Joan Tardà o el retorn dels bruixots
"Junqueras recorda que el seu pas per la presó després de la pífia de la declaració d'independència no va ser per unir forces amb l'esquerra espanyola"
Catalunya, la nació-cristiana, que va somiar Herder a Alemanya, és l'únic que li importa a Oriol Junqueras. El líder d'ERC recorda que el seu pas per la presó després de la pífia de la declaració d'independència no va ser per unir forces amb l'esquerra espanyola: “Vaig anar a la presó per Catalunya, no perquè Ada Colau fos diputada d'ERC". Adéu al front comú d'esquerres que el portaveu del seu partit al Congrés, Gabriel Rufián, fa mesos que defensa.
Joan Tardà, el republicà més esquerrà que indepe, ha fantasiat amb una llista electoral conjunta a les generals, amb Sumar, Bildu i la resta, autoexclòs Podem, seu del rancor. Fregant l'autoritarisme, Junqueras li talla les ales al millor de la seva formació, Tardà, que és generós a més de llest i que busca un aggiornamento del catalanisme polític pensant en el PSUC dels millors anys.
Tardà és inclusiu; Junqueras és excloent; Tardà articula, el seu cap aïlla; el primer és generós i el segon, temorós. Joan vertebra, Oriol destrueix. Són el pa i el vinagre; l'abraçada fraternal i el pessic de monja; el company i el cunyat; el futur i l'enveja; l'evolució i l'aferrament; la trinxera i la sala de banderes.
Tardà bull per un país real i més just. Reté en la seva memòria el retorn d'aquells que van fer malabars combatent la dictadura i defensant la Terra. Desxifra un món de sobiranies compartides, amenaçat per Trump al seu despatx, adorat pels líders evangelistes.
A Tardà li dol la Jerusalem alliberada que tanca la porta de Damasc per impedir l'accés a la mesquita al-Aqsa, a la Ciutat Vella, i bloqueja la celebració de la missa del diumenge de Rams a l'Església del Sant Sepulcre. Netanyahu, encegat per l'odi, desconeix Terra Santa; ho confon tot, com els ultracatòlics espanyols disposats a llegir els evangelis amb les ulleres del llenguatge al·legòric de la Bíblia.
L'intel·lectual jueu-alemany Ernst Block va escriure que un ateu ben intencionat pot assolir una posició prometeica sobre el futur de la humanitat. Va descartar la banalitat que avui utilitzen els partits polítics populistes enganxats a l'heretgia per tenir adeptes. “La banalitat és contrarevolucionària”, va escriure Isaak Babel.
La compassió en temps de guerra deplora qui pateix sense identificar les víctimes, sense assumir els col·lectius adolorits. La compassió real ens obliga a no remetre la reparació a la terra fèrtil del qui pot més, com fa el fals consol de les ideologies farsants (Vox o Aliança Catalana).
Ara no pateix Catalunya; pateixen l'Iran i el Líban. L'Espanya vertebrada de Sánchez és un rumb dúctil. Tardà ho sap i per això somia amb el retorn dels bruixots benignes. Pensa en un país internacionalment connectat, que no s'atura ni en la supremacia de la nació, ni en la llengua. Un món solidari.
