'Imagine'

Fa un parell de setmanes vaig poder veure a la tele una pel·lícula que m'havia quedat amb ganes de veure al cinema: La meva amiga Eva (Cesc Gay), que acaba de guanyar el premi al millor guió als Premis Gaudí.

Donada la meva deficient cultura cinèfila —el meu primer xicot em repetia sempre, amb raó, que la seva mare i jo érem les pitjors persones que coneixia a l'hora de triar pel·lícules—, no m'atreveixo a dir si és bona o dolenta, però sí a comentar que l'argument em va semblar força original: una barcelonina de mitjana edat, menopàusica, amb el marit perfecte i dos fills adolescents guapos i sans, decideix divorciar-se per tornar a sentir la il·lusió d'enamorar-se.

Quin és el desencadenant? Un encantador argentí que flirteja amb ella i aconsegueix fer-li sentir papallones a l'estómac després de trenta anys de letargia matrimonial.

"A mi m'agradava molt el joc de l'amor", explica l'Eva als seus amics quan s'assabenten de la seva decisió. El més divertit de la pel·li, per mi, és veure com reacciona cadascun: alguns li tenen enveja, d'altres la renyen, d'altres la recolzen, d'altres se'n riuen... Resulta que ningú té el que vol, ni als 30, ni als 40, ni als 50.

Em quedo també amb la satisfacció d'haver vist una pel·li que aborda l'amor i el desig sexual des de la perspectiva d'una dona menopàusica, encara que m'agradaria veure aviat una contrapart masculina, és a dir, una pel·li que abordi —amb humilitat— el desig sexual i l'amor entre els homes de 50 en amunt, perquè mentre la menopausa és vox populi, dels “problemes” masculins ningú en parla.

“A qui imagina, la vida els aixafa. I jo voldria dir-vos que hem de fer com l'Eva, que les utopies són utopies fins que algú les fa realitat. Que un dia van ser un impossible les vuit hores de jornada laboral, que va ser una bogeria que els nens deixessin de treballar per anar a l'escola, i que va ser inimaginable que les dones votessin, i aquí estem”, va dir Eduard Sola, el guionista, en el lliurament dels Premis Gaudí.

Sola va acabar el seu discurs convidant a imaginar “un món sense genocidis, sense armes, sense feixistes de merda governant el món”, com si les ganes d'enamorar-se fossin comparables al desig de la pau mundial.

Enamorar-se és relativament fàcil i només depèn de dues persones. Frenar la deriva autoritària de Trump, Netanyahu, Putin o Xi Jinping és una altra història.

John Lennon ho va dir d'una manera encara més bonica que Sola: "Imagine all the people / Living life in peace, you may say I'm a dreamer / But I'm not the only one / I hope someday you'll join us / And the world will be as one".