José María Micó: "La tolerància amb la condició humana defineix clàssics com Cervantes, Tasso, Ariosto o Dante"
El traductor de la 'Divina Comèdia' de Dante, o de la 'Jerusalem alliberada', de Tasso, sosté que als clàssics no se'ls pot deixar de banda, però tampoc reverenciar-los des de la por, perquè tots ells van trencar esquemes i van anar a contracorrent en el moment de crear les seves obres
També: Torquato Tasso i la 'Jerusalem alliberada': epopeia i crepuscle
Catedràtic de Literatura a la Universitat Pompeu Fabra, traductor aclamat i poeta, José María Micó (Barcelona, 1961), combina des de fa més de quatre dècades la rigorositat acadèmica amb la sensibilitat artística.
La seva versatilitat s'estén més enllà de les aules. Perquè el que ha aconseguit Micó és fer realitat els seus somnis de jove, com a amant de la música. Va trobar en la seva companya, com ell diu, una veu estupenda amb la qual va posar en marxa el duet Marta i Micó, que ja ha editat quatre discos i té a punt un cinquè treball.
Micó serà sempre, però, un enamorat de Dante, com a traductor de la Divina Comèdia. Lliurada la traducció el 2018, publicat el llibre a Acantilado, les reedicions es compten a una per any. Un èxit d'un autor com Dante, “que pot amb tot”, en paraules de Micó.
En repassar la seva trajectòria de més de quatre dècades en la docència, Micó reflexiona en aquesta entrevista audiovisual amb Letra Global sobre la funció de la literatura. Per al catedràtic, els autors veritablement renovadors i rellevants al llarg de la història han estat aquells que “han tingut consciència de forma” i l'han codificat mitjançant estructures novedoses.
José María Micó, traductor, poeta i escriptor, durant l'entrevista amb 'Letra Global' Barcelona
Durant la conversa, Micó assaja una definició operativa del clàssic, al qual concep en gran mesura com “la suma de les seves traduccions” al llarg del temps.
Al seu parer, existeix entre el públic una actitud ambivalent de respecte i temor reverencial que sovint desemboca en l'allunyament, sota la falsa impressió que ja se sap prou sobre aquestes obres.
En analitzar la gènesi de les grans creacions, Micó desmitifica la idea que els autors consagrats treballin amb plans immutables. Assenyala que "en qualsevol clàssic hi ha una part d'improvisació" i que en l'escriptura prima sempre una certa imprevisibilitat.
José María Micó, traductor, poeta i escriptor, a l'entrevista amb 'Letra Global' Barcelona
En aquest sentit, contraposa la capacitat de planificació de Dante Alighieri —qui va concebre la Divina Comèdia amb un control mètric i numèric rigorós— amb la capacitat d'improvisació de Miguel de Cervantes, la idea inicial del qual per al Quixot no contemplava el desenvolupament monumental que va acabar adquirint ni la necessitat de reaccionar davant l'aparició del text apòcrif d'Avellaneda.
El poeta, traductor i assagista sosté que el cànon institucional ha perjudicat aquests autors en presentar-los com a figures inamovibles, quan a la seva època van ser creadors experimentals que "van provar fórmules diferents" i anaven a contracorrent del sistema.
Com a exemple d'aquesta audàcia, recorda que Dante va optar per escriure la Comèdia en una llengua vulgar --la que "parlen les donetes"-- en lloc de recórrer al llatí. Aquella llengua va ser el fonament del que avui és la llengua italiana.
Llibre de José María Micó, 'De Dante a Borges' Barcelona
Micó fonamenta també la seva decisió de traduir la Jerusalem alliberada de Torquato Tasso, un poema èpic que portava segle i mig sense traduir-se, recordant que la narrativa extensa en vers constituïa el gran model comercial i literari a l'època de Cervantes.
Explica com l'obra de Tasso recrea la primera croada mitjançant una epopeia tràgica on els llaços sentimentals i la condició humana prevalen sobre el conflicte bèl·lic, atorgant a més els papers més interessants als personatges femenins del bàndol musulmà.
En avaluar l'actitud d'aquests autors considerats clàssics, el filòleg entén que la tolerància --així com la compassió amb les febleses de la condició humana-- actua com el veritable fil conductor que uneix creadors com Cervantes, Tasso, Ariosto o el mateix Dante.
Al seu parer, aquesta profunda lliçó de comprensió és la raó principal per la qual la societat hauria de respectar i rescatar la literatura clàssica.
