Confessions desagradables
Em va tocar parlar en unes converses literàries que celebra la Fundació Sa Nostra de diarisme, i de la distància que hi ha entre els diaris dels escriptors de literatura i la realitat dels fets que aquests ressenyen. És a dir, del valor d'aquests diaris com a testimoni del seu temps
L'altre dia, a Mallorca, on vaig anar a impartir una conferència, una senyora “em va reconèixer” i es va acostar a felicitar-me,:
--Llegeixo sempre els seus articles a El País, m'encanten --va dir.
Estava clar que em confonia amb el meu germà, amb qui tinc molta semblança física i que escriu en aquest diari. Li vaig somriure:
--Ah, me n'alegro, i gràcies per dir-m'ho.
--També l'escolto sempre a la SER. És brillant. Sempre estan tan ben documentades les seves intervencions, que és un plaer escoltar-les.
--Bé, gràcies. La veritat és que me les treballo molt. Parlo només uns minuts, però me les preparo durant hores i hores, sap?
--És clar, ho suposo. I què, Xavier, com veu les properes eleccions? Venen temps dolents, oi? Vull dir, políticament, amb l'ascens del feixisme…
--Bé, ja es veurà, senyora. Queda molta campanya per davant, no està tot escrit, pot passar de tot.
--Té raó, Xavier.
Aquestes confusions em passen amb certa freqüència. Jo sempre assumeixo que sóc l'altre, que sóc el meu germà, per què desenganyar la gent. Això sí, al proper que em confongui i m'elogiï pel que no he fet, penso demanar-li –baixant la veu, i en to confidencial-- cinc euros, perquè m'he deixat la cartera a casa i necessito amb urgència prendre'm una copa d'orujo. Així veuré si tanta admiració és sòlida, i els fets (els cinc euros) la recolzen, o si només és de boca.
Com deia abans, això passava a Mallorca, en unes converses literàries que celebra la Fundació Sa Nostra, crec que en col·laboració amb CaixaBank. Les xerrades giraven entorn de la memòria i l'escriptura. Les organitzava una gestora cultural de l'Illa, Mari Pau Ruiz, dona molt agradable i competent. Hi participaven diversos poetes, en la seva majoria dones, l'obra de les quals desconec.
Em va tocar parlar de diarisme, i de la distància que hi ha entre els diaris dels escriptors de literatura i la realitat dels fets que aquests ressenyen. És a dir, del valor d'aquests diaris com a testimoni del seu temps, de l'adhesió dels escriptors a la realitat dels fets que hi expliquen.
Vaig parlar dels dos models, oposats: d'una banda, el de Renard, que reescrivia el seu Diari una vegada i una altra, per aconseguir que fos més i més literari, fins al punt que sentia que l'estava “assecant”, esterilitzant com a autor de teatre i de ficcions, perquè li dedicava massa hores cada dia.
El mallorquí Simó
Per l'altra banda, el model de Léautaud, que sostenia que d'un diari no és legítim, no és honest, corregir ni una paraula. Cada anotació s'ha de deixar tal com va ser escrita en el seu moment, com a testimoni veraç del temps i la vivència. El seu Diari és extensíssim, de manera que només se'n reedita en antologies.
Això em va portar a altres diaristes, concretament de la Segona Guerra Mundial, de Mircea Eliade, de Mihail Sebastian, de Jünger, de Ghéhenno, de Klemperer, etcètera, i de les relacions entre fets i literatura, la qual cosa em va derivar a una qüestió vagament rasant amb aquesta a la qual des de fa molt temps li dono voltes: com és realment un? És com ell mateix pensa que és (i per tant, com es mostra en el seu Diari), o pel contrari, és com els altres el veuen, com pensen que és a partir del tracte que hagin tingut amb aquest “un” i amb les seves accions en el món físic?
L'escriptor Mircea Eliade
Després de la conferència, en la xerrada general sobre aquest assumpte, algú em va comentar un cas interessant: el del mallorquí Guillem Simó (1945-2004), de qui no n'havia sentit parlar.
Simó era un professor d'institut de secundària amb moltes aficions artístiques: era escriptor i pintor diletant, tocava algun instrument musical. Era ben conegut en els ambients culturals de l'Illa, on se'l tenia per un senyor una mica excèntric però en conjunt agradable, pacífic, cordial, molt culte i molt bondadós.
A la seva mort va deixar preparats uns diaris que la seva vídua va publicar (Acontravent, 2016) sota el títol En aquesta part del món. A Mallorca va causar sensació pels xafardejos que porten i per la tremenda bilis que destil·len contra el món literari i social de l'Illa i més enllà del mar, i perquè revelaven que aquell professor d'institut aparentment tan amable pensava horrors de tothom, i de si mateix.
Esperits elevats
L'altre dia em vaig afanyar a aconseguir-ne un exemplar i em vaig posar a llegir-los. Lectures com aquesta són hipnòtiques, enlluernadores. Encara que agredolces. L'amable senyor Simó resulta que en privat era un ésser torturat, descarnat, que suava rancúnia contra el món, incorria en notables excessos, delirantment pancatalanista, i es veia a si mateix com “un ésser derrotat i malalt”.
En aquesta part del món és un document dotat de no poca força i vigor narratiu, de manera que no és gens menyspreable, en absolut, com a obra d'art.
L'interessat en literatura catalana farà bé de no saltar-se Simó. Però jo mateix no sé si seré capaç d'arribar fins al final del gruixut volum. Crec que el deixaré a la meitat. Perquè aquesta mena de llibres confessionals pròdigues en hostilitat i en repugnàncies, sempre a la contra, a la contra del món, em solen deixar una mica esgotat i abatut. Penso en els diaris de Jesús Pardo o els de Chirbes.
Prefereixo els esperits obstinats a elevar-se, com el de Jünger, que gairebé en cada entrada, a més de les batalles sanguinàries i les misèries que explica, s'atura a parlar de la bellesa d'un escarabat que s'ha trobat a la trinxera, o d'una flor, i intenta extreure de qualsevol esdeveniment un pensament elevat, el signe d'alguna cosa sublim.
