El cantante Guitarricadelafuente el sábado en el FSTVL•B
Músiques

Trobadores moderns i molt de concepte: el FSTVL•B

El FSTVL•B celebra la seva dotzena edició al Parc del Fòrum de Barcelona i torna a reunir l'escena musical amb artistes com Guitarricadelafunte, La Plazuela o Rusowsky

També: El desig després d'internet

Llegir en Català
Publicada
Actualitzada

Després de 12 edicions, el FSTVL•B —abans conegut com a Cara B— continua fent una tasca excepcional acollint l'escena (o escenes) musical alternativa i en tendència del país, i de Barcelona. Així es barrejaven al cartell dels tres dies grups com La Plazuela i Cupido, amb cantants com Guitarricadelafuente, Yung Beef o Mushkaa. El resultat és una barreja perfecta de sons urbans, electrònics i bandes instrumentals, i de gèneres indie, rock, pop, rap...

El dissabte 19 va pujar a l'escenari el talentós músic, productor, compositor... Pablopablo (Pablo Drexler, 1997) i per al moment que va sortir, tot s'havia omplert. Escoltar el madrileny en directe és una barreja d'emocions: les que causa per la seva veu melòdica que sembla acariciar-te, la seva mestria amb la guitarra i el piano, i les lletres de les seves cançons.

El cantautor Pablopablo

El cantautor Pablopablo Alvaro Escudero FSTVL B

Un viatge a l'amor quan sona Contigo —cançó que sempre dedica a la seva parella, amb qui la va escriure—, a la nostàlgia i el final amb Mi Culpa, a la frustració i la contradicció amb Otra Vida, a l'optimisme i a començar els cops necessaris amb Vida Nueva. Només calia girar el cap, mirar al teu voltant, per descobrir la manera en què el cantant aconsegueix moure d'un sentiment a un altre a milers de persones.

Si algun dia el desig del cantant va ser allunyar-se de l'etiqueta de nepobaby i demostrar que res li ha caigut del cel, és un fet que el pas que s'ha obert dins la indústria ha estat lluny d'idees preconcebudes i per un talent innat que demostra a cada senzill que treu i a cada escenari on puja.

El despertar

Al mateix escenari va pujar després el valencià Guitarricadelafuente (Álvaro Lafuente, 1997). Serà la quarta o cinquena vegada el 2026 que torna a Barcelona amb el seu Spanish Leather, però mai la espectacular posada en escena de la proposta deixa amb la boca oberta, fins i tot si ja l'havies pogut gaudir abans. Si trobés les paraules exactes per descriure el que aquest noi de 29 anys aconsegueix fer en un escenari, ho faria, però és una tasca molt complicada.

Tota el concert és un ball sensual, divertit, una actuació trencadora, un secret a veus, el principi i el final de la intimitat. En algun moment de l'actuació una noia diu: “No puc apartar la mirada, és addictiu”. Aquesta també seria una bona descripció.

I és que Spanish Leather és un crit a la llibertat, a l'amor, al despertar sexual, a “l'erotisme del físic”, d'un noi —i de tota una generació—, que va començar assegut en un tamboret amb una guitarra espanyola, i ha acabat recreant una ¿pel·lícula? ¿Obra de teatre? No ho sé, però el que fa és una cosa molt més que música. Continuo intentant-ho.

Des de Caballito, Mataleón, Full Time Papi, el tancament perfecte de Babieca! a la immensitat que porta Guantanamera o la versió instrumental de Continicio, és un retrat contemporani que barreja el folklòric amb la mirada de qui surt d'un lloc que l'encotilla i es “rendeix als estímuls de la ciutat”.

Bon rotllet i molt de talent

A l'altre costat del festival, a l'escenari B, cap a les 22.00, apareix La Plazuela juntament amb una marxa de Setmana Santa, seguida de Si Miro Patrás. Un rotllet funky, un cor molt talentós i una banda que els acompanya sempre, van aixecar el públic entre palmes i molt roneo.

Un rock andalús que aconsegueix formar un bon xivarri, retrunyia el recinte amb La Primerica Helá, Tiempos Raros i Sólo Eres Para Mí, a la qual es va unir l'espectacular veu d'Ángeles Toledano. Van tocar Si Lo Callo Muero, el seu últim senzill, admetent que només l'havien assajat en concerts, van arribar a la seva part més emocional amb El Lao de la Pena, i van trencar l'escenari amb Péiname Juana, una de les favorites del públic.

La banda granadina va muntar un xivarri, com dirien ells, amb la seva barreja de flamenc i electrònica, que ells mateixos punxen en una taula de mescles al mig de l'escenari. En definitiva, el viatge que recorren des dels seus primers temes fins a aquest Lugar no0 (DLY), és per muntar una rotllana de bon rotllet, molt de ball i molta arrel.

Música des de casa

La festa va arribar amb Rusowsky (Ruslán Mediavilla, 1999) i la seva proposta psicodèlica en què no falta cap detall: un vestuari curiós, un cor simètric i una pantalla on apareixen des de memes de micos i gatets fins a un minidocumental del grup d'amics —i cantants— del músic.

El concert del cantant Rusowsky

El concert del cantant Rusowsky Mariam Jimenez FSTVL B

El cantant, compositor i productor és un concepte en si mateix. La seva mare tenia un grup de folk bielorús, a més d'una escola de música, i ell als quatre anys ja rebia classes de solfeig i guitarra. Anys després s'inscriuria al conservatori i es formaria en piano i música clàssica. Comença el 2019 a pujar la seva música a YouTube, el 2020 C.Tangana el truca per produir bien :(, i és amb un grup d'amics i el seu mànager Rússia IDK, amb qui tot esclata.

I aquest bedroom pop —va produir el seu primer disc sencer des de la seva habitació—, es retrata durant tot el temps que dura el concert. Es veu el casolà, el fet sent un noi que pujava vídeos amb els seus amics a internet, la hibridació de gèneres des de l'R&B, el reggaeton i la música electrònica, i la mestria en l'ús dels sons.

Entre el públic no hi cabia ni una agulla. El concert va començar amb alguna errada tècnica però de seguida va recuperar l'ànim i l'humor que el distingeix. Tot i que també hi ha espai per a la tristesa perquè si la primera cançó és una rumba electrònica amb la qual tots ballem, parlo de Johnny Glamour, la versió a piano de mwah :3, és un tret al cor.

A mig camí entre el més analògic i el tremendament digital, un concert de Rusowsky és una cosa que s'ha de viure.

En una entrevista per a Vanity Fair, Pablo Drexler descrivia la nova onada d'artistes joves com a “trobadores moderns, o neocantautors, amb una línia estètica molt definida”, i crec que és el concepte perfecte.