Monsieur Voltaire i la seva altesa Frederic II: cartes creuades
El Paseo publica un assaig de Xavier Roca-Ferrer sobre l'amistat entre el filòsof francès i el monarca absolutista de Prússia basat en la seva correspondència
També: Mestria de l'assaig cultural, glòria de la crítica literària
És sabut, des dels temps d'Aristòtil, que aquell que presumeix de ser amic de tothom acaba per no ser amic de ningú. A vegades, ni d'ell mateix. L'amistat, elogiada com un regal desinteressat pels ingenus, no difereix gaire de l'amor: és com una òpera que, després de l'obertura i el primer acte, es converteix en un teatre on les relacions es presenten com a sinceres —a vegades ho són— però no necessàriament han de ser-ho per sempre.
Ni durar una eternitat, de la mateixa manera que el manament matrimonial tradicional per antonomàsia —“Fins que la mort us separi”— acostuma a expirar molt abans, independentment de les vegades que un trepitgi un altar o acudeixi al jutjat civil.
Potser la millor mostra d'una veritable amistat és la que va deixar dita Wilde (Oscar): “Un veritable amic és aquell que t'apunyala per davant”. No direm que sigui agradable, però és indubtable que es tracta d'un acte valent, franc i sincer. Per això ningú podrà desmentir que entre Monsieur Voltaire, el filòsof més fascinant de la Il·lustració, i Sa Altesa Frederic II de Prússia —el seu epítet èpic era El Gran—, va existir una indiscutible germanor.
Sobre ella ha escrit un llibre magnífic Xavier Roca-Ferrer (Barcelona, 1949), notari de professió –va estudiar Dret– però també traductor, filòleg clàssic i traductor políglota, a més d'un erudit en els grans personatges de l'Europa del segle XVIII, com Madame de Staël i Talleyrand, sobre el qual té publicada una interessant monografia, juntament amb assaigs com El mico ansiós, una panoràmica cultural sobre l'angoixa, la melangia i el tedi.
La veritable amistat
El rei i el filòsof (El Paseo), que és el llibre sobre Voltaire i Frederic II, és un documentat i amenaçador assaig d'estil històric que té la singularitat de recolzar-se en fonts de primer grau: les set-centes cartes creuades que han sobreviscut al pas del temps i documenten al detall les pujades i baixades atmosfèriques del prolongat vincle entre dos personatges, en aparença, antagònics.
La qual cosa confirma la teoria que els pols oposats s'atreuen, encara que en fregar-se es deslliguin tempestes.
![Coberta del llibre 'El rei i el filòsof'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/572014.jpg?p=c:421:639:nowe:0:0\/w:1706\/h:2589&h=-5NkapkD"])
Coberta del llibre 'El rei i el filòsof' El paseo
Voltaire (1694-1778), esperit lliure i gloriós impertinent, que sempre va témer una mort prematura i va morir amb 84 anys, va ser el primer escriptor i periodista que va poder viure de la seva ploma a l'Europa de les Llums i va convertir l'acte de pensar —sense importar gaire les conseqüències— en la seva vocació essencial.
Frederic II (1712-1786), tercer rei de Prússia, descendent de la dinastia dels Hohenzollern, representava la continuació de l'absolutisme en la seva versió il·lustrada.
A favor seu cal dir que, al contrari que el seu pare —Frederic Guillem I, que era sec com una vara i va executar el seu amic (i probablement alguna cosa més) Hans Hermann von Katte quan tots dos van intentar fugir a Anglaterra, decapitant-lo davant la seva finestra—, li agradaven les arts, especialment la música i la poesia.
Tocava la flauta (traversera) i escrivia poemes, però el destí, que fa amb nosaltres el que vol, va decidir que passés a la història com el monarca que va consolidar Prússia al tauler europeu de la seva època gràcies a operacions militars com la invasió de Silesia, la guerra dels Set Anys (1756-1763) o la divisió de Polònia.
El Sire de Sanssouci, el seu palau a Potsdam, en els jardins del qual va demanar ser enterrat juntament amb els seus llebrers italians, duia una doble vida.
La trobada intel·lectual
De dia gestionava els afers d'Estat; a la tarda es dedicava a la lectura, la filosofia i la música; de nit celebrava sopars privats amb la seva particular cort d'il·lustrats, en què un dia —prèvia invitació— va aparèixer Voltaire —aleshores vidu de la seva amant, la marquesa de Châtelet— per complaure el monarca i, de passada, fugir de França, on l'anticlericalisme suposava presó o mort, o ambdues coses successivament.
En aquelles vetllades es parlava i es discutia en francès —l'alemany era encara massa rude per a la sensibilitat artística de l'època— i el filòsof, dramaturg i polemista francès no era un desconegut. Des d'anys abans —la primera de les vuit-centes cartes que es van creuar, obertament admirativa, la va enviar Frederic II a la comuna de Cirey el 1736— mantenia una correspondència privada amb el monarca.
![Seis miniaturas sobre la verdad Clemens J. Setz](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/568416.jpg?p=w:320\/h:240&h=_-YvUBwF"])
Havien coincidit en un parell de llocs —el més cèlebre va ser al castell de Clèves; després hi va haver una altra trobada a Berlín— i tots dos s'intercanviaven compliments, sense que consti evidència que aquesta relació traspassés els límits del decòrum.
![Frederic II de Prússia amb Voltaire, Arouet de Voltaire i Christoph Ludwig von Stille al Palau de Sanssouci](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/572017.png?p=c:950:1182:nowe:0:10\/w:1706\/h:2123&h=fijUx7uJ"])
Frederic II de Prússia amb Voltaire, Arouet de Voltaire i Christoph Ludwig von Stille al Palau de Sanssouci
El monarca prussià, que va morir sense descendència, i al qual succeiria el seu nebot Frederic Guillem II, ja que va limitar el seu matrimoni (forçat) amb la duquessa de Brunswick-Bevern, la residència de la qual era al Palau de Schönhausen a Berlín, estrictament als actes de protocol, era un homosexual secret.
A Sanssouci només hi entraven homes: gent de lletres, cadets ben plantats, efebs militars, músics i filòsofs, de la presència dels quals Voltaire dóna maliciosa compte a Vida privada del rei de Prússia, un llibre (publicat després de la mort d'ambdós) que va escriure després de fugir de Postdam, després d'un dels seus tempestuosos desencontres amb el rei.
Roca-Ferrer, que utilitza la relació entre tots dos com a motiu per fer un saborós retrat de l'Europa de la Il·lustració, tan contradictòria com el caràcter d'aquests dos personatges, alhora vanitosos i vulgars, reprodueix amplis passatges de la correspondència compartida fins a la mort de Voltaire.
Gràcies a ella sentim les veus d'ambdós personatges, des dels compliments inicials fins als conflictes posteriors, fruit de la disonància entre el que cadascun d'ells va representar i el seu veritable ethos.
Frederic II era un monarca culte i humanista, però també un governant despòtic i pragmàtic. Escindit entre tots dos extrems. Voltaire no era gaire diferent: li agradaven els diners —criticava amb insistència satírica la garreperia que regia a la cort reial de Sanssouci— i gaudia de la seva influència política.
![Ilustración 'Ian McEwan'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/567355.jpg?p=w:320\/h:240&h=Jt--xNH8"])
Un intercanvi d'elogis i confidències
L'intercanvi epistolar és fascinant: de vegades sobresurt la intel·ligència; altres, la ironia; a vegades el rancor o l'odi; i sempre la voluntat de domini, ja sigui figurada o material.
![Frederic II el Gran visita el filòsof Voltaire. Aiguafort del segle XVIII](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/572018.png?p=c:955:1269:nowe:0:0\/w:1706\/h:2267&h=hKkMIiIe"])
Frederic II el Gran visita el filòsof Voltaire. Aiguafort del segle XVIII
A Voltaire li agradava ser considerat i agasajat. Mai va poder prescindir de la seva impertinència, que aplicava sense pietat al seu amfitrió a través de pamflets, com el dedicat a Pierre-Louis Moreau de Maupertuis, un científic i competidor a qui Frederic II va posar al capdavant de l'Acadèmia de Ciències de Berlín.
Al rei, que admirava sincerament el talent del dramaturg francès, sempre li va inquietar que aquest fes mal ús de les seves confidències o, com va passar després d'un episodi d'allunyament que va obligar el monarca prussià a segrestar el seu amic a Frankfurt, desesperat perquè s'havia endut amb ell un llibre de poemes íntims i obscens sortits de la ploma reial, revelés els seus secrets.
Van estar sense parlar-se —i sense escriure's– durant deu anys. El 1764, com documenta Roca-Ferrer, van reprendre l'intercanvi epistolar perquè un editor va amenaçar de publicar les seves cartes sense la seva autorització. El monarca va segrestar el manuscrit i ho va dir a Voltaire, que va agrair el detall amb afalacs.
El dia que el filòsof va morir a París —30 de maig de 1778, només dos mesos després de tornar, després de trenta anys d'exili, a la capital francesa— Frederic II va escriure de la seva pròpia mà l'elogi fúnebre que es va pronunciar en el seu honor a l'Acadèmia de Berlín mentre l'arquebisbe de Notre-Dame li negava, per ateu, sepultura cristiana.
