Andic, Vila Casas, Cellex i els vells vicis dels nous burgesos catalans
‘Crónica Global’ recopila una llista dels últims escàndols del patriciat català, amb històries de diners, sexe, traïcions i perversions
Continguts relacionats: "Salvin la Vila Casas"
Fa gairebé un segle del demolidor retrat que Josep Maria de Sagarra va escriure sobre la burgesia catalana a Vida Privada (1932). A la seva obra, les velles famílies patricies i aristocràtiques apareixien moralment podrides i atrapades en una espiral de diners, sexe, traïcions i perversions.
Si avui Sagarra s'aixequés de la tomba i escrivís un nou relat del patriciat català, el teló de fons hauria canviat: els salons aristocràtics i els grans cafès serien oficines de fons d'inversió o luxosos showrooms. A les famílies hereves del tèxtil o el farma se li haurien sumat startuperos, brokers, criptobros i expats. El Liceu seria substituït pel club de Polo. Els escenaris i els codis haurien canviat, però la hipocresia, els diners, les aparences i els vicis serien els mateixos.
La imatge de Jonathan Andic emmanillat i acusat d'haver matat el seu pare, l'home més ric de Catalunya, és el tema de l'any. Però per a qui coneix la història dels burgesos catalans de l'últim segle i el seu currículum de perversions i traïcions, no sorprèn. Ja no es pot épater le bourgeois, aquell crit de guerra dels poetes decadents i simbolistes del segle XIX francès. El motiu? La llista d'escàndols és tan llarga, i les immoralitats tan perverses, que a ningú ja li estranya res. Els rics són rars, i entre els rars, els més rars són els rics catalans.
Crónica Global ha recopilat alguns dels escàndols més sonats dels últims anys a Catalunya. El més recent és el més impactant. El difunt –o assassinat– Isak Andic era, a més de l'home més ric de Catalunya, bon amic d'aquestes famílies benestants que avui especulen amb el que va passar aquell fatídic 14 de desembre a Montserrat, cadascú amb les seves teories sobre la Fundació, el mòbil del presumpte crim o el fet que el fill de Jonathan nasqués nou mesos després de la mort del pare, en el que alguns imaginen una nit de celebració o un desesperat intent per escapar del que judicialment es coneix com a herència indigna.
Ha estat, al marge d'aquesta novetat, un hivern intens a les sobretaules dels privées de la zona alta de Barcelona, on creix la sensació de desemparament i desubicació, amb un modus operandi navajero, abans exclusiu dels barris de perifèria i després ocupant els carrerons de les velles ciutats.
El paradigma de Cellex i Vila Casas
Si hi ha dos casos que exemplifiquen amb precisió quirúrgica el model de podridura catalana en la seva versió més sofisticada, aquests són les fundacions Cellex i Vila Casas. Dues institucions nascudes de la filantropia genuïna de dos patricis (Pere Mir i Antoni Vila Casas) i convertides, després de la seva mort, en escenari d'espoli, lluites de poder i retribucions opaques. Mort el mecenes, marmessors, hereus i vídues es van llançar sobre els diners amb el cadàver encara calent.
Pere Mir, que va forjar la seva fortuna al capdavant de Derivados Forestales i que va bolcar el seu patrimoni en la filantropia a través de dues fundacions (Cellex, centrada en la recerca mèdica, i Mir Puig, de perfil més assistencial), havia canalitzat més de 120 milions d'euros cap a hospitals, universitats i centres de recerca. Un llegat extraordinari que els seus marmessors van convertir en matèria primera per a l'enriquiment propi.
![De izq. a derecha: Josep Taberneto, director del Instituto Oncológico del Vall d'Hebrón y Lluís Torner fundador y exdirector del Instituto de Ciencias Fotónicas (ICFO)](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2025\/07\/19\/negocis\/1003742675133_14894322_320x180.jpg"])
L'instrucció oberta al Jutjat número 12 de Barcelona xifra en almenys 6,2 milions d'euros el perjudici patrimonial causat a les fundacions, amb fins a 16 operacions presumptament fraudulentes: transferències a comptes personals, donacions de joies i béns immobles, pujades de sou injustificades i pensions vitalícies.
El cas va esclatar a l'abril de 2025, quan el Protectorat va assumir el control de les fundacions després d'un requeriment judicial. Poc després, els Mossos van detenir els tres marmessors del testament: Jordi Segarra, el renommat oncòleg Josep Tabernero i l'advocat Juan Francisco Capellas.
![Can Framis, el museo-cabecera de la Fundació Vila-Casas en Barcelona](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2024\/03\/22\/negocis\/841926015_12668099_320x180.jpg"])
D'altra banda, la història de la Fundació Vila Casas és una corruptela més d'anar per casa. Fundada per l'empresari farmacèutic Antoni Vila Casas, la crisi va esclatar quan, després de la seva mort el setembre de 2023, el testament va destapar que els seus actius havien estat llegats a les societats patrimonials, no a la Fundació. A partir d'aquí, el relat es va precipitar: la vídua del fundador va cessar el tresorer i el va substituir —juntament amb la seva filla— per persones del seu entorn més íntim, inclòs el seu actual marit.
Fonts pròximes van alertar d'una presumpta trama de retribucions opaques que hauria beneficiat diversos patrons, amb pagaments encoberts, despeses personals a càrrec de l'entitat i una reestructuració que va col·locar familiars directes al capdavant. I com a colofó, el patronat ha acordat querellar-se contra el seu exdirector general Joan Torras per administració deslleial, apropiació indeguda i falsedat documental, acusant-lo d'haver-se apropiat d'uns 400.000 euros.
El sempre delicat Barça
Aquesta manera de corrompre, trair i defenestrar –des del sentit metafòric al més literal– ha esquitxat empreses, fundacions, partits polítics i també l'esport, sector milionari on tothom té interessos i que a Catalunya té nom propi i domicili al carrer Arístides Maillol de Les Corts.
Si bé el Barça mai no ha estat aliè a les punyalades, els últims anys els escàndols s'han succeït un rere l'altre en el futbol català, amb una FCF en permanent sospita i unes recents eleccions a la presidència del Barça on el fair play ha brillat per la seva absència.
![El empresario y candidato a la presidencia del Barça, Víctor Font, con parís de fondo y los nombres de FTI y Delta Partners](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/03\/12\/actualitat\/1003742740952_15820597_320x180.jpg"])
Sota l'ombra permanent de Negreira, Joan Laporta es va imposar amb contundència a Víctor Font. En les vigílies dels comicis, aquest mitjà va explicar la seva obsessiva nit parisenca, al més pur estil Eyes Wide Shut, en què, amb una conducta passada de voltes, presumptament va assetjar verbalment treballadores. El defenestrat etern candidat a la presidència blaugrana, sigui com sigui, va caure en desgràcia, i no va aconseguir caure simpàtic al soci ni va aconseguir, com pretenia, projectar el seu adversari com un xoriço. També va comptar amb l'ajuda prescindible de Xavi Hernández, que va despotricar de Laporta a La Vanguardia. Infructuosament.
És habitual referir-se al president culer com “un lladre, però el nostre lladre”, i també vincular tot el que passa al club amb, entre d'altres, el gegant audiovisual Mediapro, els fundadors del qual s'han barallat entre ells i passat a millor vida en el grup. Del triangle Laporta-Roures-Cruyff podrien córrer rius de tinta.
La demolició de Mediapro
Avui en mans xineses, almenys sobre el paper, Mediapro ha viscut des de dins un gran divorci entre dos dels prohoms catalans: els seus fundadors Jaume Roures i Tatxo Benet. Barallats i fora de l'empresa, el seu cisma també ha contribuït a destrossar el gegant audiovisual, abans un tòtem de la comunicació audiovisual i avui a la vora de la fallida.
Benet també està enfadat amb Sandro Rosell, fins al punt que tots dos no poden coincidir a les mateixes festes, i que ha obligat a intervenir el mateix Josep Pujol, fill de l'expresident per a qui la Fiscalia demana 14 anys de presó. "Si ell hi va, jo no hi vaig", asseguren que diu l'expresident culer, que va passar dos anys a la presó per un delicte que mai es va provar, i de la motivació del qual es podria especular també llargament.
Un narco a la llotja del Godó
Que els rics han perdut la seva classe també es percep quan, a la llotja del Godó, apareix Chencho, l''ex-narco' català extradit per l'administració Trump, al costat dels germans Gallardo, amos de Luz de Gas, la discoteca preferida dels joves i dels vells de bé.
Finalment, Miguel Ángel Cadarso, el gran rellotger català, ha estat assenyalat recentment per embestir reiteradament un cotxe amb una nena dins al Passeig de la Bonanova amb el seu Maserati d'altíssima gamma.
En el capítol empresarial, els terratrèmols es compten per desenes. Els Grífols, els Lara o els Rubiralta podrien omplir pàgines senceres d'enemistats fratricides i enganys. Però aquesta és una altra història. Aquesta, però, acaba aquí.
