La verema dels iPhone: com funciona el mercat invisible que connecta Barcelona, Las Palmas i el Marroc

Hi ha delictes que no s'improvisen. Es calendaritzen.

A Barcelona ho saben bé. També a Las Palmas. Quan arriben els congressos, els creuers, la temporada alta o els grans esdeveniments, comença el que al carrer alguns anomenen “la verema”: una recol·lecció intensiva i estratègica de telèfons mòbils. No parlem de descuits aïllats ni de petits furts oportunistes. Parlem de cicles organitzats de captació massiva de dispositius d'alt valor, amb logística definida i sortida internacional.

L'iPhone és la peça estrella. És compacte, car, fàcilment revendible i globalment demandat. Una combinació perfecta per a un mercat gris que opera amb la precisió d'una cadena de subministrament.

L'esquema és senzill en la seva superfície i sofisticat en la seva profunditat. A Barcelona, diferents operatius policials han destapat estructures que actuen com a veritables hubs de redistribució: el dispositiu robat passa del carterista al receptor, del receptor al punt d'apilament, de l'apilament a la classificació tècnica. Allà es decideix el seu destí.

Si el terminal està desbloquejat, viatja. Si està bloquejat per iCloud, s'intenta desbloquejar mitjançant enginyeria social. I si això falla, es desmunta per peces. El Marroc apareix amb freqüència com a destí natural per proximitat geogràfica i dinamisme comercial. La Xina emergeix com a mercat de components i recondicionament.

No és una anècdota. És economia informal transfronterera.

A Las Palmas, el fenomen té un ritme diferent, més vinculat al flux turístic i a temporades específiques. No s'ha documentat mediàticament una infraestructura tan voluminosa com la catalana, però el patró operatiu és similar: sostracció ràpida en zones d'oci o platja, sortida àgil del circuit local i, en ocasions, integració en rutes que connecten amb la Península i l'Estret.

La lògica és la mateixa: maximitzar captació quan la densitat de potencials víctimes és més gran i la traçabilitat internacional més complexa.

Però hi ha una pregunta clau que molts ciutadans es fan quan, dies després del robatori, el seu telèfon apareix geolocalitzat a Tànger, Casablanca o fins i tot a Shenzhen: com és possible que el dispositiu funcioni allà si està bloquejat aquí?

La resposta té diverses capes.

La primera és operadora. El bloqueig per IMEI no sempre té la mateixa eficàcia ni el mateix grau de cooperació internacional. Un telèfon inutilitzable a la xarxa espanyola pot no estar-ho en altres entorns regulatoris.

La segona és tecnològica. Apple va introduir fa anys l'Activation Lock vinculat al compte de l'usuari. Si el propietari manté el dispositiu associat al seu Apple ID, el telèfon no pot activar-se com a terminal funcional. I aquí rau el veritable camp de batalla.

Perquè quan el dispositiu no pot activar-se, perd valor com a unitat completa. Per això, després del robatori, comença una segona fase: la psicològica. Molts usuaris reben missatges que simulen procedir d'Apple. Enllaços que prometen mostrar la ubicació del dispositiu. Avisos alarmistes. Fins i tot amenaces. L'objectiu n'és un de sol: que la víctima introdueixi les seves credencials o elimini el telèfon del seu compte.

En aquell instant, el maó digital torna a convertir-se en producte comercialitzable.

L'enginyeria social és avui tan important com la logística física. El model de negoci depèn que una part de les víctimes, per por o desconeixement, desbloquegi l'actiu.

Un altre element que desconcerta és la localització, “encara que estigui apagat”. Els models recents poden continuar emetent senyals de baix consum detectables per la xarxa col·laborativa de dispositius Apple propers. No és màgia, és arquitectura distribuïda. Però té límits: si la bateria s'esgota completament o el dispositiu és desmantellat, la traçabilitat desapareix.

Es pot impedir que apaguin el telèfon sense desbloquejar-lo? A dia d'avui, no completament. Es pot restringir l'accés al centre de control, impedir que activin el mode avió des de la pantalla bloquejada i reforçar la protecció davant canvis crítics, però l'apagat físic continua sent possible. La defensa no és absoluta; és dissuasiva i probabilística.

I aquí arribem a la dimensió estructural del problema.

La “verema” existeix perquè hi ha demanda internacional, marges atractius i un ecosistema que combina microdelinqüència urbana amb xarxes de redistribució més àmplies. No és només un fenomen de seguretat ciutadana; és una cadena de valor il·lícita amb ramificacions econòmiques.

La solució no pot limitar-se a més patrulles en temporada alta, encara que siguin necessàries. Tampoc n'hi ha prou amb recomanacions individuals. Es requereix cooperació internacional efectiva en bloqueig de dispositius, més traçabilitat en mercats secundaris i campanyes massives d'alfabetització digital que expliquin una cosa molt simple: mai eliminar un dispositiu robat del compte personal.

Si el telèfon roman vinculat al propietari, l'incentiu econòmic es redueix dràsticament. El mercat s'erosiona.

Mentrestant, el ciutadà ha d'assumir una lògica d'autoprotecció tecnològica bàsica: activar “Buscar”, habilitar la xarxa col·laborativa, utilitzar codis robustos, desactivar accessos ràpids des de pantalla bloquejada i activar les capes addicionals de protecció davant canvis crítics. No és paranoia; és higiene digital.

El més interessant, des d'una perspectiva estratègica, és observar com un objecte quotidià revela dinàmiques globals: fluxos comercials informals, diferències reguladores, vulnerabilitats humanes explotades mitjançant enginyeria social i un mercat de components que connecta continents.

La delinqüència ha entès la globalització millor que molts reguladors.

Barcelona i Las Palmas no són punts aïllats; són nodes en una xarxa més gran. El Marroc no és només destí; és part d'un circuit comercial. La Xina no és únicament fàbrica; és centre de reciclatge tecnològic global.

La pregunta no és si continuaran robant-se iPhone en temporada alta. Això, lamentablement, és previsible. La pregunta és si aconseguirem fer econòmicament inviable la seva revenda.

Quan el robatori deixa de ser rendible, la verema s'esgota.

Fins aleshores, el millor antídot no és el pànic, sinó la informació. I la fermesa de no lliurar mai les claus digitals a qui intenta pressionar-nos des d'un missatge fals.

Perquè en aquesta economia invisible, la credencial de l'usuari val més que el mateix telèfon.