Conflicte educatiu: ni xantatge ni paràlisi

Torno al conflicte educatiu a Catalunya amb la sensació que entrem en una fase especialment delicada. Un pols sindical legítim en les seves reivindicacions amenaça amb derivar en un bloqueig estructural del sistema. Cal dir-ho amb claredat: ni el xantatge pot marcar l'agenda del Govern, ni la paràlisi pot convertir-se en una resposta acceptable.

És fàcil simpatitzar amb les demandes del professorat. Els docents acumulen anys de pèrdua de poder adquisitiu, especialment en el complement autonòmic, que fa més de dues dècades que no s'actualitza. A això s'hi suma la sobrecàrrega real que genera la inclusió educativa sense recursos suficients, ràtios elevades en aules complexes i una burocràcia creixent que resta temps a la docència.

El problema no rau en aquestes queixes, sinó en la deriva del conflicte cap a posicions de màxims, on la pressió substitueix l'acord i l'èxit de la mobilització s'interpreta com a carta blanca per endurir postures.

No és la primera vegada. USTEC, el sindicat majoritari a l'ensenyament públic, juntament amb ASPEPC, CGT i Intersindical, que junts representen prop de tres de cada quatre delegats, ja ha portat en ocasions anteriors el sector a carrerons sense sortida, sobretot quan governa l'esquerra no independentista. Existeix una lògica reiterada d'escalada que acaba perjudicant allò que es diu defensar: el bon funcionament de les aules.

A aquesta dinàmica s'hi suma un ajust de comptes intern. La pugna per l'hegemonia sindical —entre qui va signar l'acord i qui no— ha contaminat l'ambient i empès les posicions cap a la rigidesa.

El Govern de Salvador Illa va signar fa setmanes un pacte amb CCOO i UGT, sindicats que ronden el 20-23% de representativitat en el sector, que inclou uns 3.000 euros bruts addicionals per docent en quatre anys, una lleugera baixada de ràtios en centres de complexitat i més recursos per a la inclusió, amb un cost estimat d'uns 2.000 milions a llarg termini. Illa ho va presentar com l'acord “més ambiciós possible”.

El Govern tanca amb CCOO i UGT un pacte educatiu "històric" sense el suport del majoritari Ustec

Tanmateix, una consulta impulsada pels sindicats crítics va reunir aproximadament la meitat de la plantilla estructural, i va donar un rebuig massiu del 95%. A això va seguir una setmana de vagues i protestes arreu de Catalunya. Divendres passat, unes 35.000 persones es van manifestar a Barcelona, segons la Guàrdia Urbana. Centenars de centres han suspès o alterat sortides escolars i colònies. El malestar és evident i no es pot despatxar com a simple corporativisme.

El Govern té ara un problema de gestió complex. Els sindicats no signants han demostrat capacitat de mobilització i busquen consolidar la seva posició de força. Aquí rau el risc principal: que el conflicte es cronifiqui en una successió de polsos que no resolen res i desgasten el sistema.

Illa va actuar correctament en no acudir a la trobada unilateral convocada ahir dimarts a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. Aquella convocatòria tenia un clar component d'escenificació després de la vaga i plantejava el diàleg en termes propers a l'ultimàtum. Un Govern democràtic no pot legitimar aquest tipus de dinàmiques.

Però amb rebutjar aquesta escenificació no n'hi ha prou. L'Executiu no pot quedar presoner de posicions maximalistes, però tampoc pot renunciar a ordenar el conflicte. La via assenyada passa per sostenir l'acord amb CCOO i UGT com a base mínima d'estabilitat —imperfecta, però ja signada— i obrir alhora un espai real d'interlocució amb els sindicats majoritaris per rebaixar la tensió i abordar punts pendents: l'actualització efectiva del complement autonòmic, reduccions de ràtios més ambicioses allà on més es necessiten i mesures concretes per alleujar la burocràcia.

En aquest context resulta oportú recordar la intervenció de Joan Coscubiela a X el mateix dia de la vaga. L'exdirigent de CCOO va criticar durament el “sindicalisme corporatiu” d'USTEC, al qual va acusar de “ser sempre a la contra, sense assumir mai responsabilitat, deixant que altres signin acords per guanyar drets i després criticar-los i exigir-ne el compliment”. Més enllà del to, el seu missatge subratlla un risc real: quan un conflicte es converteix en un pols de màxims en què ningú cedeix, el que acaba imposant-se no és la victòria de ningú, sinó el bloqueig de tothom.

El Govern defensarà davant dels professors que l'acord "és bo per a tot el sistema"

Ni xantatge ni paràlisi. El Govern ha de resistir la pressió que busca imposar-li l'agenda, però també evitar atrinxerar-se. Els sindicats, per la seva banda, han de calibrar si una estratègia de tensió permanent no acabarà erosionant el suport social i perjudicant el mateix sistema que diuen defensar.

Perquè el que està realment en joc no és només una negociació laboral, sinó la capacitat de Catalunya per trencar aquest bucle i recuperar la normalitat en la seva educació pública. Aquest objectiu exigeix pragmatisme, transparència en les xifres pressupostàries i, sobretot, responsabilitat compartida. Sense ella, el cost el pagaran, una vegada més, els alumnes.