Smashing Pumpkins i 'Mellon Collie', l'ambició desmesurada com una de les belles arts
Es compleixen 30 anys de la publicació de 'Mellon Collie and the Infinite Sadness', el doble àlbum on Billy Corgan va tensar les regnes de la seva banda fins a col·locar-la a la primera línia del rock alternatiu
També: Alice Cooper, un oficinista entre les bambolines de l'horror
Passem aquests dies de final d'estiu escoltant en bucle —que és la manera adequada d'escoltar les coses que no s'esgoten— Mellon Collie and the Infinite Sadness, el doble àlbum amb què la banda de Chicago Smashing Pumpkins va voler comprar-se un pis al cobejat condomini de les obres mestres, mudar-se a la Torre de la Cançó.
Venien de l'èxit angoixós de Siamese Dream, celebrat segon disc, on aquells nois que semblaven cosins de La família Addams sumaven a la seva coneguda muralla de so —espessa, melancòlica— una inesperada capacitat melòdica.
Els integrants de la banda 'Smashing Pumpkins'
Els reis del shoegaze —aquesta manera d'executar la guitarra mirant-se les pròpies sabatilles que semblava respondre amb austeritat i ràbia a tots els excessos dels vuitanta— estaven disposats a aixecar la mirada cap a altres universos sonors.
L'era de l'indie
Vistos des de l'actualitat, resulta gairebé impossible entendre la importància a la indústria del que podríem anomenar rock alternatiu el 1995. A la ràdio comercial punxaven música alternativa sense parar. La teva cosina de Manresa folrava les carpetes amb fotos de Bjork. El teu veí el divorciat xiulava aquella de Counting Crows a l'ascensor. El mainstream era indie.
Fins i tot aquell periodista, que ara lloa les meravelles de la tradició més casposa, era indie. Els diaris musicals britànics venien tant com la premsa esportiva i un podia passar-se les tardes debatent amb els col·legues —entre copa i copa— sobre la diferència entre grunge, surf pop, noise o college rock.
Era l'estiu de The Bends, de Suede, de PJ Harvey. L'esplendor de la indústria discogràfica encara capaç d'aconseguir que apostes d'aquest calibre transcendissin en el dia a dia.
Feia tot just un any que Kurt Cobain s'havia incorporat —per mà pròpia— al funest club dels 27 i bona part de l'escena musical seguia intentant esbrinar què fer amb l'herència d'aquell fantasma bell de cabell decolorat amb peròxid d'hidrogen.
La Generació X s'esvaïa en el seu propi desencant. Això del nihilisme ja no donava per més. Els joves començàvem a sospitar que allò de mostrar-se obligatòriament irònics, distants o astènics era una altra pamema urdida per mantenir-nos separats i inoperants. Ens van fer creure que érem massa joves per participar de les grans èpiques polítiques dels nostres pares. Així, tot entusiasme resultava sospitós, tota esperança naïf.
L'origen de l'obra mestra
Davant d'aquest panorama el líder i vocalista dels Pumpkins, l'incomparable Billy Corgan, geni autodidacta, sosi sinistre de Charlie Brown, amo d'un ego més gran que el cul de Sharon Osbourne —segons l'afortunada declaració de la propietària del darrere— decideix rebel·lar-se i plantejar a la discogràfica la possibilitat de gravar un àlbum ambiciós i conceptual.
Ja s'havia quedat amb ganes de doble àlbum en el treball anterior. Ara venien de ser els caps de cartell del Lollapalooza 95, una gira extenuant on havien connectat amb la canalla òrfena d'un nou gran grup. La seva discogràfica es fregava les mans, àvida per rendibilitzar en format físic —recordeu que eren temps pre-Napster— la gran quantitat de carisma i fama que els de Chicago havien acumulat.
![Jorge Drexler](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/551434.jpg?p=w:320\/h:240&h=P3h5189Z"])
Així, mentre la resta del rock anomenat alternatiu cultivava una més o menys impostada modèstia, Corgan es llança de cap (rapada) a l'obra mestra, al disc total, a intentar parir el The Wall, el White Album de la seva generació. Per això trama ni més ni menys que un disc doble —la dinamita de la rendibilitat— i s'enfronta a la discogràfica per allargar el seu pla de gravar en dues setmanes fins arribar als quatre mesos.
Porta el grup a un estudi permanent —anomenat Pumpkinland— on es dedica a competir amb la tradició. A alimentar la voluntat de transcendir. A intentar seure, encara que només fos una vegada, a la taula dels grans. Corgan no volia guanyar Oasis. Volia ser Pink Floyd.
La cosa semblava complicada. No ajudava que la banda de Chicago visqués enmig d'un marasme psicodramàtic i politoxicòman, ple de tensions internes per, entre altres coses, la manera de liderar de Corgan que, com qualsevol líder absolutista, feia i desfeia al seu antull davant les queixes dels seus companys.
Els caps li demanen que, com a mínim, faci un Kill Bill o el pla original de Bolaño amb 2666 en saber que la seva malaltia s'agreujava, és a dir, volien tallar-lo a trossets, vendre'l en dues vegades. La banda no accepta. I s'entesta a fer les coses a la seva manera.
Per començar, (després de dos discos amb Butch Vig de productor, el després líder de Garbage— contracten a Flood, un dels culpables sonors de Joshua Tree i juntament amb el seu ajudant Alan Moulder decideixen canviar la dinàmica de gravació per guanyar profunditat i dinamisme. Així, d'una banda assaja el grup el que ja tenen i d'altra Corgan es dedica a la composició. Després toquen tots en una sala petita per conjuminar-se.
I, el que podia haver acabat sent una obra en solitari, guanya amb les aportacions corals de D’Arcy, les atmosferes de James Iha i el toc gairebé marcial de Jimmy Chamberlain, potser inspirat per Larry Mullen Jr. de U2. Capes i capes de so, preses i preses obsessives d'estudi fins a trobar la sonoritat perfecta.
El resultat: dia, tarda i nit
El doble CD —una de les galetes porta un sol rosa, l'altra una lluna blava— resulta impressionant. Fins i tot per als més optimistes. Té, és clar, un títol llarg, bell, gairebé pedant en el seu joc de paraules. Les 28 cançons seleccionades —que abans van ser 56 i després 32— descriuen l'arc que va des de l'alba fins al crepuscle, i d'allà a la nit.
![Ornella Vanoni](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/548263.jpg?p=w:320\/h:240&h=ZLp-3sYE"])
S'obre amb un dolç piano melòdic per passar paulatinament per la fúria del rock més pesat, la tristesa juvenil, el desemparament que udola com un xacal per ferir-nos els timpans, la nostàlgia eufòrica o el romanticisme més tendre.
Conté temassos inmarcescibles. Cinc singles cadascun més rodó. Profund lirisme, màquines grinyolants i violins. Des de la clatellada de Bullet with Butterfly Wings, a l'èpica Tonight, tonight —amb aquell clip inspirat en el Viatge a la Lluna de George Méliès per al qual van haver d'improvisar vestuari perquè el decimonònic estava ocupat pel rodatge de Titanic—.
La producció que semblava no acabar
Passant per les hipnòtiques caixes de ritme —feia anys que perseguia aquesta cançó, declara Corgan— de 1979, aquell clàssic de escolta immediata que ens fa pensar que la nostàlgia pot ser lluminosa. L'últim senzill, llançat un any després del llançament del disc, va ser el deliciós Thirty three revitalitzat ara per a les noves generacions per l'actuació recent amb la musa de la Gen Z —i cada cop més de tot el món— Olivia Rodrigo.
Sorprèn també la qualitat i quantitat de cares B que van anar llançant, cada single acompanyat per cinc o sis temes més, tots inèdits i de les mateixes sessions de gravació, recopilats a la caixa —amb coqueta forma de box-lunch— The Aeroplane Files.
!['The Aeroplane Flies High', la recopilació de cinc discos llançada per la banda el 1996](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/566157.jpg?p=c:1500:1500:nowe:0:0\/w:1706\/h:1706&h=jlPpT8io"])
'The Aeroplane Flies High', la recopilació de cinc discos llançada per la banda el 1996
El conjunt arrisca i excel·leix en l'apartat gràfic. Corgan encarrega a l'artista John Craig la creació d'un univers visual propi, inspirat per Alícia al país de les meravelles, ple de retalls de litografies i animalons antropomorfs i estètica amb tocs modernistes.
En fi, malgrat tota la desmesura i grandiloqüència, una escolta atenta del disc revela que el seu cor segueix intacte. Es troba en l'individualisme rabiós de la guitarra i veu nua d'un ja gairebé no jove Corgan —tenia 28 anys, tot just escapava del club funest— cantant en la solitud de casa seva un carpe diem desesperat. Després d'aquest treball, la genialitat dels Pumpkins mai va tornar a ser la mateixa.
Però la nostra ho va ser? Amb trenta anys de perspectiva, se'ns acut que no estaria malament, en un exercici de generositat que tal serveixi també per a la vida, que, a l'hora de jutjar els nostres artistes preferits ho fem per les seves millors obres.
![Van Morrison](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/534081.jpg?p=w:320\/h:240&h=1D9UHYkn"])
Trenta anys després, seguim sense saber si Mellon Collie és una obra mestra o una hipèrbole descontrolada. Probablement totes dues coses. El que sí que sabem és que, posats a equivocar-nos, sempre hem preferit els artistes que s'equivoquen a lo gran. Per la hipèrbole ens construïm. Per la hipèrbole —per l'entusiasme, per l'embranzida— ens sostenim.
