Rèquiem per la indústria catalana
"El temps en què érem la fàbrica del sud d'Europa ja és història"
Costa assumir que allò que considerem nostre canvia, que s'esmuny entre els dits com la sorra de la platja. Ens resistim a acceptar que ens trobem en aquell llindar incòmode entre la fi d'una etapa coneguda i l'inici d'una altra plena d'incerteses.
En aquest escenari es troba la indústria catalana (l'europea, en general). Sigui per interessos, per poca traça o per processos naturals, el sector viu temps complicats. Avui, el rugit de motors i telers s'ha convertit en una nota de comiat que sona a rèquiem.
Nylstar es ven a trossos. Titán (Titanlux) amenaça ruïna. Són només dos exemples d'un degoteig constant. D'altres, com el gran motor del tèxtil o l'automòbil, ja han quedat enrere. Parlar de "rèquiem" no és un pessimisme gratuït, sinó un diagnòstic d'urgència.
El pes de la indústria en el PIB català ha caigut per sota del 20% des del 35% que va assolir a la dècada de 1970. Abans de les crisis. I celebrem que podria ser pitjor. Ens queda el pol petroquímic de Tarragona com una boia solitària al mig del no-res.
Aquesta caiguda lliure hauria de preocupar-nos. La dependència de terceres economies per a productes de primera necessitat o manufacturats ens submergeix en la irrellevància i ens deixa a mercè dels capricis de la Xina i els EUA. Mal moment per a això. Molt dolent.
Però la preocupació depèn de l'ull amb què es miri. Aquest escenari, per dramàtic que sigui, és també una oportunitat de transformació. Mai és tard per corregir el rumb. Si per alguna cosa ha destacat aquest país és per la seva capacitat d'innovació i superació.
Avui tenim tecnologies que poden agilitzar i abaratir processos que abans donàvem per perduts. El camí ja no és la xemeneia, sinó l'especialització: serveis avançats, renovables, intel·ligència artificial... nous pilars que han de dibuixar el mapa econòmic.
El Pacte Nacional per a la Indústria ha de deixar de ser un Power Point de bones intencions per convertir-se en una eina real que mogui els fils necessaris: facilitar l'emprenedoria, eliminar la burocràcia asfixiant i decidir què volem ser de grans.
Al final, tot és qüestió de prioritats. De voluntats. Catalunya segueix tenint l'oportunitat de deixar d'escriure el seu propi rèquiem per començar a redactar el seu renaixement. Però cal afanyar-se: el temps en què érem la fàbrica del sud d'Europa ja és història.
