La gestió de la desescalada està resultant molt més complicada del que es preveia. En tot cas, molt més inintel·ligible que la promulgació del confinament general que es va complir sense gaire resistència. La por a perdre la vida és un argument inapel·lable per acceptar la més estricta disciplina sense protestar; excepte per als juristes que van saber veure les dificultats jurídiques de limitar alguns drets fonamentals, tot i la declaració de l'estat d'alarma. De totes maneres, l'estat d'alarma ha estat una figura constitucional molt útil per al govern Sánchez.

Però tot té el seu temps i ara mateix l'estat emocional col·lectiu s'ha allunyat de l'alarma oficial. El canvi ha estat propiciat per un conjunt de factors que van des de les bones notícies (la corba descendent del contagi, la disminució del nombre de morts), als missatges del mateix president (amics turistes us esperem ja al juliol) passant per la sensació de festa ciutadana (en alguns casos fregant la imprudència) per la recuperació paulatina (però imparable) de la vida urbana.

Tot s'entén millor si a això s'hi suma el caos creat pel mateix BOE en el seu desplegament normatiu de les fases de la desescalada, ja de per si confús però completament confós en afegir mitges fases i matisos a les fases completes, i la ruptura de la unitat psicològica del confinament, obrint les portes a l'enveja del que ja pot fer el veí que a mi m'està prohibit. I, finalment, la climatologia.

De fet, l'estat d'alarma i la majoria de les seves indicacions ja han decaigut al carrer, tot i que el virus no ha estat vençut, només posat en retirada i probablement de manera provisional. Sembla arribat el moment de confiar en la responsabilitat individual i col·lectiva per respectar el distanciament social après a la força en aquests dos mesos i a la higiene personal que hauria de ser hàbit de tota la vida. Es pot acceptar que determinades actituds minin la confiança que exigeix aquest canvi d'etapa, però no hi haurà més remei que assumir el risc. En tot cas, la responsabilitat és una obligació cívica que no es pot imposar per cap pròrroga de l'estat d'alarma.

Pedro Sánchez corre el perill de convertir l'estat d'alarma en una obstinació política que li acabi passant factura. I seria una llàstima per a ell, perquè la fase d'emergència la va superar igual de bé (o de malament) que la majoria de governants de l'Europa Occidental. La pròrroga de l'estat d'alarma li surt cada cop més cara, políticament parlant, encara que no s'hagi d'interpretar que no és capaç de sortir-se'n una última vegada. El president del govern maneja amb habilitat la geometria variable parlamentària perquè no li fa por deambular per la corda fluixa i a més està convençut de tenir la raó quan repeteix que el seu camí és l'únic possible. I segurament l'ha tinguda en aquests dos mesos i mig, però podria haver deixat de tenir-la.

El govern ja no necessita cap excepcionalitat constitucional per mantenir-se alerta davant el rebrot de tardor del contagi sobre la força del qual discrepen els científics (per variar); tampoc per enfortir el sistema públic de sanitat ni per donar suport a les reformes hospitalàries improvisades per fer front a la traumàtica experiència del primer embat del coronavirus, menys encara per concentrar-se en la política econòmica que li exigirà la crisi. Per què doncs sotmetre's al desgast polític d'una nova pròrroga que, sent asimètrica, serà molt mal interpretada pels afectats que li reclamaran confiança en la seva responsabilitat?

Al govern Sánchez el pot salvar d'un nou episodi de negociació a la desesperada la ràpida evolució de les xifres i de les sensacions ciutadanes o l'experiència de l'error en tota regla de l'acord nonat amb Bildu. Encara que a posteriori alguns estrategs el presentessin com un moviment intel·ligent en el tauler basc, els socialistes difícilment podrien sentir-se més còmodes (a Vitòria-Gasteiz i a Madrid) amb cap altre soci que no sigui el PNB, perquè el seu materialisme institucional l'allunya de qualsevol pretensió de condicionar ideològicament el PSOE. Més delicat en aquest sentit és l'acostament a Ciutadans. El partit d'Inés Arrimadas té (de sempre) el seu club de fans dins la família socialista, però la debilitat parlamentària d'aquesta formació li impedeix de moment ser una alternativa a la coalició amb Unidas Podemos.