Rufi i el burka

Com se sol dir, fins i tot els rellotges espatllats donen l'hora exacta dues vegades al dia.

Gabriel Rufián, que sol anar al Congrés amb vestits d'una certa prestància –potser una mica estrets, però és que l'home es muscula a consciència al gimnàs, i clar, les costures gairebé rebenten, el seu sastre, quan el veu per la tele, es mossega els artells, està preocupadíssim–, va presidir dimecres un aquelarre d'ultraesquerres al teatre Galileo de Madrid, portant de mosso d'espases un senyor anomenat Emilio Delgado.

Ni l'un ni l'altre van considerar apropiat per a l'ocasió (potser considerant la qualitat de l'assistència) posar-se no ja corbata, sinó tampoc camisa. Tots dos tenien prou amb portar un jersei sobre la pell, si de cas deixant que sobresortís, també pel coll, el coll d'una samarreta. Bé, no ho podem celebrar, però tampoc farem d'aquest assumpte un casus belli. És una indumentària comuna entre els joves que ells ja han deixat de ser. Se suposa que aquesta informalitat és pròpia de personalitats no convencionals, contestatàries, reivindicatives.

Rufián es desmarca de l'esquerra: "El burka és una salvatjada, cal prohibir-lo"

El tema que unia tota aquella gent al teatrí de Rufián era un projecte d'unió de cara a les eleccions entre totes les forces a l'esquerra del socialisme; o sigui marees, compromisos, unim-nos, sumem, mengem, beguem, i a més, separatistes gallecs, catalans, bascos i algun etarra reciclat. En fi, tutti quanti, perquè si no seran arrasats a les urnes.

Com ja s'ha explicat a Crónica Global i a la resta de la premsa, la idea de Rufián té poques perspectives de prosperar, ja que ni tan sols la recolza el seu partit. El seu cap, el senyor Junqueras, està molt escaldat amb experiments previs d'aliances (a Junts pel Sí) que no van tenir un final gaire feliç –de fet, van acabar amb ell a la presó durant uns anys, mentre els seus socis, més espavilats, sortien per cames cap a Brussel·les--. I això que llavors va ser entre partits de la regió catalana.

Moment especialment graciós en la presentació pública d'aquesta idea de llista única, i variable a cada comici, va ser quan en Gabriel va assenyalar que “algú s'haurà de sacrificar, perquè això va d'això”. Més d'un líder ultraesquerrà devia remoure's a la seva butaca mentre murmurava: “D'acord, d'acord, Rufi; però passa tu primer en això del sacrifici”.

Ni parlar-ne d'això: ja que el veritable motiu de l'acte teatral de Rufián era, com ja han assenyalat alguns columnistes, marcar territori. Mostrar el seu poder de convocatòria, per defensar la seva posició.

Defensar-la no davant l'ultradreta rampant que li té, segons diu, tan espantat, sinó davant el senyor Junqueras. Aquest sí que el preocupa. Rufián vol a tota costa seguir com a mascaró de proa d'ERC a Madrid, i a més ficar mà a les llistes per assegurar-se que el Beat no li posi immediatament darrere a algun company que pugui portar amagada una daga ben esmolada.

Però, com dèiem al principi, fins i tot els trastos encerten de vegades. ERC –i el mateix Rufián-- acabava de votar al Congrés en contra de la prohibició del burka que postulaven els partits de dretes. Quaranta-vuit hores més tard, al teatre, Rufián es va desmarcar del seu partit, i de si mateix, declarant, amb notable capacitat de síntesi, que “el burka és una salvatjada” i “una animalada”. I va defensar que cap esquerra laica –valors que se suposa que defensa el seu partit-- hauria de tolerar que s'invisibilitzi les dones d'aquesta manera.

Una veritat com un temple. No calen grans debats per sostenir el que és obvi i clamorós. Que el burka, que veiem de vegades a Barcelona, és “una animalada” i “una salvatjada” és l'únic que cal dir sobre aquesta peça o presó ambulant. Bé per Rufián. Amb aquestes rotundes declaracions contra la submissió de la dona al poder masculí més masclista i repulsiu s'hauria guanyat un punt…

… Però el torna a perdre, i torna al zero patatero, perquè quan va tenir a les seves mans passar de les conviccions declamades als fets, o sigui, al vot, s'hi va negar.

És clar que no ens podem sorprendre d'aquesta contradicció. També va prometre ser al Congrés només 18 mesos i en porta deu anys. I lluitant valentament per prolongar-los tant com pugui.

Quedi per al registre que, en una ocasió tan clara per a la defensa dels drets de la dona, i especialment de les dones més fèrriesment sotmeses al poder heteropatriarcal, aquest heteropatriarcat amb què l'ultraesquerra es omple sovint la boca, només es van manifestar a favor de les dones… el PP, Vox i UPN.