El canvi de vies i la nova 'dialèctica armada' entre PP i Vox

Des que a Espanya agafar un tren, un fet quotidià al qual gairebé ningú vinculava amb un perill cert, i molt menys amb la tragèdia d'una mort massiva i en cadena, és sinònim de catàstrofe potencial alguna cosa ha canviat, i potser per sempre, en la política espanyola, reduïda en els darrers vuit anys a l'articulació d'enganys successius –narratives, segons el llenguatge dels politòlegs– i allunyada tant de la gestió del que és transcendent com de la idea de l'exemplaritat. 

Tenim sort: estem veient coses que mai vam imaginar. Alhora habitem en una època calamitosa i generosa en desgràcies. El primer es comprova, per exemple, en escoltar Felipe González, l'últim socialdemòcrata que queda al PSOE, anunciar el seu vot en blanc en unes hipotètiques eleccions generals que igual poden avançar-se a finals d'aquest mateix any o dilatar-se fins a mitjans del pròxim. 

El seu missatge és nítid: tothom qui aspiri que els socialistes espanyols tornin a ser el que un dia van ser i abandonin el populisme entronitzat després de la victòria (cada dia més dubtosa) de Pedro Sánchez a les primàries del retorn a Ferraz ha de quedar-se a casa seva i abstenir-se de donar suport al Cèsar minvant.

Hi ha qui diu sentir llàstima –d'altres, en canvi, mostren un menyspreu equivalent a odiar la seva família– en veure l'expresident del Govern, que no coincideix amb l'Insomne des de la celebració a Sevilla del quaranta aniversari de la seva victòria electoral el 1982, fa quatre anys, abstenint-se de votar el partit que va refundar al congrés de Suresnes. 

No hi ha motiu: la postura de González és coherent amb la seva posició crítica davant el procés, la seva negativa a l'amnistia i el seu combat contra l'espiral d'indignitat que defineix aquesta legislatura, en què el Govern no pot fer política –perquè no té majoria positiva–, però sí destrossar les institucions i enfrontar els espanyols. En manifestar la seva llibertat de criteri, González només evidencia com estan lligats als seus propis interessos (fenicis) els actuals dirigents del PSOE. 

Sobre les calamitats quotidianes no cal explicar gaire: des de la calamitat de la gota freda a València, passant pel deteriorament de tots els serveis públics essencials –especialment l'assistència sanitària i la xarxa ferroviària– fins a arribar a les infames morts d'Adamuz, que eren perfectament evitables, els símptomes de l'enfonsament espanyol són expressos, o majúsculs. 

Tots els assumptes bàsics –feina, habitatge, atenció social– han anat a pitjor mentre la pressió fiscal no deixa d'augmentar, revelant, excepte per als fanàtics, que el sanchisme, com qualsevol altre populisme, i la corrupció tenen conseqüències concretes: destrossa la moral pública, empobreix un país (en el sentit material, però també espiritual) i el condueix al conflicte intern. 

Espanya està aturada dins d'un túnel. I l'única via de sortida –un avançament electoral– està obstruïda pel caprici del maquinista, incapaç de posar el tren en marxa i que, alhora, es nega a deixar sortir els passatgers, que manté tancats amb clau. L'Insomne té segrestada la democràcia espanyola, per molt d'escàndol que això provoqui entre qui creu que una croada escènica contra Trump i els tecno-oligarques digitals salvarà el sanchisme de la llei de la gravetat. 

El carrusel electoral, que va començar a Extremadura, va continuar aquest cap de setmana a l'Aragó i el següent episodi és Castella i Lleó, fins a l'estació final d'Andalusia, revela tant la decadència electoral dels socialistes com la dependència del PP de Vox. Gènova fa èmfasi sense parar en el primer; Ferraz insisteix en bucle en el segon. 

El que ningú no enuncia és el que ja es comença a entreveure a l'horitzó: un canvi en l'eix històric de la política espanyola de conseqüències imprevisibles. Som a les portes d'un escenari inèdit. La lògica de la Santa Transició, que mai va ser una altra cosa que una mimesi de la Restauració borbònica, es va basar en el joc entre dos grans partits –els integrats– i una constel·lació més o menys variable de segells polítics secundaris –els apocalíptics–, sota l'arbitri de la Corona. 

Aquest sistema es va esgotar fa més d'una dècada, després de la crisi política que va seguir a la desfeta econòmica de 2008, i va morir amb la pandèmia. Des de llavors ja estem en una altra pantalla: una Casa Reial reduïda a la seva mínima expressió representativa, un PSOE convertit en el principal factor de desestabilització del sistema polític i uns nacionalismes obertament separatistes que, tot i haver estat integrats en el seu dia dins de l'Espanya democràtica, persisteixen en un desafiament totalitari. 

Els socialistes ja no tenen ningú a la seva esquerra –Podemos és una secta i Sumar una autèntica broma–, però tampoc són capaços, com mostren els resultats de les eleccions territorials, de retenir el vot d'esquerres. El PP també ha perdut la brúixola: cada cita electoral mostra com creix la seva dependència de Vox, convertit en determinades províncies en segona força política (per sobre del PSOE). 

Els ultramuntans agiten el fantasma de la immigració –exactament igual que Aliança Catalana– i prometen llei i ordre. Els seus missatges són tan demagògics com els que fabriquen els socialistes, però, al contrari que aquests, el seu avanç s'ha accelerat gràcies a l'ajuda de la Moncloa, on consideren que l'incendi de Roma és un espectacle prodigiós que, després del mar de cendres, els permetrà retornar al mont Palatí. 

És un miratge, és clar. El foc no purifica: mata. La política espanyola, després de la calamitat d'Adamuz, ha entrat en un canvi de vies. Si els socialistes s'enfonsen d'aquí a cinc mesos a Andalusia deixaran de ser un dels pilars del sistema de torn polític, inoperant aquests últims vuit anys a causa del sanchisme, i la dialèctica política es traslladarà a la cohabitació (tempestuosa) entre PP i Vox. Una dreta (presumptament moderada) en retrocés i una ultradreta (radical) en plena ebullició.