Leila Méndez: “La fotografia és una professió i és una forma de vida”

Reconeix que a la seva bossa sempre porta una petita càmera; li agrada el retrat urbà, si bé reconeix que la fotografia urbana ja no és el que era. “Tots mirem el mòbil i som massa conscients que podem ser objecte d'una càmera”, comenta Leila Méndez. Des de fa molts anys la fotografia és la seva professió, però també la seva manera d'estar al món. “Perquè la fotografia és una forma de vida”, afegeix Méndez.

Fotògrafa editorial i publicitària, docent i comissària d'exposicions, la seva obra ha estat exposada a Les Rencontres d’Arles. Fa uns mesos, va publicar Disparos contados (Anagrama), un breu assaig en què reivindica la fotografia com un art i com una professió que requereix temps, reflexió, gosadia i creativitat. En el temps dominat per la immediatesa i per la sobreabundància d'imatges, Méndez proposa tornar a la fotografia amb una mentalitat analògica: no es tracta de recuperar necessàriament la tècnica analògica, però sí de fotografiar com abans.

És a dir, amb temps, pensant en cada dispar que es vulgui fer, meditant què fotografiar i què no, jugant amb l'accident i l'error. La fotografia és mirada i cos; l'experiència fotogràfica no es limita al moment del dispar: comença amb la mirada curiosa i acaba amb la selecció d'imatges. Un procés on reflexió, creativitat i singularitat es donen necessàriament la mà.

Quan va saber que la fotografia era la seva vocació?

No va ser una decisió, sinó un descobriment. Vaig descobrir que la fotografia era la meva vocació mentre la practicava. No hi va haver un moment revelador, ni va ser una vocació precoç. Quan era petita i vivíem al Brasil, el meu pare va començar a interessar-se per la fotografia i ens retratava constantment. Amb el temps acabaria dedicant-s'hi professionalment, tot i que llavors jo mai vaig imaginar que acabaria recorrent un camí semblant. Durant l'adolescència la meva veritable obsessió era la música. Vivia immersa en el món dels concerts i els festivals; m'apassionaven el cinema i, en realitat, qualsevol forma d'expressió artística.

La fotografia va aparèixer d'una manera completament natural. No la vaig perseguir; va ser ella qui em va trobar quan un amic músic em va demanar que retratés la seva banda. Ho vaig gaudir tant que vaig començar a fotografiar altres bandes, a col·laborar amb publicacions i a fer portades i encàrrecs. Sense adonar-me'n, allò va deixar de ser una successió d'oportunitats per convertir-se en una professió. Vaig entendre més endavant que també era una forma de vida. No va ser una revelació; simplement, un dia em vaig adonar que allò tenia tot el sentit per a mi.

Vostè és professora de fotografia així que deixi'm preguntar-li sobre la importància de la formació.

He de reconèixer que mai vaig tenir una formació acadèmica. Em vaig saltar alguns passos. Als divuit anys tenia gana d'experiències i una pressa immensa per viure-les. El món acadèmic d'aleshores em semblava molt rígid, ortodox i força allunyat de la realitat professional. Per sort, la formació creativa ha canviat moltíssim des d'aleshores, i per bé. Recordo perfectament l'examen d'accés a Belles Arts. Em van asseure davant d'un full en blanc, em van donar un carbó i em van demanar reproduir la pera i la poma que tenia davant.

Em volia pegar un tret! Encara que avui entenc la importància de començar per les bases, en aquell moment sentia que allò no tenia res a veure amb el que jo buscava. Jo somiava amb els videoclips de la MTV, amb les revistes de tendències internacionals i amb tota aquella efervescència creativa. Volia formar part d'aquell món, així que vaig decidir llençar-m'hi i aprendre fent.

Se'n penedeix?

Sí, sovint. Em va faltar aquesta etapa de la vida en què convius amb gent a qui apassiona el mateix que a tu, comparteixes inquietuds i creixes a base de prova i error durant els anys de formació. Crec que aquest sentit de comunitat és molt valuós. Vaig començar a treballar molt jove, sola, amb moltes llacunes tècniques i un desconeixement absolut de com funcionava l'univers que més m'atreia, l'editorial. Va ser un aprenentatge, a vegades, despietat. Però també em sento molt afortunada perquè tot va anar succeint d'una manera força orgànica: una feina em portava a la següent i, gairebé sense adonar-me'n, estava construint una carrera.

Gairebé tots estimem la fotografia i estem d'acord que és un mitjà meravellós. Però convertir-te en professional implica que algú et pagui per la teva feina, el teu criteri i la teva experiència. Això s'aplica a qualsevol sector de la fotografia, no només a l'encàrrec; també en l'àmbit artístic hi ha una enorme dedicació al darrere. Aquest és el repte que m'acompanya des que vaig començar. Davant i darrere de la càmera. I val la pena.

La fotografia és mirada, més enllà de la tècnica. Es pot ensenyar a mirar o hi ha alguna cosa que un ha de portar de casa?

Crec que la mirada es pot educar. Cal curiositat, és clar, però gairebé tot la resta es pot aprendre. Sempre hi ha perfils particularment rígids. Persones amb molt poca curiositat pel que passa al seu voltant. Això sol reflectir-se també en l'interès per la música, el cinema o qualsevol altra disciplina. En aquests casos és més difícil despertar les ganes d'observar i qüestionar-se les coses. Però, en general, la mirada es pot estimular.

S'aprèn estudiant la feina dels fotògrafs que admires, entenent els seus processos, practicant, preguntant-te per què una sèrie d'imatges funciona com a conjunt, visitant exposicions, nodrint-te d'altres disciplines. Tot això va construint una manera pròpia de mirar, una sensibilitat i una forma de treballar. La tècnica és només el requisit d'entrada. El que realment marca la diferència és desenvolupar un criteri i fer una feina coherent amb ell.

A propòsit de regles, vostè en el seu assaig és molt crítica amb Pinterest precisament per proposar esquemes tancats, imatges que responen sempre al mateix patró.

Pinterest és el dimoni. Com qualsevol algoritme, sembla infinit, però en realitat és molt limitat. És pràctic, ràpid i útil, però també endogàmic. Afavoreix que acabem mirant tots cap al mateix lloc. Un rotllo. Buscar inspiració únicament en la musa algorítmica, tenint tot un món aquí fora, em sembla una enorme renúncia. Una mirada pròpia es construeix observant el món.

Ser disruptiu, trencar les normes o anar contra el mainstream fa por?

En absolut! Al contrari, és molt necessari. Ser disruptiu és una actitud, però també té molt a veure amb el moment vital de cadascú. La fotografia, al meu parer, funciona quan hi ha coherència entre el llenguatge que utilitzes i la persona que ets. I la veritat és que, al llarg d'una vida, som diverses persones diferents. Quan era jove sentia la necessitat de diferenciar-me del que entenia com l'establert. Amb el temps em vaig anar reconciliant amb una fotografia menys pendent de la novetat i més interessada en perdurar.

Crec que és un procés força natural. Al principi vols trobar una veu pròpia. Després comences a preguntar-te quins projectes seguiran tenint sentit d'aquí a deu o vint anys. Si et deixes atrapar per una moda, és molt probable que aquella feina envelleixi amb ella. Això no vol dir que manqui de valor; al contrari, pot ser un magnífic document del seu temps. També pot passar que un projecte recorri a un llenguatge fotogràfic clàssic i que la veritable ruptura sigui en la idea que el sosté. De fet, és just el camí que estic explorant en el meu projecte actual.

Fent referència al títol del seu assaig, l'analògic redueix la possibilitat de fer tantes fotografies com en el digital i, per tant, apel·la a la contenció i a un ritme més pausat.

És el gran avantatge del límit, i crec que passa en gairebé tots els àmbits. Si entro en una botiga i només tinc cinc jerseis per triar, decidiré de seguida i sortiré satisfeta. Si en tinc cinc-cents, probablement acabaré bloquejada. L'excés de possibilitats no sempre ens fa més lliures; sovint ens paralitza. Amb la fotografia passa exactament el mateix. Quan saps que només disposes d'uns pocs fotogrames, penses molt més què val la pena fotografiar i què no.

Aquesta limitació t'obliga a prendre decisions. Però la reflexió no acaba quan prems el disparador. També està en l'edició, en la selecció i en la manera de construir un projecte. Moltes vegades una gran fotografia es queda fora simplement perquè no hem sabut reconèixer-la. El gust sempre és subjectiu, però també existeixen qualitats que fan que unes imatges siguin excepcionals. Aprendre a reconèixer-les forma part de l'ofici.

La tècnica té molta importància?

No. La tècnica és important, però no crec que sigui el que fa gran una fotografia. Una imatge no destaca per ser tècnicament perfecta, sinó perquè aconsegueix emocionar-te, fer-te pensar o despertar la teva curiositat. Per descomptat, cal conèixer la tècnica. Com més la interioritzes, menys penses en ella i més espai deixes a la intuïció i a la creació. Cada projecte demana recursos diferents. Hi haurà vegades en què necessitis un gran desplegament de llums i un gran equip; altres, n'hi haurà prou amb una càmera compacta. L'important és trobar la forma adequada d'explicar el que vols explicar, no perseguir una suposada perfecció formal.

Això em porta a Instagram, on tothom penja les seves fotos fetes amb el mòbil.

Disparem tantes fotografies amb el mòbil que és gairebé impossible no aconseguir-ne alguna de memorable. És una qüestió d'estadística més que de talent. I no es tracta de criminalitzar aquesta forma de fotografiar. Al contrari, em sembla fantàstic que la fotografia hagi deixat de ser una cosa elitista i estigui a l'abast de tothom. La qüestió és preguntar-nos què busquem quan fotografiem constantment, fins al punt de generar un volum d'imatges que ja ni tan sols som capaços de gestionar. El problema no és la quantitat, sinó la manca d'intenció. Disparar sense saber què busques. Moltes decisions convé prendre-les abans de prémer el disparador, en lloc de confiar que l'atzar resolgui la feina.

Hi ha atzar fins i tot per als professionals?

Atzar i professionalitat són gairebé conceptes antagònics. Com més coneixes la tècnica i el procés, menys depens de l'atzar. Molta gent diu que li agrada la fotografia analògica perquè mai sap exactament què obtindrà fins que revela el carret. Jo no comparteixo del tot aquesta idea. Quan domines el procés, intueixes força bé quin serà el resultat. Una altra cosa molt diferent és l'accident. Introdueix una tensió, una imperfecció, una cosa inesperada que pot enriquir la narrativa.

La història de la fotografia és plena d'artistes que han propiciat aquests errors i han construït el seu llenguatge a partir d'ells. El paradoxal és que avui, amb tota la sofisticació de la fotografia digital i la intel·ligència artificial, la postproducció intenti moltes vegades recuperar precisament aquestes imperfeccions per escapar d'un acabat excessivament net i sintètic.

Vostè tem la IA?

No la temo. Entre altres coses, perquè ja és aquí; fingir que no existeix no serveix de res. És una realitat. El que em produeix és mandra. A mi el que m'agrada és fer fotografies. Per què he de recórrer a la IA si precisament el que no vull perdre'm és l'experiència de sortir, mirar i fotografiar? És aquí on gaudeixo de veritat, més enllà de la productivitat.

Vull estar al dia i no perdre cap tren, però això no vol dir que hagi de renunciar a fer fotografies per seure a escriure prompts. Entenc que hi hagi imatges o vídeos que, per una qüestió pràctica, es generin amb intel·ligència artificial. El que em preocupa és una altra cosa: el refregit del refregit. Necessitem més persones amb criteri al volant i una regulació que protegeixi la feina dels creadors.

De fet, vostè en l'assaig defensa la fotografia com a procés que té a veure amb la reflexió i amb el cos i que comença abans de fer la fotografia i acaba després de fer-la.

Sí. A mi m'agraden molt les persones. Necessito comunicar-me i treballar el màxim temps possible de forma presencial. Sóc força expansiva. Evidentment, no connecto amb tothom, però una de les coses que més m'agraden d'aquest ofici és que em permet conèixer persones interessantíssimes i aprendre d'elles. Quan faig un retrat que acompanya una entrevista, per exemple, aprenc tant escoltant l'entrevistat com fent la fotografia.

Aquesta conversa també forma part del retrat. Per això la fotografia que m'interessa sempre implica estar amb altres persones. El moment de mirar pel visor i disparar és profundament solitari, però tot el que passa abans i després és un intercanvi. Aquí és on neix la fotografia que realment m'interessa.

La Street photography es caracteritza precisament per captar les persones al carrer. En el seu assaig, vostè assenyala que ha canviat molt aquest tipus de fotografia en els últims anys.

Ha canviat inevitablement per culpa del telèfon mòbil. Avui tots sabem que podem ser fotografiats en qualsevol moment i això modifica el comportament de qui mira i de qui és mirat. El carrer ja no és el mateix. Adoro fotògrafs com Joel Meyerowitz o Bruce Gilden, que sortien a fotografiar amb una llibertat que avui resulta gairebé impensable. A més, hi ha una altra diferència evident: abans la gent mirava el món; ara, moltes vegades, mira una pantalla. Quina street photography pots fer si mig món camina amb la vista clavada al mòbil?

Dit això, jo segueixo practicant-la. M'encanta sortir a caminar amb la càmera i fotografiar senyores grans amb un punt excèntric. Les segueixo una estona, procuro que no em vegin... i faig la foto. Encara hi ha petits tresors pel carrer. El que també ha canviat és el destí d'aquestes imatges. Abans un retrat de carrer tenia una circulació molt limitada. Avui qualsevol fotografia pot acabar recorrent internet en qüestió de minuts, descontextualitzada, sotmesa a interpretacions i judicis, o fins i tot a la burla. Això obliga a replantejar-se moltes coses.

A propòsit d'això, per a qui vol dedicar-se a la fotografia, internet és un bon aparador?

Sí, és un bon aparador, però cal pensar molt bé en el com i en el quan. Quan un estudiant o un fotògraf jove té un bon projecte, sempre li dic el mateix: «No el pugis a Instagram. Espera a acabar-lo». I els costa moltíssim. Hi ha una ansietat enorme per ensenyar-ho tot de seguida, per rebre una validació gairebé instantània. Però un projecte necessita temps per madurar. Si el vas mostrant mentre el fas, corres el risc de desvirtuar-lo i que l'interès s'esgoti abans fins i tot que existeixi una obra acabada.

Una fotografia aïllada perd gran part del seu significat. L'energia hauria d'estar posada a fer la millor feina possible, no a difondre-la com més aviat millor. Ja arribarà el moment de decidir on, com i quan compartir-la.

El circuit del fotollibre és el mateix circuit que el de les exposicions?

Pot coincidir, és clar, encara que actualment avui el fotollibre té el seu propi univers; un nínxol enorme, si se'm permet l'oxímoron. És un format que em fascina perquè no és un simple contenidor de fotografies, sinó una obra en si mateixa. Cobra vida més enllà de les imatges. El que és interessant és l'equilibri entre fons i forma: l'edició, la seqüència, el disseny, la tipografia, el format o els materials no són decisions accessòries, sinó part del discurs.

Tots contribueixen a construir el significat. Un bon fotollibre és el que manté aquesta coherència i, a més, no s'esgota en una primera lectura. Convida a tornar-hi, descobreix noves capes i et segueix estimulant tant intel·lectualment com emocionalment.

Fa temps, comentava amb Valentín Roma, que va dirigir la Virreina durant diversos anys, que, si bé vivim envoltats d'imatges, no hi ha una cultura de la imatge, no sabem llegir críticament les fotografies.

Totalment d'acord. Cal una cultura crítica per llegir les imatges. Valentín Roma té una mirada molt lúcida perquè ens recorda que una fotografia no es pot analitzar únicament des de la seva aparença, des de si és bonica o està ben feta. Cal preguntar-se per què està feta d'aquesta manera, en quin context històric sorgeix, quina mirada o ideologia hi ha al darrere i com ha estat interpretada al llarg del temps. Estem hiperentrenats per mirar, però molt menys per interpretar. Tendim a pensar que una fotografia parla per si sola, quan en realitat sempre està travessada per qui la fa, per la tècnica, pel moment històric i per les circumstàncies en què circula.

Per això m'interessa tant aquesta forma d'entendre la fotografia: les imatges mai són completament innocents. Igual que aprenem a llegir un text, també hauríem d'aprendre a llegir una imatge. Avui produïm i consumim fotografies constantment, però moltes vegades ho fem de manera massa ràpida, sense aturar-nos a pensar què hi ha al darrere d'elles.