Compte amb la cura, no hi ha avanç sense cuidar la humanitat

Quina paradoxa eh, com més parlem de progrés, d'innovació, d'eficiència i de velocitat, més invisibles es tornen aquells treballs que sostenen allò essencial: la cura.

Estem construint societats cada cop més sofisticades tecnològicament, però cada cop més fràgils en allò humà.

En l'imaginari social contemporani, avançar s'ha associat a accelerar, jo sóc de poble, de poble com les roselles, sí, sóc molt activa, tinc molta energia, i sóc creativa, però noto que l'objectiu està començant a ser “tot més ràpid, més, i més no és millor”. I cal comprovar si es perd el sentit pel camí més en menys temps, no em fa el pes.

Optimitzar, escalar, automatitzar, sí, però no. Aquest model no em convenç. Em sona que el que no es pot accelerar perd valor.

Cuidar no admet dreceres.

Cuidar requereix temps, atenció, presència.

Requereix aturar-se quan tot empeny a seguir. Requereix mirar quan el sistema convida a ignorar.

I precisament per això, en una lògica econòmica obsessionada amb la productivitat i mesurable, és clar, com si tot fos mesurable i quantitatiu… doncs no, la cura s'ha convertit en una activitat infravalorada, mal pagada i, en molts casos, invisibilitzada.

Si desmuntem la narrativa dominant i observem més, emergeix una realitat incòmoda: els treballs pitjor remunerats són, en molts casos, els més crítics per a la sostenibilitat humana. Perquè d'un temps ençà estem jugant a ser Déu, i és tot força més senzill, som humans, tenim necessitats humanes, i sentim com a humans, i oh! Notícia, continuarem sent humans i molt animals, i amb molt d'orgull.

Qui cuida els infants en situació d'acollida, molts d'ells travessats per històries d'abandonament o violència?

Qui acompanya les persones grans en residències, especialment quan la família no hi és o no hi pot ser?

Qui sosté el dia a dia de persones amb deteriorament cognitiu, amb malalties mentals, amb dependència severa?

Qui manté vives les ONG i associacions que treballen on el sistema no arriba?

Professionals molt precaritzats, vocacionals fins al límit, fins i tot per sobre d'aquest, moltes vegades exhausts, que operen als marges d'un sistema que depèn d'ells però no els reconeix.

Externalitzem la cura, la deleguem, la reduïm a cost, i reduïm aquest cost, la gestionem com si fos una variable secundària.

Tanmateix, sense cura no hi ha teixit social, ni estabilitat.

No és un complement del sistema. És la seva base.

Si la societat deixa de cuidar bé els seus infants més vulnerables, està incubant desigualtat estructural. Quan desatén els seus grans, està trencant el contracte intergeneracional.

Quan precaritza aquells que cuiden, està erosionant la qualitat de la pròpia cura.

I quan invisibilitza tot això, està prenent decisions sense entendre'n les conseqüències.

Es parla constantment d'IA, automatització i transformació, i convé fer-se una pregunta: què volem automatitzar i què protegir com a nucli humà irrenunciable?

Si tot s'orienta a la velocitat, eficiència i creixement, confondrem direcció amb progrés.

Anar més ràpid no és anar millor.

A vegades, és simplement perdre més ràpid allò que ens sosté.

La cura no escala com una startup.

No s'optimitza com un algoritme. No es mesura bé en KPIs tradicionals.

Però sense ella, qualsevol model de creixement és, en el fons, insostenible.

L'indicador d'avanç no és quant produïm, sinó com cuidem.

En la qualitat de l'atenció que donem a aquells que no poden competir en el sistema. En el valor real que atorguem a aquells que sostenen allò invisible.

Revaloritzar la cura és una decisió política, econòmica i cultural. Implica repensar prioritats, redistribuir recursos i, sobretot, redefinir què entenem per progrés.

Si continuem “avançant” sense atendre aquells que queden fora, sense cuidar allò essencial, no construïm futur. Estarem accelerant cap a un model deshumanitzat.

Això no és avanç, és renúncia.