Els antivacunes també emmalalteixen
"Costa d'entendre que, 17 anys després de néixer, un adolescent pugui acabar en una UCI per una malaltia prevenible. Costa d'assumir que tornem a parlar de tètanus com si no haguéssim après res"
Diuen que el sentit comú és el menys comú dels sentits. I, a jutjar per alguns debats que crèiem superats, no els falta raó.
Perquè hi ha quelcom profundament inquietant en haver de tornar a explicar, en ple 2026, que la ciència és aquí per protegir-nos. Que les vacunes salven vides. Que no són una opinió, ni una creença, ni una moda: són un dels majors avenços de la història de la medicina.
I, tanmateix, aquí estem.
A Catalunya, un menor de 17 anys roman ingressat després de contreure tètanus. Una malaltia pràcticament eradicada en el nostre entorn des de fa més d'una dècada.
La causa no és un error del sistema sanitari ni una mutació inesperada del virus. És molt més simple —i més preocupant—: no estava vacunat.
Els seus pares, com tants d'altres, van decidir no fer-ho.
A partir d'aquí, el debat es reobre amb una facilitat gairebé automàtica: haurien de ser obligatòries les vacunes? Fins on arriba la llibertat individual? Pot l'Estat intervenir en decisions familiars?
Però potser la pregunta més incòmoda és una altra: com hem arribat fins aquí?
A Catalunya, com a la resta d'Espanya, la vacunació no és obligatòria. Es basa en un principi de voluntarietat recolzat per recomanacions sanitàries i per un calendari públic, gratuït i dissenyat per protegir no només l'individu, sinó tota la comunitat.
Perquè la salut —convé recordar-ho— no és un assumpte estrictament privat.
Hi ha decisions que transcendeixen l'individual. Que afecten tercers. Els més vulnerables. Aquells que no poden vacunar-se per raons mèdiques. Aquells que depenen, precisament, que la resta sí ho faci.
I tot i així, hi ha qui decideix no fer-ho.
No des de l'evidència científica, sinó des de la por. Des de teories de la conspiració, estudis sense aval, cadenes de desinformació que circulen amb més rapidesa que qualsevol publicació mèdica rigorosa...
Un ecosistema en què el soroll pesa més que les dades i en què el dubte infundat es disfressa de pensament crític.
Vull pensar que cap pare pren aquesta decisió volent perjudicar el seu fill. Al contrari. Segurament creuen estar protegint-lo. Però protegir també implica assumir riscos informats. I el risc zero no existeix —ni amb vacunes ni sense elles—. Ho diuen els metges, ho diu l'evidència.
La diferència està en la balança. I en aquesta balança, els beneficis de la vacunació no només guanyen: arrasen.
Per això costa d'entendre que, 17 anys després de néixer, un adolescent pugui acabar en una UCI per una malaltia prevenible. Costa d'assumir que tornem a parlar de tètanus com si no haguéssim après res. Com si dècades d'avenços científics poguessin diluir-se en un grapat de bulos.
Mentrestant, algunes escoles infantils privades ja han començat a exigir la cartilla de vacunació com a requisit d'accés. No és una imposició sanitària, sinó una mesura de protecció col·lectiva. I no sembla una mala idea.
Perquè, al final, això no va només de drets. Va també de responsabilitats.
D'entendre que la llibertat individual té límits quan entra en joc la salut dels altres.
I de recordar, encara que sembli mentida, que hi ha decisions que haurien de ser senzilles. I vacunar un fill hauria de ser una d'elles.
