Bob Dylan, durante un concierto anterior
Músiques

Eduardo Jordà escriu sobre Dylan

´Número zero´, l'intent d'Eduardo Jordà de desxifrar l'enigmàtic Bob Dylan que sortirà el 14 de setembre juntament amb Llibres de l'Asteroide

També: La corona encantada

Llegir en Català
Publicada

Em diu Luis Solano, l'editor de L'Asteroide, que d'aquí uns dies publicarà un assaig d'Eduardo Jordà (Palma de Mallorca, 1956). Es titula Número zero i tracta de Bob Dylan.

Portada de ´Número zero´

Portada de ´Número zero´ Llibres de l'Asteroide

Naturalment, el llegiré. D'aquest autor llegiria fins i tot les seves llistes de la compra.

Fotografía del guionista René Goscinny

Aquest títol es refereix, gairebé segur, a una anècdota que va explicar Leonard Cohen, una mica abans de morir i que ja s'ha fet llegendària. Anava Cohen al cotxe de Dylan, que el portava a veure un terreny que havia comprat —sí, encara que sembli mentida els poetes fan aquestes coses prosaiques—, i aquest li va dir que un tercer, un altre conegut autor de cançons, li havia dit: “OK, Bob, tu ets el número u, però jo sóc el número dos”. Dylan va fer una pausa i va afegir: “Per a mi, Leonard, tu ets el número 1. Jo sóc el número 0.”

I Cohen explicava: «El que significava, tal com ho vaig entendre en aquell moment —i jo no estava disposat a discutir-ho—, és que la seva pròpia feina [la de Dylan] estava més enllà de tota mesura, i que la meva feina era simplement força bona».

Home, que et diguin que ets “el número 1” vol dir que et valoren una mica més que com a “simplement força bo”. Succeeix que Cohen segurament es considerava a si mateix prou realment bo com per permetre's el luxe de ser modest.

La qüestió és que tan bon punt surti el llibre de Jordà el compraré. Sembla que no és gaire llarg, té unes 120 pàgines. Per molt bo que sigui aquest llibre, tenint en compte com de llarga i variada ha estat la carrera creativa de Dylan, segur que haurà deixat l'Edu –així l'anomenàvem— algunes coses per explicar, i se m'acut que aquestes coses podria explicar-les jo en un altre llibre (primer he de llegir el de Jordà, per no repetir el que ell digui), que seria un llibre molt personal, ja que Dylan és una mica la banda sonora de la meva vida, des d'adolescent.

Recordo molt bé la primera vegada que vaig sentir un disc seu. Fins aleshores jo només havia escoltat òpera, música clàssica i una mica de cançó lleugera. Era una nit d'estiu. Era en una ciutat de la Bretanya, en viatge d'estudis, per aprendre la llengua francesa. M'allotjava a casa d'una senyora, que em semblava molt vella, tot i que probablement no tindria més de 50 anys. Aquesta senyora tenia un fill, barbut, cabell llarg, molt seriós, uns anys més gran que jo, a qui devia semblar un nen perquè gairebé no em dirigia la paraula.

Un amor per Dylan

Un dia em va veure llegint un llibre. Què llegeixes, va preguntar. Estava llegint, en francès, Estudi en escarlata, la primera novel·la de Sherlock Holmes. Això li va semblar banal i va voler donar-me una lliçó, ensenyar-me alguna cosa. Em va convidar a la seva habitació, on tenia un tocadiscs. Va posar Bringing it all back home. Vam escoltar la primera cançó. Què et sembla?, va preguntar. Plaintif, vaig respondre, et on ne comprend rien. Queixós, i no s'entén res.

Entre això i allò de Sherlock Holmes, el jove de cabell llarg devia pensar que no valia la pena perdre el temps amb mi, aquí va acabar la conversa i no em va tornar a dirigir la paraula.

Georges Simenon en una imagen de archivo.jpg

Me'n vaig anar al saló, em vaig posar a veure la tele. Vaig veure a la pantalla una noia molt bonica, amb un vestidet blanc, que sortia de la boca d'un metro parisenc. Una d'aquestes boques de metro modernistes. La noia es portava una pera a la boca, li va fer una mossegadeta, i el seu entorn màgicament es va convertir en un bosc. Ella el va mirar, encantada. Després em va mirar als ulls i em va dir:

--Mangez une poire… pour faire un petit tour à la champagne”.-- (Mengi vostè una pera… per fer una volteta pel camp). Va somriure dolçament i va desaparèixer. Era un anunci per promoure el consum de fruita nacional, i em va semblar que aquella noia encarnava tot el chic parisenc.

Em vaig enamorar perdudament d'ella, la vaig associar amb la cançó de Dylan, i obrant en conseqüència tan bon punt vaig tornar a Barcelona vaig anar a discos Castelló i em vaig comprar Bringing it all back home.

Portada de l'àlbum ´Bringing it all back home´

Portada de l'àlbum ´Bringing it all back home´

L'he escoltat 747 vegades, o n'han estat 748? En el meu futur llibre sobre Dylan que no escriuré, penso explicar aquesta anècdota amb més detall, descriuré minuciosament la noia de l'anunci de peres i analitzaré amb gran profunditat allò sobre el que altres biògrafs —i segur que també Eduardo Jordà— passen de puntetes: les rimes ximples, les èpoques en què es va convertir en un predicador fanàtic, el populisme barat, les lletres que canvia a versions pitjors, la imaginària surrealista sense sentit, els plagis…

Puc permetre'm un acostament tan mesquí, és legítim, ja que des de llavors l'he escoltat tant i he menjat tantes peres. I així venjaré els meus germans petits per la tortura que els vaig infligir fent sonar contínuament aquella veu plaintive a la casa familiar.

Eduardo Jordà

Però abans de no escriure aquest assaig, llegiré, com he dit, el d'Eduardo Jordà. És un bon poeta i narrador, un home de lletres culte. Si el lector no el coneix, Jot Down acaba de publicar una llarga entrevista amb ell, de lectura gratuïta.

Fotografia de Natalio Grueso

Jo recordo bé la nit de 1988 en què el vaig conèixer. Capitanejava un grup de joves mallorquins que desembarcaven a Barcelona. Ell ja havia viatjat molt i acabava de publicar la seva primera novel·la, La febre de Siam, sobre una malaltia molt greu que li va assaltar estant al Vietnam. Després ha publicat una dotzena de llibres més, relats, assaigs i poemes. Tot aquell grup mallorquí portava ulleres de sol, tot i que era de nit, i irradiava intel·ligència, cultura i sentit de l'humor, prometien que la vida seria molt divertida.

Aquesta promesa va quedar incomplerta, Edu, per cert. Però ja t'he perdonat.