Menys consignes i més habitatge: l'error de Gabriel Rufián

No van ser poques les barbaritats que es van escoltar la setmana passada a la UPF, en l'acte celebrat per Gabriel Rufián amb Irene Montero per estimular la unió de les
esquerres de cara a les generals de 2027.

Des de l'obsessió per convertir l'empresari de Mercadona Juan Roig en enemic de la classe treballadora fins a altres afirmacions properes al voluntarisme màgic.

Però, entre totes elles, la més reveladora va ser la de Rufián sobre l'habitatge: “La solució no és crear i crear i fabricar i construir més habitatge… perquè el que fas és que l'especulador acumuli”. Una frase rotunda, provocadora i, sobretot, profundament equivocada.

Gabriel Rufián

A les ciutats, on l'escassetat d'oferta és un fet incontestable, negar la necessitat de construir més equival a perpetuar el problema que es diu combatre.

Concretament, a Barcelona, el preu mitjà de l'habitatge va assolir el mes passat els 5.176 euros per metre quadrat, un rècord històric amb una pujada interanual del 7,7 %.

Mentrestant, el dèficit acumulat a Espanya supera ja els 730.000 habitatges i es dirigeix cap als 800.000 el 2027. El 2025 es van crear uns 226.000 nous llars, però els visats d'obra nova amb prou feines van arribar als 160.000. El resultat és previsible: preus a l'alça i exclusió de classes mitjanes i joves.

Cal dir les coses clares: patim una crisi d'oferta, i això només es resol construint més. No hi ha dreceres retòriques ni enemics imaginaris que substitueixin aquesta realitat.

De fet, propostes com la del sociòleg Jorge Galindo en el seu llibre Per què necessitem un milió d'habitatges apunten precisament en aquesta direcció: assumir la magnitud del problema —fins al punt de plantejar la necessitat de construir de l'ordre d'un milió d'habitatges— i actuar en conseqüència.

Rufián incorre aquí en la simplificació clàssica de l'esquerra populista: un culpable abstracte —l'especulador— que ho explica tot. Si es construeix, és dolent perquè acumula. Si no es construeix, també és culpa seva perquè ho aprofita per apujar els preus. Un raonament circular que eludeix la realitat.

Salvador Illa

Davant d'aquesta visió restrictiva, Salvador Illa representa un gir més pragmàtic i assenyat dins de l'espai progressista català. El president de la Generalitat defensa densificar tant com puguem i construir tant habitatge com càpiga a les ciutats ja consolidades.

El seu pla preveu fins a 240.000 nous habitatges en 69 àrees estratègiques, aprofitant el sòl urbà existent. És un reconeixement implícit que el nus del problema és la insuficiència d'oferta.

La diferència és substancial. Rufián proposa, a la pràctica, menys habitatge. Illa aposta per més. I en això últim encerta: sense augmentar significativament l'oferta, el poder de mercat es concentra en lloc de diluir-se. Limitar la construcció no debilita els grans tenidors; els enforteix.

La densificació, és clar, no és màgica. Pot provocar resistències veïnals, saturar serveis o deteriorar la qualitat de vida si no s'acompanya de fortes inversions en infraestructures i transport. I sense agilitzar tràmits ni reduir traves reguladores, corre el risc de quedar-se en bones paraules.

L'habitatge no es resol amb eslògans ni enemics retòrics, sinó amb polítiques que augmentin l'oferta, agilitin l'urbanisme i creïn incentius reals per al lloguer assequible.

Reduir un problema estructural d'aquesta magnitud a una consigna pot ser rendible electoralment, però és profundament irresponsable quan s'aspira a governar. L'habitatge necessita menys voluntarisme màgic i més realisme.

Entre no construir i construir tant com sigui possible, la segona opció està clarament més a prop de la solució. Més i més habitatge, tant com càpiga. Aquesta hauria de ser l'única consigna.