A l'esquerra tampoc li queda Portugal
"Els qui creuen en l'alternança, en el pacte i en la dissidència dins dels partits, continuaran mirant cap al país atlàntic i fundador de l'OTAN"
A principis de la dècada de 1980, en tornar d'uns anys a l'estranger, vaig escoltar Siniestro Total. La banda punk gallega va sortir a escena, puny en alt, i va cridar: “Menos mal que nos queda Portugal”. Quins temps, aquells.
L'esquerra espanyola del segle XXI (la nova, l'alternativa, la progressista, la que no suma, la comuna…) avança cap a la irrellevància. En els comicis d'Aragó, Podemos i Sumar se'n van anar en orris. Entre les seves acaballes, treu el cap Gabriel Rufián, independentista i republicà i, sobretot, oportunista.
Proposa anar junts en unió. Arriba tard i li responen amb repetits “no és no”. El darrer suport de l'esquerra radical és el nacionalisme basc (Bildu), català (ERC) i gallec (Bloco). I no somieu. Tampoc els queda Portugal.
Rufián s'ha adaptat bé als madriles. Vol quedar-se i viure la vida allunyat del mossèn Oriol Junqueras. Aquests dos polítics d'Esquerra són tan diferents com ho poden ser un espanyol de Salamanca i un català de la Ceba.
El diputat republicà, cal dir-ho, és entre els millors oradors del Congrés. Va ser escollit per ERC per liderar la seva pujada, totalment fracassada, al cinturó vermell barceloní, però es va fer popular a Espanya. A Catalunya, no agrada gaire.
La ràpida negativa de l'esquerra nacionalista a la proposta és comprensible; a les seves zones estan còmodes i no volen unir-se a res que faci olor d'espanyol. “No és no”, han respost també els/les/lis de Podemos. Més simpàtics han estat a IU-Sumar, amb el somriure crispat després del seu únic escó aragonès.
Els líders d'Izquierda Unida, els comunistes de tota la vida, me'ls imagino tips de frivolitats.
L'invent rufianesc cau pel seu propi pes, malgrat el suport que, pel que sembla, troba al PSOE, preocupat pel desastre dels seus socis de Govern. Veurem si el PSOE de Pedro Sánchez, atrinxerat en la resistència, li troba seient. És més expert que la majoria d'aspirants i creients. Um espertaço, dirien a Portugal, on el terme significa “molt llest”, encara que s'utilitza més com a “llestet”.
Per als que continuen mirant cap a Portugal, advertir-los que Chega (Prou, en català), el partit del populista André Ventura, ha arribat per quedar-se.
Portugal, avui, no és socialista, encara que l'esquerra espanyola vulgui creure que sí. Alguns fins i tot confonen la importància de les presidencials amb la de les legislatives. El primer ministre lusità actual és de centredreta, de l'Aliança Democràtica. Luis Montenegro, un conservador clàssic, va quedar en primer lloc a les eleccions generals; té 88 escons a l'Assemblea de la República, l'òrgan unicameral i legislatiu.
El Chega de Ventura, amb 60 escons, és el segon partit del país. El tercer lloc l'ocupa el Partit Socialista amb 58, que, des de la dimissió d'António Costa, no aixeca el cap.
Oblideu-vos de la Revolució dels Clavells; va ser el 1974 i continua celebrant-se, però la dreta puja. Mentrestant, l'esquerra alternativa (el Bloco, els Animalistes…) s'enfonsa. Fins i tot el mític Partit Comunista --l'últim que a Europa manté la falç i el martell-- va proper a la desaparició. Com eren aquells comunistes lusitans! Mai no em recuperaré de l'emoció d'estar a la mateixa sala que Álvaro Cunhal, tan guapo, tan prosoviètic.
A la primera volta de les recents presidencials --un càrrec força honorífic--, el candidat del centredreta, Marcos Méndes, va quedar en tercer lloc. No s'havia vist mai. No agradava ni als seus. Per això, el gris candidat socialista socialista, Seguro, va anar a la segona volta i va derrotar el candidat de Chega.
No va passar gràcies a l'esquerra, sinó pel vot conservador, que no va voler entregar la seva confiança al candidat d'ultradreta. “Els liberals, els conservadors, vam anar a les urnes amb el nas tapat”, m'explicaven els meus amics lusitans.
A la seva primera legislatura, Pedro Sánchez anava a Portugal a fotografiar-se amb António Costa, l'aleshores brillant primer ministre socialista. Costa va aconseguir que fins i tot el PC, per una vegada, donés la seva confiança a la socialdemocràcia.
El lusità va dimitir per la suposada corrupció d'un amic seu que va acabar sent desestimada. Els portuguesos dimiteixen, consideren falta de caràcter la resistència pel poder. Ara, presideix el Consell Europeu. Els nostres veïns són grans diplomàtics.
António José Seguro, poc conegut i gens estimat per Costa, va ensumar l'oportunitat. Per això és president. Era ell o la dreta extrema. Succeeix en el càrrec a un gran portuguès, al professor Marcelo Rebelo de Sousa, culte i demòcrata. Seguro és un miratge, no una tendència.
A l'esquerra europea, a l'espanyola, no li queda Portugal. Però els qui creuen en l'alternança, en el pacte i en la dissidència dins dels partits, continuaran mirant cap al país atlàntic i fundador de l'OTAN. Sempre s'aprèn.
