Eva Blanch: “El català i l'espanyol han de conviure, és part de la història d'aquesta cultura i m'agrada que sigui així”
L'escriptora publica 'Urkinaona', una història coral ambientada a la Barcelona en flames de l'octubre de 2019. Blanch sosté que ha de ser el lector qui interpreti si l'elit nacionalista va cometre una greu irresponsabilitat durant el procés, encara que deixi a la novel·la moltes pistes sobre això
També: Jordi Alberich: "Barcelona i Catalunya, si deixes que facin, funcionen"
Va ser molt dur per a tothom, encara que, de manera especial, per als no independentistes, que no van entendre el furor ni la violència, en alguns casos, que es va donar a les aldarulls d'octubre de 2019. El centre de Barcelona va estar sota les flames. I l'escriptora Eva Blanch (Barcelona, 1968) ha reflectit aquells instants a través d'una novel·la coral, amb moltes arestes. Ho ha fet a Urkinaona (Tusquets).
Blanch ha escrit altres novel·les en què Barcelona és protagonista, com Això no està passant, o Cor groc, sang blava, més centrada en la que va ser la seva cunyada, l'editora Esther Tusquets. També ha abordat les relacions humanes i socials, com a Ara que te'n vas. Urquinaona és la quarta novel·la de Blanch, que ha desenvolupat la seva carrera professional en el camp de la fotografia i el disseny gràfic, encara que ha escrit "durant tota la vida".
L'autora assegura en aquesta entrevista audiovisual a Letra Global que li “agrada” la complexitat de la societat catalana i que ha volgut reflectir-la amb personatges com Jordi, un Mosso d'Esquadra de L'Hospitalet, amb pares originaris de Lleó, o amb Nicolau, membre d'una família de la burgesia catalana. “El català i l'espanyol han de conviure, és part de la història d'aquesta cultura i m'agrada que sigui així”.
Hi ha altres personatges, com Virginia, catalana que pertany a una família que va viure bé durant el franquisme, i que es declara espanyola sense cap escarafall.
L'autora reflexiona sobre la “emotivitat” de la societat catalana, des de la seva pertinença a una part molt concreta d'aquesta, catalanista i burgesa.
Escriure una novel·la sobre els esdeveniments d'octubre de 2019 a Barcelona poc temps després que passessin podia semblar arriscat per la manca de distància històrica. Ha estat complicat prendre aquesta distància?
Per a mi no va ser una dificultat. Tenia la pulsió des de feia molts anys —fins i tot abans del procés— d'escriure una història sobre la complicada convivència entre la identitat catalana i l'espanyola. És una cosa que em toca de prop, com a tots els catalans, i em semblava un gran material literari. Només em faltava el context o l'espurna. Aquella mateixa setmana d'octubre de 2019, mentre caminava per la Via Laietana envoltada d'una "calma xafogosa" molt cinematogràfica prèvia als aldarulls nocturns, ho vaig veure clar: ‘És això el que has d'explicar’, vaig pensar. Aquella setmana em va servir per emmarcar històries íntimes i relacions personals atiades pel que passava al carrer.
La novel·la transmet una implicació emocional molt forta en tots els personatges, però també suggereix una certa fredor en la rerebotiga organitzativa de les protestes per part d'una elit.
Explicar les coses des de l'emocional i l'humà em surt de manera natural. La meva manera d'escriure és força física. No em considero una pensadora d'idees ni mai escriuria un assaig. Pel que fa a aquesta fredor dels organitzadors, no va ser una cosa deliberada. Intento que cada personatge es defensi per si sol amb el que fa i diu. Si el lector ho dedueix així, deu ser així.
Un personatge representatiu és Nicolau, membre de la burgesia catalana que gestiona l'operativa de Tsunami Democràtic amb una contenció peculiar. Hi ha un pes de la tradició d'aquesta burgesia en la seva conducta?
En Nicolau pateix i dubta molt. Se sent atrapat entre la lleialtat a una causa familiar heretada durant generacions i els riscos reals que comença a anticipar. Té una contenció emocional molt catalana. Tots carreguem amb les nostres motxilles emocionals. Hi ha gent capaç de prescindir d'aquest pes i canviar, i d'altres que no. Gran part del que ha passat a Catalunya s'explica per persones que senten que han d'actuar pel pes històric dels seus cognoms.
La complexitat de la societat catalana també queda reflectida en Jordi, un mosso d’esquadra amb pares originaris de Lleó, que se sent desorientat.
En Jordi és un dels personatges més adorables de la novel·la. Ell se sent plenament català, va aprendre la llengua i va creure sincerament que la independència portaria un país millor. De sobte es veu qüestionat, insultat i exclòs per les circumstàncies. Representa aquella part de la societat per a la qual tot aquest procés va suposar un gran engany.
A la novel·la també apareixen les diferències generacionals a través dels pares d'en Jordi, immigrants de Lleó que regenten un bar a L'Hospitalet.
Sí, el pare d'en Jordi no entenia res del que estava passant i se sentia fins i tot rebutjat. Ells van voler que el seu fill es digués Jordi per integrar-se a la societat catalana i se sentien avergonyits de no parlar l'idioma. Representen una generació el món de la qual s'apaga o canvia molt de pressa sense relleu generacional als seus negocis, mentre veuen com tot al seu voltant es transforma.
Davant del vandalisme als carrers, assenyales que sovint es busquen explicacions ideològiques complexes on no n'hi ha.
Hi ha un efecte crida. Ho veiem també en altres llocs, com a França: arriba un punt en què no saps qui és allà reclamant serveis públics o escoles millors i qui està destrossant comerços. Comparar això amb el Maig del 68 és gairebé una broma. Allò va ser una revolució cultural i de drets, mentre que el d'ara respon més aviat a un cert nihilisme i a un sense sentit.
Portada de la novel·la 'Urkinaona', d'Eva Blanch
Escriure aquesta novel·la t'ha canviat la mirada sobre el que va passar?
Sí. Al principi estava molt més enfadada amb el procés i distanciada de persones properes. Escriure aquesta novel·la durant cinc anys m'ha tornat a apropar. Crec que només es podia escriure des de l'empatia. Seguint la premissa d'Orson Welles, cal donar a tots els personatges les seves millors raons. Encara que hi hagi coses que no m'agradin, puc entendre la dimensió humana de cadascun.
En les escenes d'enfrontaments mostres també empatia cap als cossos policials quan s'uneixen la Policia Nacional i els Mossos d'Esquadra. Com va ser aquest procés de documentació?
Em vaig documentar moltíssim a internet, veient vídeos i escoltant testimonis de policies que hi van ser. Em resulta molt fàcil posar-me a la pell de l'altre. Quan escolto una persona, deixo la ideologia de banda. Per a mi el que importa són les persones i explicar cada realitat. Allò va passar i era una situació al límit en què acabaven ajudant-se entre ells.
Hi ha un moment especialment potent en què un policia té la seva pròpia filla entre els manifestants als quals s'enfronta.
Aquesta trama me la va inspirar un vídeo real que vaig veure d'una manifestació als Estats Units, on un policia havia de defensar-se de la seva pròpia filla. Encara que personatges com en Jordi o la Thais no existeixin a la vida real, representen situacions molt humanes i tensions familiars que perfectament es podrien haver donat.
Eva Blanch, escriptora, autora d''Urkinaona', durant l'entrevista amb 'Letra Global' Barcelona
Un dels perfils més cridaners és la Marcelina, una jove amb un grau lleu d'autisme que coordina la logística de les marxes i l'aplicació de Tsunami Democràtic. És una gran metàfora del que va passar?
La Marcelina és una noia superdotada i genial en matemàtiques. Aquest tret d'autisme lleu li dona una dissociació entre la realitat i el que imagina que funciona molt bé narrativament. La fa enormement vulnerable i, alhora, molt radical i contundent amb el que fa. Pel que fa a si hi ha una crítica a la irresponsabilitat dels qui dirigeixen des de dalt, prefereixo que el lector ho dedueixi i interpreti per si sol a partir d'una observació respectuosa.
El joc de llengües a la novel·la és molt important. Com vas plantejar el bilingüisme en el text?
En un principi la primera versió era amb més presència de català, però volíem que s'entengués bé a qualsevol país hispanoparlant. Tot i així, crec que s'ha de mantenir alguna cosa genuïna de la llengua per aportar riquesa. Traduir artificialment diàlegs que a la vida real passen en català restaria credibilitat. Passa com al cinema: veure una pel·lícula d'època on tothom parla en un idioma aliè li resta realisme documental.
Enmig de tanta tensió apareix la figura de l'Amalia, la dona d'en Nicolau. Hi ha una reivindicació del paper conciliador de certes dones?
L'Amalia és una persona molt empàtica que fuig del conflicte i busca suavitzar les situacions tenses. A vegades aquests rols de cuidadores o mediadores semblen poc empoderats, però jo crec que existeix un altre tipus d'empoderament. Saber estar en un segon pla buscant solucions sense un protagonisme excessiu demostra una intel·ligència enorme. Em sento molt identificada amb aquesta postura.
El final de la novel·la queda obert amb una escena en què la Virginia truca a en Nicolau.
Sí, ho deixo just aquí. És una fotografia d'aquell instant precís. No crec que hi hagi una segona part.
Eva Blanch, escriptora, autora d''Urkinaona', a l'entrevista amb 'Letra Global' Barcelona
Creus que episodis com els d'octubre de 2019 poden tornar a repetir-se?
D'aquesta mateixa manera exactament no. El fenomen del nacionalisme és cíclic i ara hi ha molt de cansament. De fet, quan es qualifica Urkinaona com ‘una novel·la sobre el procés’, m'agrada matisar que és més aviat una obra sobre històries humanes i les seves conseqüències personals. La paraula procés en si ja ens genera una certa mandra a tots.
Al final, la gran conclusió de l'obra és la necessitat ineludible de conviure.
Això és el que hi ha. El català ha de conviure amb l'espanyol. És part de la història d'aquesta cultura i d'aquest territori, i a mi, personalment, m'agrada que sigui així. M'agrada aquesta duplicitat. És una cosa complexa, però a mi el que és complex m'atreu perquè aporta una gran riquesa cultural. Per descomptat, una cultura minoritària s'ha de protegir davant d'una de majoritària per no ser engolida, però cal buscar un equilibri. Crec fermament en el consens, en la negociació i que cal sumar, no restar.
Per què creus que gairebé no hi ha obres de ficció que abordin aquest tema?
És complicat. És un tema incòmode que ens segueix tensionant. Per a mi ha estat una novel·la incòmoda d'escriure i publicar; fins i tot he rebut comentaris de ‘com t'atreveixes’. Però quan escoltes una persona cara a cara, deixes de sentir la ideologia i et concentres en el que realment importa: les persones i les seves realitats. M'encantaria que la novel·la s'entengués i tingués interès fora de Catalunya i d'Espanya.
