Art, històries, prodigis i meravelles del ‘Mare Oleum’

De l'oli d'oliva es pot dir el mateix que el poeta León Felipe va escriure en un poema sobre l’estreta relació que els homes mantenim amb les mentides de la ficció: “(...) el bressol de l’home el bressolen amboli, / els crits d’angoixa de l’home els ofeguen amboli, / el plor de l’home el tapen amboli, / els ossos de l’home els enterren amboli”. El llegat cultural de l'oleum, com l’anomenaven els romans – ἔλαιον (élaion), pels grecs– és persistent, sorprenent i durador.

La cultura occidental, síntesi de la filosofia i el pensament de l’antiga Hèl·lade i el cristianisme sorgit del judaisme, moldre pel dret i la mentalitat utilitària de Roma, segueix el rastre de les rutes marítimes de l’oli al llarg de les dues ribes de la Mediterrània, separades per la religió i distants per la geografia, però unides, igual que germans siamesos, per hàbits, costums i convencions que perduren malgrat tots els mil·lennis que suma el temps, aquell déu terrible.

Totes les cares de l’oli

Els atletes olímpics rebien com a premi després de les seves gestes esportives una corona feta amb fulles d’olivera. Els taüts dels difunts de les classes altes del món antic es construïen amb la fusta de les oliveres i els ullastres. L’oli servia d’aliment. Donava llum. Va ser l’ingredient bàsic de la perfumeria ancestral. Il·luminava els poetes i els filòsofs quan s’asseien a escriure versos o diàlegs després de pondre’s el sol i alimentava les fogueres dels sacrificis fets als déus. Servia tant per ungir els profetes com per celebrar els reis.

Sagrat i profà alhora, l’arbre de les olives, que és el bell nom (infidel) que els musulmans donaven al seu fruit, un terme que roman en el castellà del Sud com una empremta venerable d’un passat que encara és present, és —juntament amb el blat i la vinya— un dels tres elements ancestrals que identifiquen les cultures de la Mediterrània.

Al historiador Emilio Lara (Jaén, 1968) li agrada anomenar aquest mar dels antics, el lloc on va néixer la mitologia, l’èpica, l’ètica i l’estètica, la democràcia i l’autocràcia, el dret, l’alfabet i la millor gastronomia, amb un altre nom: Mare Oleum. I per explicar-ho ha escrit un assaig de divulgació —Un mar d’or verd (Ariel)— on traça una història cultural de l’oli d’oliva i els seus prodigis i meravelles.

Lara explica en aquest llibre un viatge en el temps i en l’espai pel cor de les successives cultures de la Mediterrània a través de l’aliment que va sostenir –juntament amb la compra i venda d’esclaus– el comerç i l’economia de Grècia i Roma, les àmfores carregades de l’or verd de la terra arribaven a Egipte i discorrien des de la Bètica, la regió agrària més pròspera de l’antiga Hispània, fins a les ciutats fenícies de Tir i Sidó i fins i tot va tocar les ribes del Mar Negre.

L’oli, un producte nascut al Pròxim Orient, acabaria sent un dels epítoms de la cultura occidental. Un senyal de distinció entre els homes civilitzats, que bevien vi, menjaven pa i feien servir l’oli per a tot, i els bàrbars, que consumien les grasses animals –porc i vaca– i bevien cervesa.

L’historiador jienenc documenta amb solvència totes aquestes èpoques en què l’oli va funcionar com el petroli vegetal de l’antiguitat. Aconsegueix desplegar una panoràmica completa sobre la seva herència cultural. L’únic retret que se li pot fer a la seva narració —senzilla i amena— és que, de manera potser recurrent, introdueix massa anècdotes biogràfiques personals i a vegades abusa de determinats trucs —com les constants referències a pel·lícules, que no sempre estan justificades— per enganxar el lector.

Dona la impressió que l’historiador, que coneix de primera mà la matèria sobre la qual escriu, o potser el seu editor, o tots dos, han volgut sumar-se a aquesta moda —derivada de l’èxit editorial de L’infinit en un jonc (Siruela), el llibre de Irene Vallejo sobre la història de l’escriptura i el llibre antic— de transformar en una narració funcional el que, plantejat com a assaig, sense caure en les convencions acadèmiques, hauria permès al lector interessat en la matèria no perdre el temps amb distraccions.

L’oli com a cultura

Al marge d’aquest defecte —que altres consideraran una virtut—, el llibre compleix amb el que sembla ser el seu objectiu: reunir en un únic volum, a manera de compendi o exercici de síntesi, part de la tradició cultural de l’oleum, que demostra que, encara que molts encara ho ignorin, el llunyà passat dels antics (encara) és el nostre present.

Sobretot a Jaén —que produeix el 20% de l’oli d’oliva del món— o a les províncies de la Baixa Andalusia, que exportava emperadors —Trajà i Adrià, ambdós fills de patricis nascuts a Itàlica (Sevilla)— igual que enviava àmfores plenes d’or verd als mercats de Roma i al turó del Palatí.

La civilització clàssica –va escriure Tucídides– comença quan els pobles del Mare Nostrum aprenen a cultivar l’olivera i la vinya. Comença al Paleolític, continua a Mesopotàmia i arriba fins a Grècia. Atenes va ser la ciutat protegida per Atenea, la deessa de l’humil arbre que s’estén a ambdues ribes de la Mediterrània. Roma va convertir el cultiu de l’oliva en la primera indústria global de la història. El seu imperi està fet d’oliverars. Els jueus de Canaan adoraven l’oli tant com el seu Déu.

El cristianisme va introduir el suc del seu fruit per perfumar els seus rituals sagrats. Jesucrist va entrar a Jerusalem un Diumenge de Rams —abans de suar sang al Mont de les Oliveres— saludat amb palmes i branques d’ullastre. L’imperi espanyol va estendre el mapa de l’or líquid —així va anomenar Homer l’oli– fins a l’Amèrica d’ultramar, on no va acabar d’arrelar, excepte a Califòrnia. L’oli d’oliva és, juntament amb la nostra llengua, el millor producte que Espanya, que atresora el 40% de la producció mundial d’oliverars, pot vendre al món.

La religió de l’or líquid

Que hagi trigat tant a fer-ho —en benefici d’Itàlia, tradicional comprador de la producció d’oli procedent del sud d’Espanya— és tan inexplicable com que, des del món de l’empresa o en l’àmbit de la ciència i la investigació s’utilitzi l’anglès —en lloc del castellà— com a llengua de prestigi.

Moïsès va banyar l’Arca de l’Aliança, que contenia les taules de la llei de Yahveh, amb oli. El nom del lloc on el Crist seria pres –Getsemaní– significa premsa d’oli. Mahoma va incloure l’olivera en el seu recompte de els sublims arbres del paradís. El codi persa de Hammurabi –el primer corpus legal conservat de la història– regula el comerç de l’oleum. Calia. Els fenicis van portar en vaixells esqueixos de l’oli oriental fins a Gades, la ciutat més antiga d’Occident.

Tota la romanització d’Europa és filla de l’oli. Els captaires medievals pregaven als seus piadosos benefactors que vessessin algunes llàgrimes d’oli per estovar els pedregosos crostons de pa. L’emperadriu Nefertiti es maquillava el rostre amb oleum. El mètode per embalsamar les mòmies a Egipte consistia a cobrir el difunt amb una barreja de lli i suc amarg d’olives. El brou verge de l’oliva servia indistintament com a lubricant sexual i combustible espiritual.

Ajudava a encendre una foguera, va ser usat com a arma ardent per repel·lir els invasors que escalaven les muralles dels castells i les fortaleses i era la llum artificial que il·luminava l’ombra dels palaus. No existeix al món menjar més saborós que un simple grapat de kalamatas, les olives negres que creixen a Creta i al Peloponès. I tots els nens del Sud, tinguin l’edat que tinguin, saben que el pa blanc amb oli és la seva magdalena de Proust. L’oli d’oliva és alta cultura i un tresor popular. La substància més perfecta que els antics déus van poder atorgar als homes.