El escritor Juanpe Sánchez López
Lletres

Juanpe Sánchez López: “Si el que vols és tenir èxit, ser ric i no pagar impostos, el més probable és que siguis una merda de persona”

'Gran manual del fracàs': el llibre que es pregunta per què aquesta obstinació a tenir èxit i com podem trencar el pal recte amb què ens mesurem

També: Gabriele Rosso: “Aquesta recent revolució del pa artesanal deu una part del seu èxit a un mecanisme de distinció social”

Llegir en Català
Publicada

Poeta i assagista, Juanpe Sánchez López reivindica el fracàs en el seu nou treball: Gran manual del fracàs (Anagrama), un breu assaig en què planteja el fracàs com un gest de contestació i de transgressió envers les diferents formes d’èxit fomentades i, fins i tot, imposades per aquesta societat del neocapitalisme.

Portada de 'Gran manual del fracàs', el darrer assaig de Juanpe Sánchez López

Portada de 'Gran manual del fracàs', el darrer assaig de Juanpe Sánchez López Anagrama

Fracassar és per a Sánchez López no només anar a la contra, sinó dubtar, seguir pensant, fugir de tota afirmativitat acrítica. Qui hagi llegit la seva obra anterior —l’assaig Superemocional, el seu llibre de diàleg amb Berta García Faet, Escric perquè m’estimin, o el seu poemari Des de les grades—, trobarà a les pàgines de Gran manual del fracàs alguns dels temes que han definit l’escriptura de Sánchez López fins ara: el cos, les expectatives, l’amistat i l’amor.

Fotografía de Laura Sanz Corada

Tinc la impressió que Gran manual del fracàs és una exploració d’un tema, el fracàs, que en certa mesura ja apareixia als seus llibres anteriors, com Superemocional o Escric perquè m’estimin.

Al meu parer, tots els meus llibres estan molt interconnectats entre si. I, pel que fa a Superemocional, aquest text comença amb una frase que diu precisament: “Tot està destinat a fracassar”. He de reconèixer que el fet de posar aquesta frase a l’inici em va donar més d’un maldecap perquè va comportar que en més d’una entrevista se’m preguntés sobre el fracàs i jo, aleshores, no tenia encara un discurs ben articulat sobre la qüestió.

El que sí tenia clar és que el concepte de la frustració era un tema que no només m’interessava, sinó que em feia mal per com em relacionava amb ell. De fet, al poemari Des de les grades hi apareixia el pal recte com a metàfora de correcció i de fer el que s’espera; ara, a Gran manual del fracàs, reprenc aquesta metàfora. Perquè, al cap i a la fi, tots tenim una sèrie d’obsessions que ens acompanyen. Aquest format d’assaig breu em permetia investigar el tema del fracàs a través de l’escriptura d’una manera nova. No puc dir que m’hagi portat a tenir conclusions clares, però sí que m’ha permès transitar millor la meva frustració respecte al tema del fracàs.

Tot i que la frustració sigui quelcom que ens acompanya, després de llegir el seu llibre una conclou que fracassar és necessari, que tot funciona millor assumint el fracàs: l’amor, l’amistat, l’escriptura, la vida…

Perquè és nefasta aquesta aspiració que se’ns imposa que tot ha de ser completament estructurat i previsible, aquesta idea que tot s’ha d’anticipar i preveure perquè no falli. Tanmateix, la vida és tot el contrari, la vida és una cosa força incontrolable: és cert que hi ha coses que es poden controlar, però la major part del que passa a la vida, del que vivim i de com ho vivim és impredictible.

Em sembla terrible aquest voler copiar o, si es prefereix, aquest voler traslladar les lògiques i les estructures neoliberals de l’èxit a les nostres vides i relacions perquè tot vagi en una direcció correcta i amb final feliç. Però així no funcionen les coses, d’aquí la frustració. A més, què vol dir que tot ha d’acabar bé? Pensem en l’amor, sempre és bo que no s’acabi? No, hi ha moments que està bé que arribi a un punt final perquè d’aquesta manera podem dirigir-nos cap a nous llocs, plantejar-nos altres formes de relació. Tot tancament imposat és una forma de presó que no ens permet transitar per altres opcions.

Pel que fa a les expectatives, el llibre comença amb el cos, reflexionant sobre com des de ben petits les expectatives que s’imposen s’inscriuen en el físic.

La reflexió sobre el cos està, molt probablement, profundament i tràgicament travessada pel biogràfic, si bé crec que hi ha també una part d’experiència universal: tots comencem a prendre consciència de qui som i de qui podríem ser a partir de les etiquetes que els altres ens imposen i que modifiquen i intervenen en la consciència que nosaltres tenim sobre el nostre cos, sobre com ens percebem.

L’altre dia, amb la meva mare, estava veient fotos de quan jo era petit. Tenia la certesa que jo havia estat sempre un nen gras i, tanmateix, veient les fotos em vaig adonar que, en realitat, vaig ser gras només durant quatre anys, dels 8 als 12 anys. Si ho penses bé, què són 4 anys al llarg de tota la infància i adolescència? Res, un període curt. I, tanmateix, són aquestes experiències amb el corporal, amb aquests suposats fracassos del teu cos, els que et defineixen i els que a mi em van portar a compensar aquell error.

Em va passar el mateix amb el tema de l’homosexualitat; no n’era conscient fins que van començar a dir-me “marquita” i em vaig adonar que era una cosa que es veia malament com es veia malament estar gras. Aquesta experiència és fundant, el fet que et senyalin et marca perquè el que intentes, davant una situació així, és remeiar o compensar aquests suposats errors sent molt bo en una altra cosa.

És interessant observar com el cos és objecte d’escriptura sobretot per a les dones o per als autors LGTBI, però no és un tema central en la literatura dels autors heterosexuals.

És cert i valdria la pena aturar-nos a pensar el perquè. El cos és la base de moltes de les nostres opressions, és la representació de la nostra diferència. Per això, per a mi és una urgència partir del cos, escriure des del cos, perquè és molt definitori de la nostra experiència com a individu. El que passa és que, reprenent el que comentes, el cos no ha estat tingut en consideració durant molt de temps, s’ha obviat, no se li ha prestat atenció.

Però aquesta manca de consideració ens diu alguna cosa de per què els homes no han escrit des dels seus cossos, però sí han descrit i prestat atenció als cossos de les dones, a altres cossos. Aquesta mirada sobre altres cossos ha servit per construir relats entorn de les diferents identitats i perquè nosaltres ens relacionem amb la nostra identitat a partir d’aquí.

Fotografía de Violeta Niebla

Al final de l’assaig, vostè parla de la vergonya, aquesta vergonya de ser assenyalat per diferent, per mostrar una identitat (un cos, una manera de ser i d’actuar) que no encaixa amb el relat normatiu.

La vergonya és un sistema de control: és a dir, permet controlar qui pot estar a l’espai públic sense sentir vergonya. És un sistema per determinar qui pot parlar, com ho ha de fer i de què ha de parlar. S’estimula la vergonya en tot aquell que s’allunya de la norma, en tot aquell que no sigui ni actuï segons la norma. Per això, la vergonya funciona com a control, perquè permet mantenir la gent al seu lloc, controlar el que diu i fer-la romandre en silenci.

Estar fora de la norma es considera un fracàs, d’aquí la relació entre el fracàs i la vergonya; el fracàs és l’espai del no èxit, del que no és prestigiós, del que suposadament no mereix atenció. Tanmateix, al meu parer és tot el contrari: significa que està passant una cosa important individualment i col·lectivament, però no ho mirem per vergonya, ho deixem. I es tracta de fer tot el contrari, encara que no sigui fàcil. No hem de deixar d’escriure sobre algunes coses ni hem de deixar de parlar de certes qüestions per vergonya.

Hem de ser “desvergonyits”?

L’escriptura, sens dubte, ho ha de ser. L’escriptura ha de servir per tirar per terra les coses tal com les veiem normativament i repensar-les. No es tracta tant d’erradicar la vergonya, com de localitzar-ne la raó de ser. Potser no és fàcil, potser fa mal o produeix més vergonya, però indagar-hi ens permet ser millors coneixedors de la realitat, ens permet penetrar-hi amb més complexitat. Per això, una escriptura desvergonyida és una escriptura generosa amb un mateix i amb el món.

I la ficció també ha de ser desvergonyida? És a dir, la ficció és una eina per mirar i pensar d’una altra manera?

Sí, tenint clar que la ficció està intrínsecament lligada a la realitat. El real està conjugat amb la ficció. Des de sempre, hem creat ficcions perfectament operatives dins la nostra realitat perquè el social funcioni d’una determinada manera. Dit això, crec també que la ficció serveix i ha de servir per pensar en alternatives, en altres possibilitats de viure i de ser i no limitar-se al que ja és, al que ja hi ha.

En aquest sentit, em molesta molt aquesta idea tan repetida que hem esgotat les nostres capacitats imaginatives, que ja no podem imaginar-nos futurs. Per damunt de tot, diria que mirar el present, mirar els problemes del nostre present és imaginar futurs, perquè és imaginar solucions o alternatives. Per tant, no es tracta de crear futurs perquè sí, sinó de pensar el futur a partir del present. I això em porta a una altra qüestió: la ficció ha de ser un espai de pensament i, més concretament, un espai per pensar el present, per afrontar els conflictes del present.

Tanmateix, hi ha molta narrativa, sobretot la més comercial, que no és altra cosa que una confirmació del que hi ha i del que ha de ser.

Sí, és una ficció autoafirmativa. El paradoxal és que el bo de la ficció és que ens permet pensar en alternatives, en altres formes d’actuar davant determinades situacions, en altres formes de relació. La narrativa autoafirmativa l’únic que fa és tancar el pensament en l’afirmatiu i, per tant, es torna redundant. A més, l’afirmativitat és el contrari al pensament polític i també a l’acció o militància política, ja que implica no fer cap qüestionament sobre res. I no es tracta de trobar respostes, l’important és formular les preguntes, fins i tot contra un mateix.

Fotografía de Leila Méndez

I aquestes preguntes les formula millor a través del gènere de l’assaig o de la conversa? Penso, per exemple, en el seu llibre de diàleg amb Berta García Faet.

Diria que sí. La conversa amb Berta la vam gravar quan jo ja tenia redactat el manuscrit de Gran manual del fracàs, per això, al llarg de la conversa, van anar apareixent molts dels temes i de les idees de l’assaig. El que passa és que van florir de manera diferent gràcies al diàleg amb algú tan intel·ligent com és Berta, que, per exemple, no té por de dir en un moment donat de la conversa, sabent que quedarà escrit en un llibre, que no té una resposta clara per a una determinada qüestió, que li interessa el que li plantejo, però necessita seguir pensant.

En certa manera, no tenir resposta és reivindicar el fracàs entès com una forma de no tenir ni buscar certeses.

Efectivament. I per això recordo aquell moment de la conversa de manera especial, perquè fa que Berta no tanqui ni esgoti el tema, la reflexió. I l’assaig com a gènere hauria de fer el mateix, ja que per a mi l’assaig no és la recerca de proves que sustentin una tesi, sinó un viatge erràtic.

Les converses, les bones converses amb les amigues, són això, viatges erràtics que mai s’acaben. Són l’antítesi de l’afirmativitat, són una afirmació de la nostra ignorància, del nostre no saber-ho tot; són la possibilitat de continuar ampliant el diàleg. El que passa és que no està ben vist no donar respostes rotundes, mostrar dubtes…

L’afirmativitat té a veure també amb la recerca constant d’identificació amb alguna cosa, amb un grup, amb una opinió… tenim por de dubtar i de no encaixar?

En part sí. En el meu cas, durant molts anys m’ha produït malestar el fet de no adherir-me perfectament a l’estereotip de noi gai o de noi provinent de classe obrera. I aquest malestar es devia en gran mesura al fet que jo intentava adherir-m’hi, encaixar en aquelles identitats tancades, però que no acabaven de reflectir el que jo era, el que jo sóc.

Per escriure l’assaig, vaig rellegir els textos fonamentals dels estudis queer dels 90 i allà vaig trobar aquesta idea que, de vegades, és important batallar en contra de la identificació i que la plena identificació pot portar a provocar mal perquè un sap que no encaixa. És, en aquest sentit, alliberador trencar amb aquest desig d’identificació i pensar la identitat com una cosa múltiple i contínuament en moviment.

L’interessant és que aquest tancament sobre una identitat concreta, aquest acabar atrapat dins d’un estereotip, també es produeix en les anomenades identitats dissidents.

Per descomptat, perquè hi ha una necessitat política d’afirmar la identitat com una experiència concreta i així poder localitzar les violències i combatre-les. Tanmateix, això té com a contrapartida l’estancament de les identitats.

Al final del llibre, vostè reflexiona sobre l’amor i l’amistat. S’ha entès l’amistat com una relació lliure pel fet de no estar subjecta a cap marc legal o estructura social, però també es corre el risc d’encarcarar-la, de cosificar-la?

Exacte i, per això, quan escrivia Superemocional no volia que l’escriptura acabés tancant i clausurant un tema tan misteriós i intel·lectualment aclaparador com és l’amor. Això és una cosa que veiem molt sovint en els discursos terapèutics o d’autoajuda: es tendeix a tancar i a universalitzar l’experiència de l’amor i de l’amistat. L’amor és una cosa complexa, és molt més que l’amor romàntic. No podem explicar-ho o abastar-ho epistèmicament del tot de la mateixa manera que no podem controlar l’amor, controlar qui ens estima, com ens estima i per què ens estimen.

El fotógrafo Alejandro Garcia Alcántara

El seu diàleg amb Berta García Faet porta per títol: Escric perquè m’estimin. Fins a quin punt el desig de ser estimat ens porta a adaptar-nos a l’altre, fins i tot a adaptar l’escriptura per agradar?

Tots volem que ens estimin, tots volem ser vistos i tots volem escriure per a algú. Per això, certs comentaris sobre la meva escriptura em fan molt de mal. M’agradaria que no m’importés, però m’importa profundament, perquè m’importa el que els altres diuen sobre mi, encara que sigui només durant un temps. Perquè, al final, com deia, tots escrivim per a algú i tots escrivim amb el desig que a algú li interessi el que has escrit.

Per acabar, reprenem el concepte de fracàs des d’una perspectiva política: el fracàs és una forma de dissidència?

Per descomptat. Perquè reivindicar el fracàs és rebutjar les idees d’èxit que se’ns imposen, és dir “això jo no ho vull”. La imposició d’una idea d’èxit és el segrest de l’agència, és obligar-nos a somiar amb el que desitgen altres, el que desitja el sistema. El fracàs és polític en tant que et porta a qüestionar-te què és el que realment vols, a ser conscient dels sacrificis i danys que pot comportar assolir determinats èxits i a preguntar-te si estàs disposat a assumir-los.

Perquè perquè alguns tinguin èxit, altres han de perdre. I, per tant, fer-nos somiar amb l’èxit, fer-nos creure que l’important és assolir l’èxit implica robar-nos també ja no només l’empatia, sinó l’humà. De debò vull aconseguir una cosa que impliqui que la vida i les condicions dels altres empitjorin? Hi ha molta gent que somia ser rica i hi ha aquests influencers que volen ser rics i no pagar impostos. Si això és el que vols, el més probable és que siguis una merda de persona.