, en el miracle de la natalitat). Per a Zambrano, en canvi, la interiorització de la manca de temps que va imposar la mort moderna va generar un absolut en la consciència humana que, en traslladar-se al poder i a les experiències revolucionàries col·lectives, va produir el que ella anomenava el sacrifici invertit, en què l'Estat, en nom d'aquesta abstracció mental, havia d'exterminar tot aquell que no coincidís amb la seva teoria.
Per això, al llarg de tota la seva obra, el pensament de Zambrano intenta trobar el camí que superi, seguint Ortega, l'absolutisme de la raó, però també les constriccions històriques, en un dels diàlegs més potents entre poesia i filosofia que ha donat el pensament del segle passat, més valuós avui si cap que ahir. Per a Zambrano, en els temps moderns, com va escriure a Filosofia i poesia (1939), “la desolació ha vingut de la filosofia i el consol de la poesia”, però si ens acostem a l'aurora grega de raó i lírica, comprovem que els papers estaven intercanviats. La poesia havia estat “la veu de la desesperació, de la melangia i de l'amor al que és passatger que no es vol consolar de perdre-ho i de perdre's”. Per això el poeta accepta viure a l'infern (“l'infern és per als purs”, com va escriure Thomas Mann), que és el lloc on no s'espera. El poeta també defuig la decisió –fonament de l'ètica– i renuncia a prendre possessió de si mateix per ser “llar, niu, d'alguna cosa que el posseeix i l'arrossega”.
!['Orfeu encantant els animals' (1500)](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/03\/25\/letraglobal\/lletres\/1003742745306_15881081_952x1220.jpg"])
'Orfeu encantant els animals' (1500)
Si establim un paral·lelisme amb l'obra tardana de Rainer Maria Rilke, ara que es compleix un segle de la seva mort, sobretot a les Elegies de Duino i els Sonets a Orfeu (1922), veurem que el pensament de Zambrano va ser el més proper i afí al del poeta, més encara si el comparem amb la lectura de Heidegger. En la seva hermenèutica, el filòsof alemany va voler apropiar-se de l'experiència de Rilke per convertir-la en concepte, apropiant-se per exemple de la idea de l'obert (das Offene) per defensar l'accés exclusiu de l'home a aquest espai lliure de finitud que el poeta havia cantat a la vuitena elegia: “Només coneixem el que hi ha fora / per la fesomia de l'animal, ja que al nen, / molt aviat, el fem girar perquè vegi / les formes cap enrere, però no l'obert, / tan profund a la cara de la bèstia, / sense la mort que nosaltres només veiem. / L'animal lliure porta el seu final enrere / i davant seu a Déu i quan camina, va / per l'eternitat, com les fonts”.
Per a Heidegger l'obert no és sinó una altra forma d'anomenar l'alétheia, la veritat en sentit grec que ell interpretava com el desocult, un desvetllament al qual només pot accedir l'home com a ésser de raó. Però en fer-ho, Heidegger estava descuidant l'essencial operació de restitució que Rilke va dur a terme en la seva poesia, situant-se just al límit en què el pensament havia encegat l'home modern. La consciència de mort, ens ve a dir el poeta, s'havia convertit en un instrument de destrucció perquè s'havia escindit de la vida. Només una completa assumpció de la mort en la vida podia retornar l'afirmació a la nostra condició efímera, que lluny de ser una deficiència constitueix en realitat un privilegi ontològic, la meravellosa capacitat de veure l'invisible latent en el visible, el que és perible en il·lusió d'eternitat. Rilke es revoltava així contra els dictats del pensament per retornar a la poesia la seva missió de lloança i deliri.
En la seva obra, María Zambrano va fer el mateix, desfent el camí de la filosofia per acabar bussejant en els orígens del cant, un camí pel qual inevitablement es va trobar amb Orfeu i el descens als inferns. Com va escriure a L'home i el diví, en els abismes “el que succeeix és indescriptible i, com que és indescriptible, es resoldrà en música i en la forma més musical de la paraula: poesia”. En reconèixer Orfeu com el seu senyor, Rilke ja havia assumit el mateix, retornant al cant la seva condició d'existència. Gesang ist Dasein. El cant és existència, irreductible per tant a cap abstracció, perquè, com va escriure Zambrano, “ningú ha pogut pensar aquest logos ple de gràcia i de veritat”.
