La col·lecció Vila Casas, en un litigi penal que commociona la Barcelona de l'art
La seva Fundació ha presentat una querella penal contra l'executiu Joan Torras Ragué, a qui denuncia per malversació i li atribueix la suposada comissió de tres delictes, que podrien suposar una apropiació il·lícita de 400.000 euros
L'anomenat Eixample de Casp és el nucli d'una aventura de l'art capaç de competir amb les col·leccions del nou-cents, com la Plandiura o la Cambó, disseminades entre la Via Laietana del líder de la Lliga Regionalista i les donacions de les famílies que avui festonegen el gran fons públic del Museu d’Art Nacional de Catalunya (MNAC).
Allà reposen les aquarel·les de Ricard Canals, Xavier Nogués i Manuel Humbert, entre d'altres, fruit de la venda de gairebé 2.000 obres, propietat de l'industrial sucrer, Lluís Plandiura, a la Junta de Museus de Barcelona.
Les col·leccions fan trontollar la dolça visita dels pacífics visitants de museus. La Fundació Vila Casas, creada als anys 90 pel plorat mecenes català Antoni Vila Casas, manté obert un litigi judicial contra el seu antic director general i gerent, Joan Torras Ragué. L'entitat ha presentat una querella penal contra aquest executiu a qui denuncia per malversació, i li atribueix formalment la suposada comissió de tres delictes concrets, que podrien suposar una apropiació il·lícita de 400.000 euros.
Commoció
Als enclavaments dels carrers Consell de Cent i Diputació, entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia, en centres recuperats com el MACBA, La Virreina o la Sala Gaspar de Petritxol, la Barcelona de l'art viu una commoció semblant a escàndols anteriors, relacionats amb col·leccions privades.
L'incident judicial reverbera als dipòsits de la Fundació Suñol, o en finques de la Bonanova, com les que alberguen la col·lecció d'art primitiu dels Folch Rusiñol (exaccionistes del grup Titán) i en altres fons molt privats com els Godó, els Godia o els Ferrer-Salat, a la Casa Giró.
A l'Eixample de la llana i el cotó, la Fundació Vila Casas va obrir els Espais Volart —a l'interior industrialitzat de la casa reformada d'Antònia Puget i a l'antic domicili dels Felip— per decisió de l'empresari químic, disposat a difondre l'art contemporani català després de vendre la seva empresa, Prodesfarma, als Gallardo. Els accionistes majoritaris de la poderosa Almirall, joia autòctona de Farmaindustria, l'associació sectorial dels laboratoris, submergida sempre en una indissimulada opacitat.
Inversions en art
A la darrera dècada del segle passat, una empresa d'esperit europeista, com Prodesfarma, que havia participat en la fusió de les cambres de comerç i indústria i mantenia un escó al Consell Consultiu de Foment del Treball, la gran patronal, va apostar per invertir en art les fenomenals plusvàlues de la seva desinversió.
L'imaginari i l'estètica es creuaven de nou, a l'ombra històrica d'operacions anteriors, com les dels Güell, els Girona, els Batlló o els Milà —empresa i arquitectura—, units a figures com Gaudí, Domènech i Montaner, a pintors figuratius del Cercle de Sant Lluc, al Sitges de Joaquim Sunyer i Ramon Casas o a les avantguardistes de Dau al Set.
Vila Casas va triar el seu amic Antonio Sagnier —ex CEO de Privat Bank i ex directiu de Mas Sardà, Banca March i Santander— com a president de la Fundació. El nét de l'arquitecte Enric Sagnier i Vallavechia, conegut als ambients financers per la seva trajectòria al capdavant d'un banc de gestió de patrimonis, ha dedicat part de la seva vida a recuperar la figura del seu avi, l'arquitecte que va aixecar edificis emblemàtics, com el Palau de Justícia o el Temple del Sagrat Cor del Tibidabo.
Crisi
Després de la mort del mecenes el 2023, el patronat de la Fundació Vila Casas va viure una crisi amb la dimissió d'Antonio Sagnier i tres destacats membres del seu equip. La presidència va ser assumida per la vídua de l'empresari químic, Montserrat Pascual, i la vicepresidència per la seva filla, Montserrat Viladomiu.
Aquestes dues últimes directives han segellat la denúncia en què ”es parla d'abús de confiança, obscurantisme comptable i gestió contrària als interessos socials”, assenyalen membres de la Fundació.
![Bernat Puigdollers y Montserrat Viladomiu con el museu Can Framis de fondo](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2025\/10\/20\/negocis\/1003742699481_15299799_320x180.jpg"])
Altres fonts parlen de la falsedat documental suposadament comesa per Torras encara en vida de Vila Casas. També s'aporta un informe pericial cal·ligràfic, amb imitacions de la signatura del mecenes.
El millor Miró
En els anys de coordinació entre Vila Casas i Sagnier, la Fundació va adquirir obres del millor Joan Miró, el pintor del llenguatge visual i la iconografia que simplifica l'estètica del color i les seves formes essencials.
Miró i Vila Casas van mantenir una relació anterior a la col·lecció, gràcies a les seves trobades a Cala Major (Mallorca), a l'estudi del pintor obra de Josep Lluís Sert, on precisament va germinar la idea de crear la Fundació Miró de Montjuïc, aixecada pel mateix arquitecte, el 1975.
Fons
Al fons d'art de la Fundació Vila Casas els Miró es complementen amb obres centrals de Xavier Miserachs, el gran fotògraf documentalista de la postguerra barcelonina, que va combinar sàviament l'espai i el temps.
Miserachs comparteix el seu espai amb el treball de Santu Mofokeng, el fotògraf compromès de l'Apartheid i dels supervivents dels camps de concentració nazis a Polònia. Obres de Santi Moix, l'autor de pintures i escultures biomorfes; del dibuixant i gravador Manel Molí, continuador de les obres de Brueghel i Goya; de Alejandro Molina, conegut per les seves escultures sobre l'origen micènic de la tauromàquia, o de Esteve Monegal i Josep Clarà, escultors noucentistes. Clarà va destacar en el seu temps com a impulsor dels Bells Oficis de la Mancomunitat i del mateix Cercle de Sant Lluc.
Amb tot, el més meritori d'aquesta col·lecció, una de les més importants d'Europa, està invertit en artistes catalans novells. Un total de gairebé 6.000 obres, exposades o seleccionades en un fons que dota els espais Volart, el Museu de Can Framis, el Can Mario dedicat a l'escultura, a Palafrugell, i el Palau Solterra, a Torroella de Montgrí.
