Manuel Cruz: “El perill a Espanya és la desconnexió política”
El filòsof, expresident del Senat, reflexiona sobre la necessitat de transitar espais comuns, admetent els errors i mancances de les principals forces polítiques des de la transició, però amb la mirada posada a l'horitzó, sent conscients de tot el que ha avançat Espanya en les últimes dècades
Manuel Cruz (Barcelona, 1951) analitza per a ‘Letra Global’ l’evolució d’Espanya en els darrers 30 anys. El catedràtic de Filosofia a la Universitat de Barcelona, senador del PSOE i expresident del Senat, estima el matís. Busca un camí pel qual es pugui transitar i fuig dels extrems, en temps d’extrema polarització.
Què passa als anys noranta, en quin moment es pot dir que es produeix una ruptura dels consensos als quals s’havia arribat?
El que passa és important si atenem al clima social. La legislatura entre 1993 i 1996 es pot qualificar, per utilitzar l’argot del bàsquet, com la dels minuts de les escombraries. Ningú no comptava amb ella. Felipe González guanya de manera inesperada el 1993 i tindrà tres anys per davant que resultaran un autèntic calvari. Es produeix una enorme crispació, que és diferent de l’actual. La dècada anterior, la dels 80, es pot considerar tranquil·la, si per un moment fem abstracció de la brutalitat terrorista. Em refereixo a l’existència d’un clima, malgrat tot, d’optimisme social. S’intenta desplegar per part d’un govern d’esquerres un programa de construcció de l’Estat del benestar. Facilita la tasca que a l’altra riba s’està produint una travessia del desert, amb polítics tan desorientats com Hernández Mancha. Fins al relleu d’Aznar, que pren el lideratge d’aquella dreta, l’esquerra, en sentit ampli, és hegemònica. I és aquest clima el que es trenca entre 1993 i 1996.
Manuel Cruz, en l'entrevista amb 'Letra Global' Barcelona
Com?
L’esquerra viu malament la derrota de 1996. Tothom recordarà els inicis de la legislatura d’Aznar, amb Felipe González a l’oposició per poc temps. Era evident que no s’hi trobava còmode. Això serà determinant en el canvi del panorama polític nacional.
Ara bé, crec important introduir ja una distinció. Perquè massa sovint es dóna per descomptat que el fet que la Transició fos un èxit projecta la seva bondat sobre els seus protagonistes i sobre tot el que van fer a continuació. Però està clar que en el que podríem anomenar la postransició hi va haver coses que es van fer malament, en què no es va encertar gens. Per esmentar-ne només una en què avui hi ha un acord gairebé unànime. La hiperprotecció del rei, també a l’espai públic en general, va tenir efectes perversos que ara ens causen escàndol, i amb raó. El comportament de l’emèrit va posar en perill la pròpia Corona.
Efectes perversos?
Ho formulo així per evitar una argumentació freqüent en sectors crítics amb la Transició, en certa manera de signe invers a l’anterior, consistent a criticar-la a partir d’algun dels efectes censurables que no va saber impedir. Però sabem que un disseny benintencionat també pot donar lloc a efectes indesitjats. Un altre exemple va ser l’excessiva protecció dels partits polítics, cosa que, ara veiem amb claredat, ha fet mal a la pròpia democràcia. El funcionament intern dels partits, per exemple, a l’hora de seleccionar i promocionar els seus quadres, sens dubte deixa molt a desitjar. Un tercer aspecte del disseny originari que està sent font de problemes té a veure amb certa provisionalitat o amb la precarietat en el disseny de molts aspectes de l’entramat bàsic polític i legal, que es va optar per deixar oberts. Això, que va poder ser suportable o funcional en un primer moment, es comprova ara que ha acabat sent font permanent de problemes. Entre altres coses perquè no es disposa d’eines per corregir aquest error, amb molts obstacles per afrontar reformes del propi cos constitucional.
Manuel Cruz, en un moment de l'entrevista amb 'Letra Global' Barcelona
Hi ha massa qüestions que arriben al límit, doncs?
Sí, coses que es van deixar obertes, sense ser objecte de consens explícit. Això no es va percebre com un problema perquè les mateixes solien solucionar-se apel·lant a usos més o menys acordats, però que no eren vinculants en sentit propi i fort. Un exemple seria el de donar per descomptat que el partit majoritari a les urnes, el que obté el major nombre de diputats, és a qui li correspon formar govern. El 1996 ni es va plantejar que pogués haver-hi una alternativa a qui havia guanyat les eleccions (el PP). També es donava per descomptat que quan un govern no podia aprovar uns pressupostos havia de convocar eleccions, com va passar quan Pujol va retirar el suport a González, precipitant eleccions anticipades el 1996. Avui és perfectament possible que un govern pugui passar-se tota una legislatura sense haver pogut aprovar uns pressupostos propis. Fins i tot se’ns diu: si no es tenen pressupostos no passa res. Però sí que passa. Com ha assenyalat Jordi Sevilla, els PGE constitueixen el pla d’un govern. No sé si no tenir PGE és una degradació, però en tot cas està clar que sense ells es desnaturalitza el sistema.
Aval·la la seva interpretació el fet que, quan Aznar accedeix al govern el 1996, replica les polítiques de Felipe González en el sentit d’arribar amb la dreta catalana als mateixos pactes que tant havia criticat. Com viu això l’esquerra?
Cal dir que, per més problemes interns que tingués el PSOE per gestionar el relleu de Felipe González, ningú no va caure en la temptació d’una impugnació general, del tipus de qüestionar la legitimitat del nou govern. Tampoc mai l’oposició va qüestionar la legitimitat de l’oposició (l’acusació torpe de tupinada al 93 va ser avortada immediatament per Aznar).
És després quan començarà a produir-se la deslegitimació de l’adversari polític, en l’exasperació de la qual ens trobem ara. Amb això, amb una oposició ferotge per part del PP, s’hi havia coquetejat abans, entre 1993 i 1996, tot s’ha de dir, arribant gairebé a forçar les costures del sistema, com va reconèixer Luis María Anson, perquè semblava que per les vies habituals d’oposició no s’aconseguiria mai fer fora l’esquerra del Govern.
Segons l’esquerra, en efecte, en aquest període es trenca el consens. Segons la dreta, en canvi, es trenca just en la campanya electoral de 1996, quan el PSOE exhibeix el dòberman en un vídeo electoral, amb l’advertència que el PP pot arribar al poder.
Va tenir molta repercussió allò del dòberman. Tampoc caldria menystenir aquella afirmació de Rajoy en seu parlamentària, sostenint que Zapatero havia traït els morts, ajudant així una ETA en hores baixes. Però totes aquestes paraules, per gruixudes que fossin, no donaven lloc a canvis qualitatius importants com els que es van produir després. De manera paradoxal, les campanyes d’Aznar contra González, sent ferotges, m’atreviria a dir que es van emmarcar en una normalitat democràtica. Cal diferenciar el xivarri, per aparent que sigui, de les pràctiques polítiques que poden implicar una ruptura.
Però aquell xivarri podia evidenciar aquesta ruptura dels consensos que s’havien assolit.
Si aprofundim i no ens quedem en l’escuma de les coses cal assenyalar que es diuen coses desmesurades als parlaments, però de vegades cal parar més atenció a altres. En un sentit profund la lògica política diferent arriba amb Rodríguez Zapatero. Més enllà d’aquells comentaris, tan recordats últimament, en què reconeixia que li convenia generar tensió política, amb ell s’inicia un joc polític marcat per la confrontació. Un joc molt simple, però molt eficaç. Zapatero fa com en la boxa, quan un boxejador detecta un punt feble en el seu adversari, i no deixa de colpejar-lo. El presumpte punt feble del PP el planteja així ZP: vostès no són autèntics demòcrates, el seu problema és que enyoren el franquisme. Acusació a la qual, des de l’altra banda, es replica afirmant que els socialistes no són veritables espanyols. Ambdues parts s’apliquen a aquesta confrontació, posant així, per cert, les bases del que serà després el procés a Catalunya. No és casualitat que Zapatero fos el primer que va acceptar pactar no amb Convergència, sinó amb ERC. I que digués allò, tan desafortunat, que acceptaria qualsevol projecte d’Estatut que aprovés el Parlament. Aquí s’inicia una nova i perversa lògica política, que és a l’origen del que ens passa ara.
Manuel Cruz, amb 'Letra Global' Barcelona
Els canvis concrets, per tant, arriben exclusivament amb Zapatero?
Hi ha una altra qüestió a tenir en compte, i és que sempre hi haurà qui digui que, en realitat, el que va fer Zapatero va ser respondre davant l’exasperació que va causar la segona legislatura d’Aznar. És un Aznar amb majoria absoluta que té un projecte polític certament censurable des de molts punts de vista. No oblido l’eslògan que va esgrimir, el d’iniciar una segona transició. Caldria analitzar en detall el contingut d’aquesta proposta, que mai va arribar a materialitzar-se. Són anys que en tot cas posen la base d’una determinada resposta. Però quan tot qualla és amb la legislatura de Zapatero.
S’ha esmentat abans la qüestió de l’optimisme social d’aquells anys inicials de la democràcia. És el que s’ha perdut, perquè el món va cap a una altra banda, tot i que a Espanya la democràcia va permetre un salt endavant enorme en tots els àmbits?
Hi ha un factor crucial que no es pot obviar i és que el gruix dels nostres problemes és global. Pràcticament cap d’ells no és estrictament nostre. Crispació? N’hi ha, fins i tot creixent, als Estats Units. O a l’Argentina, amb situacions que ens són familiars (sobretot a Catalunya): grups d’amics enfrontats, famílies en què no es parla de política a les celebracions... Els problemes que s’afronten són els mateixos. El que és diferent són les solucions, que sí depenen de cada lloc. Hi ha motius per no ser optimistes? Sens dubte, però a tot arreu. Pensem, sense anar més lluny, en la França d’aquestes últimes setmanes. Segurament qualsevol ciutadà europeu, si li ho preguntessin, respondria que no és optimista. I no només per Putin o Netanyahu. Hi ha qüestions estructurals. La crisi de 2008 va tenir efectes devastadors. I què dir de la pandèmia de la Covid o dels efectes del canvi climàtic. Hi ha elements de sobres per no ser optimistes.
A Espanya, en tot cas, es manté una divisòria que afecta el nostre propi passat i que les lleis de memòria històrica no resolen. Al contrari. Com és possible que no hi hagi un consens sobre el que ens va passar?
En breu: perquè s’utilitza la memòria com a arma llancívola. És cert que un sector de l’esquerra (a l’esquerra del PSOE) es va sentir damnificat pel resultat de la Transició. Va tenir la sensació que aquesta s’havia substanciat en un nou repartiment de fitxes injust amb el passat, perquè els que més havien contribuït a fer possible el repartiment mateix s’havien endut la pitjor part i no se’ls havien reconegut els serveis prestats. Penso en la figura d’Anguita, per exemple, que en certa manera encarnava aquesta idea. A partir d’aquí es va produir una instrumentalització política d’una causa inqüestionable.
Per la seva banda, la dreta i l’extrema dreta han dit coses inacceptables, quan no repugnants, sobre la memòria històrica. Però precisament per la intensa càrrega emotiva d’aquest assumpte, convé matisar i no barrejar temes de naturalesa diferent. El que és inobjectable és el dret dels familiars de les víctimes, que ni tan sols saben on són les seves restes, i reclamen el seu dret a donar-los una sepultura digna. Però també és cert que, a remolc d’una causa justíssima, s’han pogut impulsar mesures francament discutibles. No és de rebut incorporar a la llei una disposició addicional per estendre fins al 1983 la possible vulneració de drets humans. Això és fer un ús partidista d’un assumpte altament sensible per obtenir rendibilitat política. I això és molt lleig.
A més hi ha una qüestió de fons, una mena de lògica subjacent que altres han deixat caure. Em refereixo a la tendència a plantejar l’enfrontament entre els hereus del franquisme o de la República, com si fos una qüestió de llinatges. A l’esquerra, alguns ho han fet utilitzant l’apel·latiu de “fills o néts del franquisme”. Sembla que s’obliden (o ignoren) que ja el 1956 Santiago Carrillo defensava la reconciliació nacional, entre els fills de vencedors i els fills dels vençuts, de manera que els antecedents familiars d’uns i altres deixessin de jugar cap paper a la discussió política. Una de les pitjors reaccions que ha aflorat en el debat polític és la de parlar com si encara es mantinguessin dos bàndols, quan se suposa que a partir de la Transició això s’havia acabat. Tanmateix, encara ara hi ha qui demana al PP que faci una declaració contra el franquisme, com si encara estiguéssim en aquest punt.
Manuel Cruz, amb 'Letra Global' Barcelona
La gran diferència ha estat la distància, que va en augment, entre la societat i les elits polítiques fins al punt que ja no vol saber-ne res?
Això és cert, sí. Jo mateix escrivia fa poc que no hi ha ni desafecció ni desencant. El que hi ha és desconnexió. El perill a Espanya és la desconnexió política. Un petit exemple il·lustratiu. L’entrevista amb el president Pedro Sánchez, al setembre, amb Pepa Bueno al telenotícies de màxima audiència de RTVE, va ocupar la sisena posició entre els programes més vistos d’aquell dia. Això és desconnexió. Podria haver estat el més vist, encara que fos per irritar-se. Però ara ni això. És el fruit de successives decepcions, cada cop més profundes. L’última decepció és la que es va produir després de l’entusiasme del 15M. És evident que la societat creia que es podia produir una regeneració, per part de l’esquerra i també des de la dreta. I es va saldar amb una decepció absoluta respecte a aquestes dues suposades noves polítiques. Sense que les velles formacions danyades aleshores hagin obtingut després el menor benefici d’això (el PP es dessagna per Vox i el PSOE per l’abstenció). Està en perill la pròpia criatura democràtica?
Hi ha un cert consens que, en un sentit estrictament formal, la democràcia no es troba en perill. Els cops d’estat estan descartats, però no perquè el funcionament de la democràcia fregui un nivell òptim, sinó perquè les mutacions que experimenti la democràcia s’abordaran des de dins. Serà una mutació del propi poder. Cap a on anem és cap a un deteriorament progressiu de la democràcia que hem conegut fins ara. Crec que cal ser correcte amb els termes. Em sembla desbaratat que Pablo Iglesias, després d’unes eleccions andaluses, declarés l’alerta antifeixista.
No vindran feixistes amb corretges. La forma del deteriorament serà més subtil, amb mitjans de comunicació que ho impregnen tot, amb la capacitat de les elits per incidir en l’antany anomenada opinió pública.
Cal mirar amb atenció, amb cura i amb realisme tot el que passa als Estats Units. És obvi que aquestes forces de dreta tenen un suport social, i des de l’esquerra es parla del seu auge com es parlaria de l’arribada d’una borrasca, com si fos una cosa aliena a les voluntats de les persones. Però parlar així implica no parlar del que està succeint. Hi ha pobles a Andalusia en què s’ha passat de votar tradicionalment al PSOE a donar suport a Vox. L’esquerra està sent molt lenta a detectar els problemes dels quals s’alimenta la dreta. Es pot dir que les solucions que proposa la dreta són desbaratades, però no els problemes que planteja.
Atendre millor la joventut, el fenomen de la immigració?
En efecte, una qüestió molt important avui és la situació de la joventut, però especialment de la joventut que representa la segona generació de la immigració. La manca d’expectatives d’un jove de pares immigrants és enorme. Ha tingut accés a l’educació, però no té expectatives. Ja no desitja treballar als hivernacles on treballaven els seus pares, per exemple. L’esquerra, i també sectors de la dreta, han trigat molt a pensar-hi. Intentem veure l’antecedent de com metabolitza el votant de Trump el que ha proposat en casos com la immigració. Són polítiques dures que, se’ls diu, han començat a ser eficaces per als seus objectius. A aquest electorat al qual li sembla més important la solució al problema que el mètode cal escoltar-lo. Hem de rellegir aquell treball magnífic del sociòleg i filòsof francès Didier Eribon, Retorn a Reims, en què assenyala l’evolució dels seus pares cap a la dreta. Primer és un vot contrari, de càstig, després és d’afirmació i posteriorment és un vot entregat. Ens ha passat tot això davant dels nassos. Pensar més en mesures materials, alhora que s’intenta un acostament cap al que senten aquests immigrants?
El filòsof Manuel Cruz, amb 'Letra Global' Barcelona
Cal ser més conseqüent. Si parlem del cas de Catalunya, per exemple, valdria la pena recordar conflictes com el de Can’Anglada, a Terrassa. D’això ja fa al-
gunes dècades. Pensem també en actuacions com la del primer govern, acabat de crear, de Pedro Sánchez, quan es va trobar amb el vaixell Aquarius, amb immigrants a la deriva. Volíem acollir, se suposa, però les mateixes forces polítiques que declaraven això després van passar a dir una altra cosa.
Com a professor universitari, vostè ha estat en contacte amb les generacions més joves. S’ha preparat aquestes generacions davant la frustració, han estat millor educades, tenint en compte tots els canvis en les lleis educatives?
La confusió o la dificultat per anar pensant els nous escenaris que se’ns anaven obrint també s’ha produït en l’àmbit educatiu en general. Entre 2016 i 2019 vaig ser diputat al Congrés i portaveu del PSOE a la comissió d’educació. Assistia a molts fòrums sobre el tema. I no puc oblidar una catedràtica de Ciències de l’Educació d’una Universitat de Madrid que, parlant sobre les noves tecnologies a les aules, afirmava que el professor havia de ser un xerpa, algú que acompanyés l’alumne (només li va faltar dir: i que li porti la motxilla). Doncs bé, pocs anys després el nou lloc comú és el que caldria eliminar les tauletes a les aules. Ja en aquell moment em va semblar que devaluar l’enorme capital humà i de coneixement dels professors a la categoria de mer xerpa era un autèntic despropòsit. Ara crec que l’heterogeneïtat entre generacions és més gran, que hi ha hagut una fractura profunda.
Ara bé, pensar en termes de continuïtat, preguntar-se si les noves generacions són millors o pitjors que les d’abans, és un error. És diferent. Sí que es pot dir que hi ha productes culturals als quals a la gent jove li costa accedir a causa de dificultats d’atenció (ens faria bé recuperar aquell
llibre de Nicholas Carr, Què està fent Internet amb les nostres ments?). És obvi que, si la televisió va tenir la seva influència, les noves tecnologies també l’han tingut. Però d’això no se’n poden extreure segons quines conclusions. No es pot dir que les generacions anteriors estaven millor educades. La nostra, per exemple, estudiava coses absolutament inútils. Sense anar més lluny, hi havia assignatures de temàtica religiosa a tot el Batxillerat. Al Batxillerat de Ciències o de Lletres tots havíem d’estudiar Dibuix Tècnic. Era una pèrdua de temps total. Una cosa semblant passava a altres nivells, com l’universitari. L’elogi que es feia als professors més prestigiosos versava sobre els autors que havien donat a conèixer: “va ser el primer que va parlar d’un tal Georg Lukács”, per exemple. Ara tota la informació està disponible. Un resum una mica abrupte de l’assumpte podria ser aquest: els estudiants bons avui són molt més bons, i els dolents molt més dolents. El problema, en fi, no és la manca d’informació, sinó l’excés.
Com entén vostè, doncs, aquesta bretxa generacional?
Crec que es fa un ús enganyós, quan no fal·laç, de les fractures generacionals. La generació de la transició, la del 68, va fer bastantes coses, en el pla cultural, dels costums, del discurs, que van assentar les bases de molt del que es va fer després. No va ser una generació complaent amb el seu passat, sinó rupturista en molts camps (en el feminisme, en les lluites obreres...). I per cert que molts van pagar un preu no baix per això, convé recordar-ho. Però és que, a més, passa una cosa que no es menciona. I és que, si acceptem la convenció que són quinze els anys que separen les generacions, entre la generació més jove i aquella a la qual tant se sol criticar, la de la Transició, n’hi ha almenys una d’intermèdia (la de Macron, Pedro Sánchez o fins i tot Zapatero). I no deixa de ser cridaner que aquesta generació sol alliberar-se de tot retret generacional.
Com definiria, per acabar, el nostre estat d’ànim col·lectiu actual?
Crec que s’ha produït una corba descendent respecte a l’entusiasme. Hi va haver un entusiasme col·lectiu en la dècada passada a base de dir que es podia canviar tot, que n’hi havia prou amb desallotjar la casta. I als fets em remeto. Potser era un discurs benintencionat, però fal·laç. Els fets es van encarregar de demostrar que no necessitem cares noves. El que necessitem és una regeneració política i institucional. Complementàriament, hem d’intentar acabar també amb aquest discurs que carrega en exclusiva la responsabilitat de tot el que passa a la societat a una franja concreta de la mateixa, a saber, els polítics. De manera que resulta freqüent trobar-se que el retret social que rep el corrupte (si en rep algun) és infinitament menor que el que rep el corrupte, sobretot si aquest és un polític. Aquesta desigualtat en la valoració del mal, segons qui sigui el protagonista, resulta enormement tòxica des del punt de vista de la convivència. Però això està passant entre nosaltres massa sovint. La societat es creu innocent a costa de disposar d’uns caps de turc. Això és urgent canviar-ho. Entre altres raons, perquè el mal no campi a pler.
Aquesta entrevista amb Manuel Cruz apareix al número 8 de Letra Global en paper i forma part del monogràfic El canvi social i la cultura espanyola. La revista es pot adquirir a les principals llibreries.
