Tenim cita a Praga, qualsevol dia entre el 19 i el 28 de setembre. Només en aquestes dates es poden veure les fabuloses joies de la corona de Bohèmia. Fabuloses per la seva orfebreria, i també per les faules relacionades amb ella. Després del dia 28, tornaran a la seva foscor secular poblada pels fantasmes de la Història i la llegenda.
Des que va ser elegit president (un càrrec més aviat protocol·lari, cerimonial) de la República Txeca, el 2023, Petr Pavel (jubilat com a militar, professió en la qual va assolir tasques de gran responsabilitat a l'exèrcit del seu país i a l'OTAN) es va proposar treure del seu llegendari tancament sota set claus, en una recòndita dependència de la catedral de Sant Vito de Praga, les joies dels reis de Bohèmia.
El mantell d'ermini, el ceptre, l'orbe, el tron i la corona d'or, guarnida d'esmeraldes, safirs i robins, que, sota amenaça d'una maledicció de mort, només pot posar-se al cap qui sigui legítim dipositari del tron. Aquesta maledicció, com veurem, ja s'ha complert dues vegades.
L'exposició de Bohèmia
Des del 2024, els visitants d'una exposició que se celebra durant uns dies al Castell de Praga, poden veure aquestes joies. Encara que és d'entrada gratuïta, l'exposició, aquest any titulada “Habsburg 500” (per l'aniversari de la coronació de Ferran I com a rei de Bohèmia, que la va incorporar als dominis de la casa Habsburg) rep una mitjana de només 40.000 o 50.000 curiosos.
Fotografia de l'exposició que reuneix les joies de la corona de Bohèmia
És un nombre modest: ara aquest país només és part d'una petita república, i ningú no guarda record ni molt menys lleialtat als antics reis, ni a la corona batejada pel rei que les va fer fabricar, Carles IV, com “de Sant Venceslau”, patró de Bohèmia, i que es va incorporar amb Ferran I (1503-1564) a l'imperi Habsburg. Aquestes joies a gairebé tothom només els provoquen un encongiment d'espatlles.
Per cert que Ferran (1503-1564) va néixer a Alcalá de Henares; era net dels Reis Catòlics, fill de Felip el Bell i Joana I de Castella (Joana “la boja”) i germà de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya. En sumar aquestes terres, que va obtenir, juntament amb Hongria, per via matrimonial amb Anna de Bohèmia, a les d'Àustria que heretaria el 1558, va crear l'embrió de l'imperi Austrohongarès.
La maledicció de la corona
Com hem dit, sobre l'estranya corona de sant Venceslau pesa la maledicció llegendària que només se la pot posar el rei legítim, qualsevol usurpador que ho intenti morirà.
Dos cops a la Història algú ho va intentar. El primer usurpador va ser –segons ens explica Javier López en un documentat article—el despietat “protector” de Bohèmia i Moràvia Reinhard Heydrich, un dels jerarques nazis preferits per Hitler. Poc després d'envair les terres txeques, Heydrich va voler veure les joies reials. Segons la llegenda, va cometre l'error fatal d'encasquetar-se la corona. Poc després, com és sabut, va morir, el 27 de maig de 1942, víctima d'una emboscada de la resistència txecoslovaca orquestrada per Gran Bretanya.
Per accedir a aquestes joies, per obrir la porta de la cambra del Tresor de la catedral, estança on dormen el son dels segles, cal reunir set claus, cadascuna de les quals està sota la cura d'un alt càrrec de l'Estat: el president de la República Txeca –és a dir, el mencionat Petr Pavel—, el primer ministre, l'arquebisbe de Praga, els presidents del Senat i de la Cambra de Diputats, el degà del Capítol Metropolità de Sant Vito i l'alcalde de Praga
Abans de Heydrich hi va haver un altre usurpador, del qual vaig parlar aquí fa cinc o sis anys: Virgil Suchy. Era un fosc funcionari de darrer nivell a l'ajuntament de Praga abans de la primera guerra mundial.
Inventant-se l'excusa de la propera visita a Praga d'un membre de la família imperial que havia d'arribar des de Viena, Suchy va convèncer els secretaris de totes aquestes instàncies institucionals perquè li entreguessin “la seva” clau. Quan va haver reunit les set, va anar a la catedral, va pujar l'escala de cargol que porta a la Cambra del Tresor, va obrir la porta…
Com que no va tornar al seu despatx a l'ajuntament, va despertar alguna sospita. Es va saber que havia estat reunint les claus del tresor. Amb molta angoixa van anar els notables de la ciutat a buscar-lo, van pujar la mateixa escala de cargol, van trobar la porta oberta…
I allà van trobar Suchy, assegut al tron, embolicat amb el mantell, amb el ceptre als seus peus, caigut de la seva mà, i la corona decantada sobre el cap. Tenia el rostre desencaixat per la ganyota d'“un riure inquietant”. Era mort. La tremenda emoció li havia provocat un atac de cor.
Això, almenys, és el que va explicar Johaness Urzidil (1896-1970) en el millor relat del seu Tríptic de Praga. Urzidil va ser un txecoslovac d'ascendència jueva per part de mare i escriptor en llengua germànica, i quan els alemanys van envair Txecoslovàquia va emigrar a Gran Bretanya i des d'allà es va exiliar als Estats Units. Mai no va poder tornar al seu país natal, i el Tríptic és el magnífic homenatge que li dedica i un testimoni de nostàlgia incurable. A Espanya el va editar, el 2005, Pre-textos.
Portada de 'Tríptic de Praga'