'Pajaritos preñats': l'antipostal tinerfenya
L'escriptora canària Andrea Abreu torna després de sis anys amb 'Pajaritos preñats', que arribarà a les llibreries el pròxim 2 de setembre de la mà d'Anagrama
També: Cinc escriptores que hauries de llegir als 20: Camila Sosa i ´Las malas´
Quines coses es poden heretar? Un terreny al camp, l'anell d'un avi, els estalvis de tota una vida, un vestit de núvia, la pobresa. Un nom, un nas punxegut, la boca torta, petita. Un do, per a la música, la pintura, per als arranjaments, les xapusses. El mal caràcter, la impaciència. La mala sort, el descarrilament de la vida, la desgràcia, la mala reputació. Els vicis, la mala fe.
Andrea Abreu (Icod de los Vinos, 1995) torna sis anys després de Panza de burro (Barrett, 2020), que va vendre més de 96.000 còpies, va ser traduït a 18 idiomes i ens va deixar amb ganes de voler-ne més d'aquella jerga canària. Torna amb Pajaritos preñats, que arribarà a les llibreries aquest 2 de setembre. L'autora ha volgut prendre's el temps, temps que sembla que no està permès en el segle que corre, per tornar amb aquesta novel·la de 500 pàgines, amb una atmosfera, llenguatge i pensament clau.
![Portada de ´Pajaritos preñats´](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/564435.jpg?p=c:552:867:nowe:0:0\/w:1706\/h:2680&h=zZkC9hiP"])
Portada de ´Pajaritos preñats´ Anagrama
Pajaritos preñats segueix dues vides. La de Cathaysa, una adolescent que comença a descobrir-se a si mateixa i es pregunta si repetirà la vida dels que han viscut abans que ella, i el seu pare, El Tiznado, “ferroveller de cor”, que ha crescut en una infància sense treva, que s'envolta del vici de la beguda, del joc, i de qualsevol mal. El llibre explora com la vida d'un es reflecteix en la vida de l'altre marcant-la i encaminant-la cap a un mateix lloc. Són dues veus, a moments lúcides, a moments confoses, que divaguen, que intenten sobreviure a una realitat incòmoda i cruel.
“El fill s'alimenta del pare i s'alimenta de la terra?, va preguntar la Cathaysa espantada, allunyant-se una mica d'ell, elevant el to i sortint d'aquella amorositat de vapor de bany maria que s'estaven gastant. Es va preguntar si allò volia dir alguna cosa important, si també en el seu cas, el fill s'alimentaria del pare o si el pare es xuclaria la filla o si, més aviat, es trencarien l'un a l'altra mútuament fins evaporar-se. I qui s'esvairia primer? El Tiznado o ella mateixa?”.
Comença el llibre una nit d'estiu, són les festes del barri i la Cathaysa fa setze anys. Només al començament ja et mostra el llibre tot el que envolta les vides d'aquests dos protagonistes. La decadència, la violència i l'herència familiar. Per començar.
Les dues històries, que passen en paral·lel al nord-oest de Tenerife, ens les explica un narrador —que podria ser qualsevol veïna o veí del barri— que es va colant al cap d'aquests dos protagonistes. Es barreja així pensament, descripció, diàleg, poesia i una prosa pròpia i brillant, en un llibre que et parla, et parla directament a tu, i et diu fill meu, company, i reacciona davant el que explica, alhora que reaccionen els personatges i reacciones tu. I es barregen així les expressions seves, les dels personatges, fins diluir-se de manera que deixes de saber què diuen ells i què no. Però no importa. Entendre-ho tot és el de menys.
Un llibre que s'escolta
És un raig d'oralitat que es desborda, més fins i tot que Panza de burro, en escenes que duren pàgines i pàgines, que comencen i tornen a començar, i frases que s'emboliquen perquè així és com un parla, com un es confon i es va per les branques i perd el fil. Explica Andrea Abreu en una entrevista amb El País que durant anys ha recollit i estudiat totes les expressions, paraules, formes de parlar, de moure's, de ser canari, de la cultura oblidada, la que segueix present.
![Fotografía de la escritora Leticia Sala (Barcelona, 1989)](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/554548.jpg?p=g:fp:0.5:0.27\/w:320\/h:240&h=RXKld-Nu"])
El llibre recull l'herència generacional, el desig, l'explícit, la vergonya. També els vicis que paralitzen, la normalització de la violència, els abusos, la pederàstia i el masclisme. Fotografia la cultura canària, la religió, l'esoterisme, les curanderes, els costums. I explica com tot això està tremendament violentat pel turisme. Com es fa espai perquè càpiga el que ve de fora, els cossos destrossats perquè els que venen de fora puguin “gaudir” de l'illa.
![Fotografia del projecte ´This is Acentejo´](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/564453.jpg?p=c:2833:1888:nowe:0:0\/w:1706\/h:1137&h=a8YDa-tb"])
Fotografia del projecte ´This is Acentejo´
“En aquella època estava començant el Sud a canviar definitivament dels plàtans i els tomàquets a les cosetes ordenades i ben plastificades, a la netejadeta ben feta de pobles pescadors pels mastodonts d'edificis, i n'hi havia que posaven les mans rígides per fer de safata o que directament eren taules i no persones i els preocupava aguantar el tremolor de cames”.
Ja des de la portada és això. La foto és d'una amiga de l'autora, la fotògrafa Lilia Ana Ramos Martín, que duu endavant un projecte, This is Acentejo, del nord de Tenerife com a resposta contra la gentrificació i el turisme massiu que devora l'illa. Són com “antipostals”, una denúncia a la mirada colonial que només busca l'estètica de la zona, una mirada aliena lluny de la realitat.
Fotografia del projecte ´This is Acentejo´
És a més Pajaritos preñats una mirada enrere, cap a l'herència cultural africana i llatinoamericana. Una denúncia davant un racisme que intenta esborrar aquesta marca de les cultures que van passar i passen per l'illa, com si signifiqués el retrocés. Una denúncia davant intentar amagar els trets canaris que sembla que desprestigien en lloc d'enorgullir.
L'escriptora ha volgut allunyar-se al màxim fins a tenir alguna cosa a dir. I això és Pajaritos preñats, alguna cosa per la qual valia la pena esperar.
