El gir nuclear de Teresa Ribera

També en política rectificar pot ser signe d'intel·ligència. O pot revelar que les conviccions prèvies eren més tàctiques que sòlides. El cas de Teresa Ribera encaixa incòmodament en aquesta ambivalència, i els fets dels darrers mesos ho fan palès.

Com a ministra de Transició Ecològica en el Govern de Pedro Sánchez, Ribera va ser la principal artífex del calendari de tancament nuclear espanyol: entre 2027 i 2035 s'apagaran els set reactors en funcionament. Punt final a una tecnologia que avui aporta al voltant del 20% de l'electricitat nacional, i més del 30% de la generació lliure d'emissions de CO₂. Una energia que ha estat durant dècades un dels pilars de la estabilitat del sistema elèctric, evitant pics de preus i dependència extrema del gas en moments de sequera eòlica o nuvolositat.

Llavors la ministra defensava la clausura com una necessitat històrica: centrals envellides, residus problemàtics, riscos latents.

Tanmateix, les dades europees expliquen una història més pragmàtica. L'energia nuclear evita a la UE al voltant de 700 milions de tones de CO₂ a l'any. França, gràcies al seu parc nuclear, emet per quilowatt hora elèctric menys de la meitat que Alemanya. I Alemanya va tancar les seves últimes centrals el 2023, mentre reactivava centrals de carbó en plena crisi energètica, amb el consegüent repunt d'emissions. El canceller Friedrich Merz ha lamentat públicament aquesta decisió, qualificant-la de greu error que ha costat car a l'economia i a la transició energètica alemanya.

És cert que alguns grans reactors europeus han patit sobrecostos i retards. Precisament per això, la Comissió aposta ara per l'extensió de vida de plantes existents i per reactors modulars estandarditzats (SMR) concebuts per reduir riscos financers i terminis de construcció.

Avui, com a vicepresidenta executiva de la Comissió Europea per a la Transició Neta, Justa i Competitiva, Ribera pilota activament l'estratègia europea a favor d'aquests petits reactors. Ha anunciat un pla integral per posicionar els SMR com a eina clau de sobirania energètica, descarbonització industrial i competitivitat.

El programa nuclear (PINC), publicat el juny de 2025, estima inversions de l'ordre de 241.000 milions d'euros fins al 2050 per estendre la vida útil del parc existent i desplegar nous reactors, inclosos SMR, amb focus en sectors difícils d'electrificar com la química pesada, l'acer o el refinatge.

I aquí sorgeix la pregunta incòmoda. Si aquesta tecnologia és estratègica per a l'autonomia industrial europea —i Ribera la promou des de Brussel·les—, per què no ho seria per a Espanya? Desapareixen els arguments de seguretat, residus o envelliment quan la tecnologia es desplega més enllà dels Pirineus? O és que el debat nacional segueix presoner d'un marc ideològic que en l'àmbit europeu ja no es sosté?

Espanya manté —per ara— un calendari de tancament que obligarà a substituir potència ferma per una combinació de renovables excel·lents però intermitents, emmagatzematge encara insuficient a escala massiva, i cicles combinats de gas.

En els pitjors moments de la crisi energètica passada, el gas va arribar a representar més del 30% de la generació elèctrica espanyola i va marcar el preu marginal del sistema.

Cada reactor que s'apagui sense alternativa ferma incrementarà aquesta vulnerabilitat estructural, encarirà el sistema o forçarà més importacions. Imagineu-vos, sense anar més lluny, com ens enfrontaríem a la crisi energètica desfermada ara pel conflicte a Orient Mitjà sense reactors nuclears i amb els combustibles fòssils tornant a pujar.

No es tracta de substituir renovables per nuclear. Es tracta d'entendre que el sistema elèctric del segle XXI exigeix un mix intel·ligent: renovables massives, nuclear —gran o modular— i emmagatzematge avançat. No renovables contra nuclear, sinó renovables amb suport ferm.

El gir de Ribera no és només personal; reflecteix la distància abismal entre el discurs domèstic espanyol i el pragmatisme que imposa la realitat europea.

A la Unió, la transició energètica és ja una qüestió de seguretat estratègica, competitivitat industrial i supervivència econòmica. A Espanya segueix sent, en bona mesura, un debat condicionat per equilibris parlamentaris interns.

Rectificar no és un pecat. Persistir en un marc mental caduc —i que la mateixa Ribera ha matisat en el seu nou rol— sí que ho és. La qüestió és si el realisme que avui inspiren les decisions a Brussel·les acabarà permeant en el Govern de Sánchez i en el mateix PSOE. O si el debat seguirà ajornant-se per no incomodar socis parlamentaris i evitar un gir que alguns encara veuen com una heretgia.