Què deu la literatura a la família?
'Quan siguis feliç, colpeja tu primer', la darrera novel·la de Tatiana Țîbuleac, en què explora la vergonya, l'herència familiar i com una mateixa vida es viu diverses vegades
També: Difícil deixar empremta en una Barcelona frenètica
Després de L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds (Impedimenta, 2017) i el Jardí de vidre (2021), l'escriptora Tatiana Țîbuleac (Moldàvia, 1978) torna amb Quan siguis feliç, colpeja tu primer.
Portada de la novel·la 'Quan siguis feliç, colpeja tu primer', traducció de Marian Ochoa de Eribe Impedimenta
La novel·la segueix la Mila, i el seu cercle, que han emigrat de Chisinàu, capital de Moldàvia, a París, la ciutat que sembla prometre una vida millor, més senzilla i feliç. La realitat és que han d'oblidar tot el que han estat abans, la veu i l'ambició que van construir al seu país d'origen.
A més és alcohòlica, tot i que fa sis mesos que no beu. La seva vida ha anat encaminant-se cap a la decadència a base de cops i humiliacions fins a quedar-ne una solitud i un buit, al centre dels quals hi ha el seu pare. Un periodista bohemi i alcohòlic, sever i infranquejable, que va ser qui li va ensenyar a escriure i a llegir. D'ell no només va heretar els vicis, també la passió i l'amor per la literatura. Per Baudelaire, Émile Zola, Dante o Solzhenitsyn.
Un pare distant, que no sabia com ser pare, però que va intentar donar-li una vida bona després que la mare de la Mila morís de manera inesperada un dia qualsevol. Un home guapo, erudit, que havia viscut molt, viatjat, experimentat. Que treballava a deshores, i no per diners, sinó perquè era necessària la seva contribució al món.
I després va morir, sense desvetllar mai res més que el que era com a periodista i com a amant de la literatura. Deixant la seva filla sense saber qui era el seu pare com a pare mateix, o com a persona. Només una façana, la portada d'un llibre.
Una trama desdibuixada
L'alcoholisme és un dels fils conductors de la trama. Primer com una cosa que s'hereta, com moltes altres coses s'hereten a la família. Com a representació de la figura del pare de la Mila en ella, en les pressions pel seu triomf, en la seva necessitat que la seva filla arribés a ser una persona respectada i culta.
En segon lloc com a problema real dominant a l'Europa de l'Est, vinculat a l'art i als artistes com a “via d'escapament”, obviant les conseqüències terribles que desencadena i posant el focus en una societat que sembla, o bé ignorar-ho, o bé normalitzar-ho. A cada explicació, pitjor.
L'estructura també és important aquí, perquè és un reflex de la història que explica. La manera de reconstruir la vida de la Mila és tornant al passat a cops i sense ordre. Una estructura fragmentada, que pot semblar trencada, com a símbol de la vida de la protagonista caòtica, desdibuixada, en què costa distingir què va venir abans i què va ser conseqüència de què.
La trama, marcada pel silenci, com la vida de la Mila en general, i com la relació amb el seu pare, en concret, explora la justificació de l'existència, la necessitat de buscar raons per viure. El desig, l'amor, el perdó. Què passa quan perds allò que vols posseir, que penses que mereixes posseir. Com la felicitat.
I tot això amb una escriptura sarcàstica, lúcida, amb ritme i humor, tenint en compte la foscor de la història.
La migració. Amb la caiguda de la Unió Soviètica el 1991 hi va haver una onada migratòria a Moldàvia cap als països de la Unió Europea. Els primers migrants, la majoria dones, van acabar vivint en condicions inhumanes, de fet un gran nombre va morir. Aquest factor, el del migrant no privilegiat —sense estudis de postgrau, idiomes o professió liberal— envolta la novel·la per mostrar la cara fosca del moviment.
A la novel·la Malik, personatge que manté una relació ambigua amb la Mila, havia estat enginyer a Moldàvia, després guarda de seguretat. I ella que havia estat professora i correctora a la universitat, després cangur, passejadora de gossos i cuidadora d'avis.
La família i el perdó
No és gens nou que aquesta escriptora explori els vincles familiars. I no és gens nou que ho faci des del lloc de la contradicció. Ja a L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds, la separació entre l'amor i l'odi estava completament desdibuixada demostrant que la condició humana es tracta precisament de l'ambivalència dels sentiments. Que crec que s'agreuja quan es tracta de la família.
![Portada 'L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/571575.jpg?p=c:1651:2558:nowe:0:0\/w:1706\/h:2643&h=EmWtvGP1"])
Portada 'L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds' Impedimenta
I torna a fer el mateix a Quan siguis feliç, colpeja tu primer. És complicat explicar, entendre o introduir-se en les relacions materno i paterno filials. La literatura ho ha intentat des de sempre. I l'escriptora ho aborda des d'un lloc de l'entesa, no la confrontació o la crítica.
L'únic error que té L'estiu en què la meva mare va tenir els ulls verds és que és complicat tornar a fer una cosa igual. I seria injust comparar-la amb aquesta nova novel·la i dir que no està a l'altura. Encara que impossible no fer-ho.
Té Tatiana Țîbuleac una manera brillant d'acostar-se a l'ètica a través dels seus personatges, que et travessen per com és de fàcil identificar-t'hi. Hi ha en ells el mateix menyspreu i la mateixa tendresa que hi ha en qualsevol persona. És impossible arribar a estimar-los, ni a odiar-los, igual que és impossible no empatitzar-hi.
Si alguna cosa marca les històries de l'escriptora són les circumstàncies en què s'inscriuen. Seria impossible acostar-se a ningú sense conèixer el seu context. Últimament sembla que ens n'oblidem d'això.
