Millor porres que pissarres

Es queixen els mestres del poc que cobren. Comparativament, és clar. El seu sou és menor que el dels seus col·legues als països de l'entorn europeu i, a Catalunya, la nòmina d'un docent és inferior a la d'un Mosso d'Esquadra.

És segur que els professors que denuncien aquesta situació no pretenen que es rebaixi la soldada a gent que porta pistola i que s'ho pot prendre malament. El que demanen és que, com a mínim, se'ls equipari.

Aquesta diferència salarial no és cosa d'ara. Es va originar en els temps de Jordi Pujol, qui segurament preferia recompensar qui el saludava marcialment que no pas un tipus que sabia coses d'utilitat dubtosa.

I és que la dreta sempre ha mirat amb recel els educadors. Ja se sap: un noi aprèn a llegir i després li dóna per pensar i assenyalar les injustícies.

Per contra: no domina la sintaxi i arriba a presidir el PP o la Comunitat de Madrid. Una prova inequívoca de la poca utilitat dels ensenyaments.

Quan Jordi Pujol va decidir que preferia basar la convivència en la porra abans que en la pissarra estava molt difosa a les aules universitàries la idea que hi ha almenys dos tipus d'aparells d'Estat que busquen sotmetre la població: els repressius (policia, Exèrcit) i els ideològics (ensenyament i mitjans d'educació).

Si l'educació compleix amb la seva comesa de convèncer la majoria de la gent que sempre hi ha hagut rics i pobres i això no canviarà, la repressió física és menys necessària.

Com que alguns professors són molt seus i, malgrat tot, ensenyen a reflexionar, convé que ho facin en les pitjors condicions possibles. D'aquí la importància de retallar en l'ensenyament públic, al qual van els més pobres i, per tant, els més proclius a detectar la desigualtat que pateixen en carn pròpia.

En un sistema en què, com a l'Espanya actual, les desigualtats s'acreixen, un element nivellador podria ser l'ensenyament públic.

L'ascensor social, que no corregeix les diferències de partida entre els fills de famílies riques i els de famílies pobres, podria funcionar si els que tenen menys oportunitats per origen rebessin una bona formació que els obrís portes en el mercat laboral.

Per això la dreta dóna l'esquena a l'ensenyament públic.

Vegeu els denodats esforços de governs de dretes (avui, Díaz Ayuso, seguint les passes d'ahir d'Esperanza Aguirre) per desmuntar el sistema públic d'educació (universitat inclosa) i lliurar-lo al sector privat. Especialment, a l'Església catòlica.

El missatge catòlic és el paradigma de la submissió. Elogia la pobresa i denigra la riquesa, sense veure cap contradicció en què els difusors d'aquestes idees (capellans, abats, bisbes, cardenals, papes) vesteixin riquíssimes vestimentes i beguin el vi de la consagració en copes d'or.

Com és ben sabut, els pobres són benaurats i aniran al regne dels cels. És a dir, el pagament, a terminis i si no hi ha més enllà, aquí pau i després glòria.

La decisió d'assignar un sou més alt a un policia que a un mestre és tota una declaració de prioritats. El policia, si convé, pot reprimir també el docent, però aquest ja no pot posar a ratlla l'agent.

I això que avui els cossos armats ja no s'alimenten, com a la postguerra i una mica més, del fracàs escolar.

Probablement, no sigui una casualitat que, en paral·lel a la proletarització dels professors i a l'empitjorament de les seves condicions de treball, la dreta no dubti a reforçar, a més de les esglésies, l'altre aparell ideològic: els mitjans de comunicació.

Els diners no són infinits, però no hi ha cap comunitat autònoma que no destini quantitats importants a la seva cadena televisiva, amb resultats informatius gens dubtosos: el governant sempre és el millor. I hi surt més.

La qüestió ja la va deixar clara Alberto Núñez Feijóo en el seu primer missatge a Mazón el dia de la DANA: cal controlar el relat. Repetir una mentida fins que soni a veritat.

Si als docents els dóna per estimular l'esperit crític, es recorre a la policia. I s'imposa la veritat a cop de porra. Això ho entén tothom. No cal anar a classe.