Ana Garriga: “Les paraules no són gens innocents, cal tenir molta cura a l’hora de fer-les servir”
'Or líquid', l'assaig d'Ana Garriga entorn del caràcter mutable i inestable del denominat Segle d'Or, estudia el valor del llenguatge i el seu ús en la comprensió del món
També: Camila Fabbri: “Les cúpules polítiques estan promovent l’odi”
Investigadora de la cultura i la literatura de la primera modernitat (segles XVI i XVII) al Departament d’Estudis Literaris i Culturals del CSIC, creadora i codirectora amb Carmen Urbita del podcast Les filles de Felip i autora, sempre amb Carmen Urbita, de Instrucció de novícies. Vides del convent barroc per guiar el teu present, Ana Garriga és d’aquelles dones a qui una no deixaria mai d’escoltar i de llegir.
Garriga no només és capaç d’acostar el seu amplíssim coneixement —històric, literari, artístic, lingüístic— de la primera modernitat, sinó també i sobretot d’entusiasmar i despertar la curiositat fins i tot en els més profans en aquestes qüestions.
Or líquid (Alianza) és el nou assaig de Garriga, un text tan erudit com apassionant, un assaig que combina magistralment la complexitat argumental amb la lleugeresa de la narrativa entorn del caràcter mutable i inestable del denominat Segle d’Or.
![Portada d’'Or líquid', llibre d’Ana Garriga](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/576424.jpg?p=c:552:819:nowe:0:0\/w:1706\/h:2531&h=bupTXTFb"])
Portada d’'Or líquid', llibre d’Ana Garriga Alianza Editorial
A través de la figura de Quintilio, famós alquimista, a través de la figura de Góngora i rastrejant la recepció i la influència que van tenir les seves Soledades i a través d’un Lope de Vega ja gran i aliè a les disquisicions lingüístiques que es plantejaven els nous poetes, Garriga ens presenta un temps en què tot és líquid: no hi ha res sòlid. El món es revela com una gran metàfora, com una il·lusió d’alguna cosa que no és.
“Les veritats són il·lusions de les quals s’ha oblidat que ho són: metàfores que s’han tornat gastades i sense força sensible, monedes que han perdut el seu encuny i ja no són considerades com a monedes sinó com a metall”, va escriure Nietzsche. Vostè reprodueix aquesta cita al final de l’assaig, cita que, tot i datar de 1903, capta el sentit de la seva reflexió.
No tenia present Nietzsche quan vaig començar a escriure, però, com sempre passa, a mesura que escrius, afloren qüestions que no tenies previstes. I escrivint em vaig adonar que, a partir del segle XVII, comença a quallar un món que, lingüísticament i epistemològicament, s’assembla molt al món que coneixem. Aquesta cita de Nietzsche s’ha fet servir molt i, crec, és molt evocadora pel que fa a que avui no hi ha ningú a qui aquestes paraules no li ressonin, no li remetin a la realitat present, perquè és així, vivim en un món fet de metàfores.
Tot és absolutament il·lusori, començant pel fet que ni el pacte del llenguatge ni el pacte dels diners són naturals i transparents. No són més que construccions. Jo havia llegit aquest assaig de Nietzsche [Sobre veritat i mentida en sentit extramoral] fa molt de temps, durant un curs sobre existencialisme.
En escriure Or líquid, me’n vaig recordar i em va semblar que aquestes paraules condensaven, de manera força clara, el que jo també estava assenyalant respecte al segle XVII, els autors del qual encara no sabien verbalitzar clarament aquests conceptes. De fet, els personatges que pul·lulen pel meu llibre estan en una mena de lluita per intentar entendre què està passant i aquesta cita de Nietzsche, retrospectivament, ajuda a aclarir-ho.
L’escriptora Ana Garriga en el 60 aniversari d’Alianza
En efecte, la seva exploració de la crisi del llenguatge al segle d’or ens remet directament a les teories lingüístiques del segle XX, començant per Wittgenstein i acabant amb la deconstrucció i la ruptura de la relació entre significat i significant.
Jo havia llegit Góngora, però no l’havia estudiat amb deteniment. Venint de Filologia Hispànica, Góngora sempre va ser una presència important, però ni en mil vides hauria pensat que li dedicaria tantes hores d’estudi i de lectura. Diria que tot va començar quan vaig llegir el pròleg d’El Tesoro de Sebastián de Covarrubias. Em va semblar molt lluminós perquè en el mateix Covarrubias es nota l’angoixa de qui intenta amb aquest diccionari posar ordre en un món que sent que s’està descontrolant.
Qualsevol que s’assegui a llegir Góngora entén que s’enfronta a un gran repte lingüístic i aquest repte es deu al fet que ja llavors hi havia un debat intricat i complex sobre el llenguatge que, com deies, és molt contemporani i remet a Wittgenstein o a la idea dels “actes de parla”: pots crear la realitat a partir del llenguatge. Tenia la sensació que estava abordant un debat molt contemporani que d’alguna manera s’havia començat a forjar llavors, en aquella conjuntura històrica tan precisa del Segle d’Or, si bé no s’havia explorat prou.
El seu interès pel llenguatge és anterior a aquest llibre, imagino que el seu origen està en la seva tesi doctoral. L’hi comento perquè ja a Instruccions de novícies, llibre que va signar amb Carmen Urbita, s’observa la seva aposta per l’estudi del llenguatge per comprendre un context històric i cultural i les seves transformacions.
Va ser en una de les primeres presentacions a Barcelona d’Instruccions de novícies quan ens van dir això, que, en realitat, la nostra obsessió no eren les monges, sinó el llenguatge. I és veritat. Jo estic molt en contra de les divisions tancades entre disciplines i això es percep a Or líquid, llibre que no neix d’una ment historiadora, si bé m’he nodrit molt del treball d’historiadores i historiadors.
I això es deu al fet que la meva única manera d’arribar al passat sempre passa per entendre la textura lingüística. El llenguatge il·lumina el teu accés al passat, en el sentit que el llenguatge és una manera d’entendre el món. Per això, al llibre, a vegades proposo lectures molt minucioses i detingudes de certes paraules, perquè com s’usen, com canvien o com deixen d’existir ens diu molt sobre el funcionament del món i la seva conjuntura.
Diria que el seu acostament al llenguatge és de caràcter materialista, marxista.
Absolutament. No vaig voler entrar en profunditat en aquest tema, però el cert és que s’han fet moltes lectures marxistes de l’obra de Góngora. A Or líquid, esmento en concret John Beverly, que s’ha aproximat a l’obra de Góngora des del marxisme i que a mi m’ha influït molt, tot i no entrar en el debat.
El que sí és cert és que el meu acostament al llenguatge és materialista, no només en l’acepció marxista, sinó també en el sentit que considero que hi ha alguna cosa de material, de físic en les paraules. Aquestes tenen textures, com es veu en el capítol que dedico a la Dorotea de Lope de Vega: les paraules no són gens innocents i, per això, cal tenir molta cura a l’hora de fer-les servir.
Cosa que no fem actualment.
De cap manera.
Ara que esmenta Lope, hi ha quelcom especial en com aquest autor, a les antípodes de Góngora, arriba a qüestionar el llenguatge només amb Dorotea, és a dir, molt temps després. En altres paraules, li costa assumir el que Góngora i les noves generacions estaven plantejant?
A Madrid, vaig presentar Or líquid amb la Carmen, que ha estat companya de neguits i coneix el llibre molt de prop. I la Carmen deia, precisament, que no podria evitar que Lope li produís tendresa. Quan treballes mirant el passat, has d’intentar, encara que a vegades sigui frustrant, ser empàtica amb personatges dels quals, en realitat, coneixes molt poc. Coneixem el que el passat ha volgut llegir-nos i, en general, el que ens ha llegat és una cosa tendenciosa i està escapçada.
![El escritor Enrique Vila-Matas](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/416869.jpg?p=w:320\/h:240&h=nNUNc57v"])
Jo vaig intentar acostar-me a Lope, pensant-lo com un home ja gran, completament desterrat del panorama literari, en part perquè tots els joves poetes s’havien pujat al carro del gongorisme i, a més, hi ha José Pellicer, que ha aconseguit convertir-se en aquell cronista que Lope mai va arribar a ser. Tot i això, crec que, malgrat tot, Lope era un absolut virtuós del llenguatge, que, ja gran, una mica a toro passat, s’adona que, potser, no hauria d’haver-se entossudit en aquella defensa d’una llengua planera i natural.
El seu posicionament no és només lingüístic, sinó també polític, perquè reflecteix una manera d’entendre el món. Amb el temps, però, s’adona que hauria pogut gaudir d’altres maneres de fer literatura i a La Dorotea planteja el debat i juga amb aquest nou llenguatge de manera increïble. Dorotea va ser un fracàs editorial increïble; gairebé no es va imprimir ni es va llegir.
![Portada de 'La Dorotea' de Lope de Vega](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/576425.jpg?p=c:500:849:nowe:0:0\/w:1706\/h:2897&h=E1ruDyEP"])
Portada de 'La Dorotea' de Lope de Vega Catedra
I això que Lope havia estat el “bestseller” de la seva època, un escriptor molt popular.
Totalment. El tema de l’èxit estava més present en una primera versió del llibre; després, ho vaig treure, perquè ja ha estat molt treballat. Al respecte, hi ha un llibre molt bo del professor de la Universitat de Salamanca, Alejandro García Reidi, que ens presenta un Lope escindit: d’una banda, sent molt d’orgull de les seves comèdies, sent molt d’orgull que aquestes siguin tan populars i de vendre molt i, d’altra banda, sobretot quan ja és gran, és més sever amb ell mateix, rebutja les seves comèdies i no se sent reconegut.
Lope ens remet a aquells autors contemporanis que, d’una banda, volen ser populars i vendre milions, però senten no tenir el prestigi que voldrien. És a dir, al llibre es planteja aquesta oposició entre fama i prestigi.
Oposició més que vigent. Un altre element interessant del seu assaig és que vostè observa de quina manera el debat lingüístic s’inscriu en poques i molt properes carrers del Madrid del XVII.
Al principi, el meu projecte era molt més ampli, fins i tot a nivell geogràfic i s’estenia més enllà de Madrid, recorrent la Nova Granada del segle XVI, Sevilla... I, tanmateix, es va anar reduint el mapa i això, en un primer moment, em frustrava, però en Jaime, el meu editor d’Alianza, em deia que, en canvi, el fet de centrar-me en poques carrers era un encert: era posar una lupa d’augment sobre quatre carrers de Madrid al llarg de quinze anys i observar com un debat lingüístic que començava llavors tenia tals ressonàncies que els seus ecos arribaven fins a Gertrude Stein i més enllà.
Jo no volia centrar-me només en Madrid, no volia ser la madrilenya que només parla de Madrid, però és cert que en aquells pocs carrers es concentra tot. A més, posar la lupa allà em permetia també mostrar un Madrid que s’està construint: la cort acaba de tornar, després d’instal·lar-se a Valladolid, i el regnat de Felip III és com que està.
És una ciutat i una societat marcada per la inestabilitat. Tot és líquid, res és sòlid.
Exacte. Al món acadèmic hi ha molta gent treballant de maneres increïbles i una mica a contracorrent entorn d’aquest període històric, però cap al gran públic la lectura que es fa d’aquest període és sempre la mateixa i és molt manida. És com si no hi hagués res més a dir, com si no hi hagués més autors que els canònics, com si, per aconseguir dir alguna cosa nova, calgués rescatar o descobrir alguna autora oblidada.
I no dic que aquest no sigui un exercici important, però per mi també era molt rellevant que algú com jo s’atrevís a bregar amb les grans figures per intentar demostrar que, en el millor dels sentits, hi havia poca solidesa en elles. No hi ha cap voluntat de desmuntar-les, sinó de trobar en aquesta manca de liquiditat i d’arguments taxatius alguna cosa clau per comprendre’ls, tot i que gairebé mai s’ha fet èmfasi en això.
Creu que això es deu a una lectura... no sé com dir-ho, masculina o patriarcal d’aquest període?
Totalment. Inevitablement, sense voler treure complexitat a les qüestions tractades, Or líquid l’he escrit des de la meva pròpia subjectivitat. En cap moment ho oculto i reconec les meves vulnerabilitats i les meves dificultats. Així mateix, la meva aproximació al tema està condicionada per la meva obsessió pel llenguatge i miro aquests segles des d’altres lents, molt distants i oposades a les lents heteronormatives i colonials a través de les quals s’han llegit habitualment.
Per exemple, em semblava una barra escriure sobre l’or i el llenguatge i no aturar-me a Amèrica. Gràcies a Juan Vituli, investigador molt estimat, vaig descobrir la figura de Juan de Espinosa Medrano: és un predicador de Cuzco amb una obra molt interessant. Escrivia obres en quítxua i participa en el debat lingüístic iniciat per Góngora, però ho fa molt temps després, al final del segle XVII.
Góngora va tenir molt d’èxit a Amèrica i els autors virreinals el van convertir en referent, si bé té una altra manera de veure el llenguatge i d’entendre el pacte del llenguatge. El que jo sostinc al llibre és que aquesta diferent consideració del llenguatge és, en part, resultat d’una diferent concepció dels diners.
Eren a prop de la font d’extracció de les matèries primeres, per la qual cosa la seva concepció de la riquesa, del valor i de la relació entre el material i el valor és completament diferent de la que es podia tenir al Madrid de Góngora.
I és interessant com en aquesta relectura americana de Góngora apareix, a través d’Álvaro Henríquez, Juana de Inés.
El text d’Álvaro Henríquez, Els comptes de Sor Juana, em sembla una absoluta genialitat i és interessant com Álvaro observa de quina manera Sor Juana recorre en els seus sonets moltíssimes metàfores creditícies per mostrar el crèdit com una cosa negativa i malversada. A més, feminitza el crèdit. Em va semblar oportú introduir-la en la discussió per subratllar el gir del debat un cop arriba a Amèrica.
![Lucrecia Manso](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/572866.jpg?p=w:320\/h:240&h=t052QTiI"])
A més, juntament amb Santa Teresa, Juana de Inés és una de les grans virtuoses de la indagació lingüística.
Per descomptat, són virtuoses del llenguatge cadascuna a la seva manera. La Carmen i jo sempre diem que amb Instrucció de novícies volíem trencar la idea que només hi ha tres monges que van destacar en literatura. N’hi havia moltes més, però mentiríem si, alhora, no diguéssim que el cas de Sor Juana és diferent, precisament pel seu virtuosisme.
Té una idea del llenguatge molt pròpia. S’ha repetit moltes vegades que ella havia estat una autodidacta virtuosa, però Álvaro Henríquez demostra que ella va ser la comptadora del convent durant gairebé 20 anys. Si utilitza totes aquestes metàfores del crèdit i introdueix tota una sèrie de lògiques aritmètiques en els seus poemes és perquè les coneixia bé per la seva vida monacal.
Parlàvem abans que el segle XVII es pot descriure per la seva inestabilitat, per la seva “liquidesa”. Potser per això, algú com Quintilio, busca a la pàgina escrita un lloc de solidesa per reivindicar l’alquímia i reivindicar-se a si mateix?
Exacte. Si ara les coses semblen existir només en la mesura que les puges a Instagram, al segle XVII, si les coses no s’escrivien i després s’imprimien, era com si no existissin. La permanència estava lligada a la lletra escrita. Som al segle XVII, la impremta està molt assentada. L’altre dia vaig llegir un treball sobre autors espirituals que publicaven a principis del segle XVI on es subratllava que, aleshores, els autors encara no entenien la importància de la impremta, la seva capacitat de disseminació, i, per tant, tractaven les impressions com a còpies manuscrites.
Els meus autors, que viuen un segle després, coneixen perfectament el nivell de popularitat que et pot donar la impremta dels seus textos. I no és casual que Quintilio publiqui la seva Relació a la impremta de Luis Sánchez, que és l’impressor més popular de la seva època amb molta diferència. A ell, per exemple, se li atribueix el gènere picaresc: es podria dir que, si no el va inventar, el va popularitzar en publicar junts i de manera molt seguida obres d’aquest gènere.
Era un gran impressor i era un gran empresari, alhora. Quintilio tenia molt clar que per aconseguir imposar-se a tots aquells metges del règim oficial que estaven molt en contra dels seus remeis alquímics, l’eina de lluita més a mà i més potent era la impremta. Quintilio era un personatge fascinant, tant de bo saber-ne més.
Allà on no arriben els documents historiogràfics, hi arriba la imaginació?
Cal tenir en compte que, en la majoria dels casos, les fonts arriben escapçades, és a dir, no tenim accés a les fonts en la seva totalitat. Per això, jo estic molt a favor del joc. Saidiya Hartman és una crítica estatunidenca que sosté que hem de fabular críticament amb el passat. És a dir, que, quan les fonts s’acaben, tu, amb la teva perícia i el teu coneixement del context, tens dret a fabular.
En el meu cas, a més, venint dels estudis literaris i de la filologia, tinc molt assumit la lectura com a exercici de fabulació. Podem i tenim el dret de pensar des de la imaginació i la metàfora. Sé que aquestes idees poden causar molt de recel entre els historiadors, però estic convençuda que la imaginació és una gran eina del pensament històric.
I l’alquímia, en el seu assaig representada per Quintilio, és un desafiament a la ciència com ho pot ser la imaginació per a certes lectures més positivistes.
El que separava la filosofia natural de l’alquímia i de disciplines més màgiques o taumaturges era gairebé res. Tot estava molt barrejat. Les idees i les pràctiques se superposaven. Per això, cal deixar de marginar l’alquímia com una cosa de mags i bruixetes i començar a pensar-la com un antecedent de la química moderna. Durant molt de temps va ser completament denostada i va ser sinònim de falsedat, però des de finals del segle XX, les historiadores de la ciència han començat a reivindicar l’alquímia com una disciplina científica.
![Rodrigo Cortés](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/570623.jpg?p=w:320\/h:240&h=stgvxXat"])
La historiadora Tara Numedal observa que l’alquímia és un vehicle molt útil per mirar el passat, ja que a través d’ella recorres tres espais clau: el taller, el laboratori i la biblioteca. Quan em vaig topar inesperadament amb l’alquímia llegint sobre Quintilio, se’m va dibuixar de cop una brúixola perfecta per acostar-me al segle XVII.
Juntament amb Carmen Urbita vostè va crear el podcast, Les filles de Felip, del qual va néixer el llibre Manual de novícies que va tenir molt d’èxit. Ara ens presenta Or líquid. Cal intentar que el coneixement surti de la universitat, traspassi murs, potser, massa alts encara?
Des de la recerca acadèmica es fan coses increïbles, però la Carmen i jo, que ens sentim en deute amb tota la gent que va venir abans que nosaltres i va fer treballs molt interessants, sentíem la frustració que, per les dinàmiques de la pràctica universitària, totes aquestes investigacions i tots aquests treballs circulessin només en contexts molt minoritaris.
És important fer, des del món acadèmic, l’exercici de mirar cap enfora. I cada vegada es fa més. Jo sóc algú bastant reticent al món anglosaxó i les seves dinàmiques, però reconec que han sabut treballar molt bé la divulgació. A qualsevol llibreria, et trobes amb llibres d’assaig divulgatiu publicats en editorials comercials i signats per professors d’universitat. Tant la Carmen com jo parlem molt sovint amb els nostres companys del món acadèmic sobre com fer per treure els treballs acadèmics a la llum i fer-los accessibles a tothom.
