Sánchez o el PSOE

En política hi ha decisions que retraten un líder. No pel que diu, sinó pel que evita. I Pedro Sánchez fa temps que esquiva la més evident: escollir entre la seva supervivència personal o l'interès estratègic del PSOE.

Si pensés abans en el partit que en ell mateix, la sortida seria clara: convocar eleccions generals coincidint amb les autonòmiques andaluses. No perquè el moment sigui favorable, sinó precisament perquè no ho és. Els partits es refan afrontant la realitat, no ajornant-la.

Andalusia no és una comunitat més. És la columna vertebral històrica del socialisme espanyol, el territori on el PSOE va ser durant dècades hegemònic. Avui aquest espai està perdut. I pretendre recuperar-lo amb decisions dictades des de la Moncloa només agreuja el problema.

La candidatura de María Jesús Montero ho il·lustra amb claredat. No es presentarà com a líder andalusa, sinó com a exvicepresidenta del Govern. És, a la pràctica, una delegada de Sánchez. I això, lluny de sumar, resta.

Alguna cosa semblant ha passat amb Pilar Alegría a l'Aragó. Convertir les autonòmiques en un plebiscit sobre el Govern central és un mal negoci: el desgast nacional contamina qualsevol projecte territorial. Haver estat ministra —i més encara vicepresidenta primera— ja no és un aval; és una llosa.

Unes generals simultànies permetrien ordenar el tauler i mobilitzar l'electorat propi. A més, Sánchez pot esgrimir bones dades econòmiques que el 2027 potser ja no ho seran tant. El contrari —allargar la legislatura— només prolonga l'hemorràgia i contamina els interessos municipals que l'any vinent es mesuraran novament a les urnes.

D'altra banda, no podem oblidar el factor de legitimitat. El coherent i honest és presentar ja els Pressupostos Generals de l'Estat. Quan un Govern no és capaç d'aprovar mai els seus comptes, en democràcia això condueix a les urnes. El que és inadmissible és governar a base de pròrrogues i decrets llei, substituint el control parlamentari per dreceres jurídiques. Això és resistencialisme. No és governar: és guanyar temps.

Mentrestant, el calendari envia avisos que a la Moncloa prefereixen ignorar. El 15 de març es vota a Castella i Lleó i tot apunta que es repetirà el patró vist a Extremadura i Aragó: lleuger retrocés del PP, caiguda acusada del PSOE i fort ascens de Vox, que recull vots de tots els caladors del descontentament. No és una anomalia local, és una tendència de fons.

Així i tot, persisteix la temptació d'esperar un rebot extern, algun factor internacional que alteri el clima polític. Confiar, per exemple, que una victòria de l'extrema dreta a les presidencials franceses de 2027 reactivi per por l'esquerra espanyola és una il·lusió perillosa. Aquest escenari difícilment beneficiaria el PSOE. El més probable és que reforcés Vox.

Jugar al “com pitjor, millor”, per presentar-se com a excepció virtuosa i mobilitzar l'electorat progressista, és una irresponsabilitat. Com també ho és fiar l'estratègia a incrementar la dependència del PP respecte a Vox, amb l'esperança de desgastar-lo per la dreta.

Normalitzar l'extrema dreta com a soci inevitable no la debilita; la consolida. Convertir-la en àrbitre permanent del sistema és un error de càlcul i una temeritat democràtica.

Un Govern seriós no pot basar la seva supervivència ni en les desgràcies alienes ni en el deteriorament de l'adversari. La política se sosté sobre projectes propis, no sobre tàctiques. Cada mes addicional de legislatura implica més desgast, més confusió ideològica i més dependència de socis que marquen l'agenda. El PSOE es dilueix i el Govern es converteix en un fi en si mateix.

A més, la política té una llei de ferro que rarament falla: els líders entren per la porta i acaben sortint per la finestra. Sánchez va tenir el seu moment i no tot ha estat negatiu. Va evitar el sorpasso de Podemos al PSOE i sota el seu mandat s'han desenvolupat polítiques socials de gran importància, entre moltes altres coses.

Aquest balanç existeix, i arribarà el moment de fer-lo sense fílies  ni fòbies. Però precisament per això hauria de saber llegir el temps polític. I el seu temps va passar. El rellotge es va posar en marxa quan va forçar una investidura a canvi d'una divisiva amnistia sense cap garantia d'estabilitat a la legislatura.

La disjuntiva, per tant, és simple. Si Sánchez vol actuar com a secretari general del PSOE, hauria de presentar els pressupostos i, si fracassa, convocar eleccions. I, en qualsevol cas, fer-les coincidir amb les andaluses per donar una batalla política de veritat, no una lenta agonia administrativa. Tota la resta és supervivència personal.

Perquè quan un líder anteposa el seu calendari al del país, ja no governa per al seu partit: governa contra ell.