Dec el meu primer contacte seriós amb Oscar Wilde a un moment concret de la meva adolescència en el qual vaig començar a llegir un petit opuscle blanc, editat per Espasa-Calpe, que es titulava El crític com a artista. Me’n recordo bé perquè es va tallar la llum a tot l’edifici i vaig haver de continuar llegint (no podia parar) amb un petit flexo de piles. Crec que no només va ser un primer contacte, més enllà d’un grapat de contes a la infància, amb els assaigs de Wilde, sinó una iniciació al pensament filosòfic. Moltes d’aquestes idees apareixen en embrió en aquestes entrevistes que acaba de recuperar l’editorial Montesinos en el volum La importància de ser honest.
La importància de ser honest, llibre amb les millors entrevistes d’Oscar Wilde
La gran majoria d’aquestes entrevistes van ser publicades a la premsa nord-americana entre el 3 de gener i el 28 de desembre de 1882, durant un viatge esgotador en què el poeta dictava una conferència gairebé cada dia, acompanyat per un criat negre i un agent literari. En gairebé cada hotel, Wilde va ser assetjat per tota mena de reporters àvids de veure l’“Apòstol de l’esteticisme” i descriure el seu aspecte físic real a un públic sobreexcitat per tota mena de caricatures i atacs furibunds.
De les declaracions d’aquests periodistes, i les del mateix Wilde, podem inferir una enorme quantitat de detalls sobre la seva vida i les seves idees. Per exemple, aviat arribem a la conclusió que l’autor de Salomé (1896) no sabia parlar en públic però que després era un conversador privat insuperable. I és que va arribar molt verd a Nord-amèrica, i se’l descriu com un conferenciant avorridíssim.
Sabem que es deixava engalipar a taules de joc, de les quals no en sortia gaire ben parat; sabem també que va arribar a guanyar molts diners durant aquella gira, que va repetir desenes de vegades la seva conferència sobre la decoració de la llar, i que va adorar San Francisco i va detestar Salt Lake City. Califòrnia li va semblar una “Itàlia sense art”, i li va impressionar la seva natura gegantina; es va adonar que Nova York era especialment cosmopolita, però va deplorar les imitacions d’Europa a Nova Anglaterra. En un judici es va equivocar: va dir que el futur artístic de la nació passaria pel cultiu de l’escultura, i que mai destacaria per les seves pintures.
Un recorregut per la vida de Wilde
Altres entrevistes són de l’estiu de 1883, quan l’autor va viatjar de nou als Estats Units per supervisar l’estrena d’una obra seva, Vera, que va ser crucificada per la crítica. I d’aquí ja passem als anys noranta, amb un Wilde molt diferent, amb els cabells curts i vestits negres: barrets de copa i una major preocupació financera. Va ser llavors quan l’autor es va atrevir amb la novel·la i va multiplicar els seus estrenes teatrals més sonades. I precisament és aquest aspecte, el de les tècniques teatrals, el que més sobresurt d’aquest grup d’entrevistes.
El 1895, Wilde declara per a un diari londinenc: “En l’art tot importa, excepte el tema”, i: “Els crítics anglesos sempre confonen l’acció d’una obra amb els incidents d’un melodrama. Vaig escriure el primer acte d’Una dona sense importància com a resposta als crítics que deien que L’abani de Lady Windermere mancava d’acció. En l’acte en qüestió no hi havia absolutament cap acció. Era un acte perfecte”. Wilde s’havia casat amb Constance Lloyd el 1884, i d’aquest matrimoni havien nascut dos fills.
El 1894, les idees de Wilde eren molt més conservadores que les de 1882. Per a un diari de Washington DC, va dir que “en cada segle només tres o quatre homes haurien de governar, homes de geni, i a aquests homes se’ls hauria de permetre fer exactament el que volguessin”, fins i tot crims. Com els Papes del Renaixement.
I una mica més endavant: “Totes les obres haurien de contenir un ensenyament moral. El teatre no hauria d’instruir només una sola capa de la societat, sinó tota la humanitat”. Ja ens trobàvem en el temps de les “Idees-Força” i les reaccions antidecadentistes, que conduirien a la Primera Guerra Mundial i la guerra civil europea que va caracteritzar la primera meitat del segle XX.
I és que una de les principals sorpreses que aporten aquestes entrevistes és la constatació que les idees de Wilde eren molt més properes a les de Nietzsche que a les de, per exemple, Verlaine. Encara que per cert, Wilde va arribar a ser bon amic de Verlaine i mantenien junts una tertúlia al Cafè Deux Magots de París.
L’art i la bellesa
Si poguéssim resumir i reduir a la mínima expressió la filosofia wildiana, ens podríem remetre a aquest paràgraf que va deixar anar el 28 de gener de 1882 a Boston: “El desig de bellesa és el desig de vida. És la part essencial en totes les grans civilitzacions. Sense ella, la civilització, en efecte, no té sentit, perquè la indústria sense bellesa es converteix en barbàrie”. “És preferible no tenir art que tenir mal art”, havia dit a Denver el 13 d’abril de 1882.
Aquesta vida embellida per l’art i l’artesania encara no s’havia desenvolupat plenament als Estats Units, un país que Wilde admirava per la seva energia però al qual criticava per la seva absència de gust arquitectònic. L’autor no es va cansar de repetir que tota ciutat d’importància havia de tenir una bona escola de Disseny. En matèria d’art, Wilde en sabia tant o més que Baudelaire.
El nord-americà que més va admirar va ser Walt Whitman, a qui va anar a visitar amb devoció, i de qui deia que havia sabut posar-se a l’alçada d’Homer i els grecs a través dels seus versicles. També va admirar, segons va deixar consignat, els músculs dels mossos que carregaven farcells al port i la serenitat viril dels miners de plata amb qui va conversar en el seu propi espai laboral.
Estava el món preparat per comprendre la ironia wildiana? El que més sorprèn d’aquestes entrevistes és el sentit pràctic de la filosofia de l’autor, que va saber combinar amb habilitat el platonisme amb el socialisme democràtic. El 8 de febrer de 1882, a Rochester, Wilde va dir: “Jo sé que tinc raó, que tinc una missió a complir. Sóc indestructible! Shelley va ser expulsat d’Anglaterra, però va escriure igual de bé a Itàlia. No va ser ell qui va resultar ferit, sinó el poble”.
Els problemes de Wilde amb la justícia
Ja hi va haver una primera crisi seriosa entre Wilde i les autoritats angleses quan Salomé va ser censurada a Londres el 1892 i només va poder ser portada als escenaris a París. Wilde va amenaçar fins i tot amb naturalitzar-se francès, i a dir veritat a partir d’aquell moment la Ciutat de la Llum, molt més mundana i culta que el Londres victorià, va passar a ser el seu centre gravitacional. Moltes de les obres wildianes dels anys noranta van ser redactades en francès.
El particular socialisme wildià es proposava omplir les llars obreres d’objectes d’art, i ensenyar a dissenyar als artesans. Les seves idees no estaven gaire lluny de les dels arquitectes modernistes catalans, estrictament coetanis, obsessionats amb utopies socials semblants i molt atents, per cert, al moviment Arts and crafts que es desenvolupava fonamentalment entorn de les idees de William Morris i John Ruskin, que va ser el mestre de Wilde a Oxford.
L’absoluta lletjor del món industrial convidava a que es desenvolupessin aquesta mena d’idees a favor de la dignificació humana. Wilde va recollir tot aquest ideari social i el va convertir en un projecte de Renaixement espiritual i integral, considerant el seu propi cercle esteticista com una evolució sofisticada del prerafaelisme.
Quinze anys després, Wilde era condemnat a dos anys de treballs forçats i, com testimonien les últimes peces d’aquesta antologia, va sortir del presidi en molt mal estat anímic i ja no va tornar mai més a ser ell mateix. També se’n va anar a Itàlia, com Shelley, concretament a Nàpols, amb el seu amant Lord Douglas, però les seves millors obres ja havien esclatat just abans de la seva caiguda en desgràcia. Va morir físicament destruït víctima d’una meningitis en una habitació d’hotel, en la més completa indigència.
Actualment, s’organitzen rutes turístiques que segueixen els passos parisencs de Wilde, des d’una visita als hotels de la seva època gloriosa fins als antres on va malviure al final. Tanmateix, com que era un home cultíssim, un lector voraç i amb una idea molt exacta del món que l’envoltava, va aconseguir guanyar i que el continuem llegint amb interès, segurament perquè va saber combinar molt intel·ligentment l’exigència intel·lectual amb la divulgació popular. D’alguna manera sí que va arribar a ser indestructible per aquest camí.