Llibertat per al Pepe
"Entre l'exageració americana de l'amenaçador i tètric 'Posted!', i la quasi simpatia del sistema jurídic espanyol amb els delinqüents, em sembla que hauria d'haver-hi un terme mig"
Amb aquest mateix títol escrivia ahir Josep Martí Blanch --un columnista a qui segueixo amb interès, tant a La Vanguardia com a El Confidencial, ja que és assenyat i està ben informat— un article exposant el cas d'un tal Pepe, home de 66 anys d'edat, veí del barri barceloní de Bon Pastor.
Aquest Pepe sembla que és molt bona persona i és molt estimat al barri. Està molt disminuït físicament, va pel carrer amb respirador i no sé si cadira de rodes.
El va assaltar un jove amb la intenció de robar-li la cadena d'or que el Pepe solia portar al coll. Ell va intentar defensar-se de l'assalt, traient una navalla que porta sempre amb ell, i li va clavar una ganivetada que ha resultat ser mortal.
Clars els fets i la seva seqüència, el fiscal va demanar l'ingrés del Pepe en presó provisional, i el jutge ho va dictaminar.
Martí Blanch s'escandalitza, i crec que no sense motiu, d'aquestes mesures tan rigoroses i severes contra un home que, al cap i a la fi, l'únic que va fer va ser defensar-se amb les armes que tenia a mà d'una agressió inacceptable i humiliant, com les que amb certa freqüència pateixen molts ciutadans físicament desvalguts a Barcelona. El Pepe no només era ahir a la presó, sinó que s'enfronta a un calvari judicial.
Anys enrere, vaig passar uns mesos a l'estat de Nova York i m'horroritzava veure que, a banda i banda de les carreteres per on circulava amb el meu cotxe elèctric, els arbres dels preciosos boscos lluïen nombrosos cartells que deien “POSTED!”, en què s'advertia que aquelles grans extensions d'arbres eren propietat privada i s'especificava que qualsevol que s'atrevís a entrar-hi –ja fos amb intenció de robar, ja de seguir el voleiar d'una papallona— s'exposava a ser rebut a trets. La llei emparava tan extrema defensa de la propietat privada.
Em semblava exagerat i desagradable, però en casos com el que ens ocupa, en el cas del Pepe, sembla que a Europa ens hem anat a l'altre extrem: si t'assalten i t'humilien —perquè un assalt és sempre una humiliació— l'únic legal sembla que és resignar-se. Si et defenses, el delinqüent ets tu. El del Pepe no és l'únic cas. N'hi ha hagut un de semblant, recentment, a Madrid. El propietari que es va defensar d'un assalt està exposat a un altre calvari judicial, en comptes de ser felicitat per eliminar un problema social.
I recordo el cas de Pau Rigo, un ancià mallorquí que, l'any 2018, va disparar a un dels quatre encaputxats que van assaltar casa seva a Porreres. Després de sis anys de procediment, un jurat popular el va declarar innocent, va considerar que va actuar en legítima defensa davant un assalt violent al seu domicili. Sis anys d'angoixes per defensar-se d'uns intrusos!
Entre l'exageració americana de l'amenaçador i tètric “Posted!”, i la quasi simpatia del sistema jurídic espanyol amb els delinqüents, em sembla que hauria d'haver-hi un terme mig.
Detall interessant, i no insignificant, en el cas d'aquest tal Pepe, és que el seu agressor i víctima era un “mena”. Sobre aquest tema és incòmode parlar, ja que tenim, gràcies a Déu, la pulsió humana de la compassió, i res més digne de compassió que un menor d'edat sense pares, abandonat en terra estrangera. Qui és tan desalmant com per demanar-li comptes?
Però, alhora, és clamorós negar-se a veure que rebre al nostre país milers de nois menors d'edat, sense els seus pares, sense educació ni competitivitat professional, sense companyia sexual, sense diners, allotjar-los durant uns anys en una institució, i després deixar-los anar a la jungla de l'asfalt perquè es busquin la vida, és una irresponsabilitat política i una insensatesa...
