Lydia Cacho: “No cal cuidar els socialistes com tampoc calia cuidar Obama. Com a periodistes, només hem de cuidar la veritat”

Va ser a Màlaga, ciutat on resideix, exiliada del seu país, Mèxic, on Lydia Cacho va escriure Un falcó sota la meva finestra (Lumen), novel·la en què torna al Mèxic del 68 per reconstruir la història dels diferents grups de dones que van participar no només en les protestes d'aquell any, sinó també de les successives, redefinint les relacions entre gèneres i reclamant drets vinculats al cos i a la llibertat sexual.

Va aconseguir tornar a Mèxic per presentar la seva novel·la, però, en el seu viatge va estar acompanyada d'un dispositiu de seguretat. “Han posat preu al meu cap”, ens explica. Va ser víctima de segrest i de tortura després de la publicació dels Demonios del Edén, on denunciava la vinculació de l'empresari libanès Kamel Nacif Borge i el governador de Puebla, Mario Plutarco Marín Torres, pertanyent al PRI, d'estar darrere d'una xarxa d'abusos, esclavisme i tortura de menors.

Vostè ha dedicat tota la seva trajectòria al periodisme. Per què ara explicar aquesta història des de la ficció? Què li aportava la ficció que no li oferia el periodisme?

De molt jove, escrivia poesia amb el desig de convertir-me en poeta, però, quan vaig començar a fer periodisme als vint-i-tres anys, em vaig adonar que la realitat era molt aclaparadora, així que em vaig especialitzar en periodisme d'investigació i vaig deixar de banda l'escriptura de ficció. La ficció es va convertir en una cosa per llegir, però no per escriure. Tanmateix, la vida són etapes i, des que vaig fer els seixanta, tinc la sensació que la meva faceta com a periodista d'investigació està ben coberta, així que em venia de gust tornar als inicis, a la poesia i a la ficció, que és un molt bon registre per explicar una història com la que relato a Un falcó sota la meva finestra.

A més, amb la ficció no es compromet a ningú en concret. Això potser li donava més llibertat?

Honestament no hi vaig pensar; més aviat vaig pensar en la possibilitat d'inventar un univers en què jo pogués moure tots els personatges al meu antull per crear un ambient de sororitat i de trobada. El cercle de dones que descric a la novel·la és fictici: encara que moltes de les dones que hi apareixen són reals, no necessàriament van coincidir ni van formar part del mateix grup. Jo em vaig prendre la llicència d'ajuntar-les i convertir-les en comares. El que sí que és real és l'ambient polític que es descriu, així com molts dels fets que es relaten o esmenten.

El punt de partida són les revoltes del 68. Associem les revoltes estudiantils del 68 a França, Itàlia, Estats Units... però el 68 més sanguinari va ser el de Mèxic.

Tenien, en principi, les mateixes consignes, ja que el 68 va ser un moment de despertar universal: l'exigència d'una universitat gratuïta, lliure i laica; les exigències vinculades a la conquesta de la igualtat; repensar i exigir un sistema democràtic assentat... La diferència, almenys per a mi, entre el que va passar a Mèxic i el que va passar a la resta de països és que a Mèxic, abans del 68, ja existien grups progressistes o feministes que van ser en gran mesura esborrats de la història, no només mexicana, sinó universal. Sempre guanyen els homes i més en un temps tan masculí com aquell, però, les dones van ser les que ho van transformar tot i, concretament, les dones mexicanes van ser les puntes de llança del feminisme llatinoamericà.

A més el Mèxic del PRI tenia molt poc a veure amb les democràcies de França o Itàlia, per exemple.

Aquesta era una de les grans diferències i és increïblement valuosa perquè la gent ho entengui. En aquell moment, a Mèxic s'estava lluitant contra un govern unipartidista amb un president que era militar i que tenia una mena de junta militar. Per tant, la democràcia era només una aparença. Es podria parlar d'un gaslighting nacional: et fan creure que vius en una democràcia, però en realitat és un país unipartidista. Els altres dos petits partits satèl·lits que existien estaven absolutament absorbits pel govern d'aquell moment i qui van començar a canviar tot el discurs van ser els grups molt diversos de dones que ni tan sols es deien a si mateixes feministes o, almenys, no es definien així la majoria. El paradoxal és que la periodista Elena Poniatowska va escriure un llibre - La noche de Tlatelolco- sobre la massacre de Tlatelolco el 1968 en què no hi apareixien dones. -I ella a més és feminista. Jo tinc la sort de ser la seva amiga, he parlat moltes vegades amb ella sobre el tema i li he preguntat com és que no apareixen dones en el seu relat. Ella posa cara de sorpresa, perquè no n'era conscient. Sempre es cita les mateixes tres dones o es cita aquelles que tenen algun tipus de vincle amb algun famós escriptor o pintor. L'Elena no va estar pròpiament al 68, però hi va haver moltes dones. D'Itàlia va arribar Oriana Fallaci, que, com solia fer, es va ficar fins a la cuina. El que passava és que el discurs d'ells era el que ressonava. Ells eren els líders estudiantils, ells tenien el micròfon. Amb la novel·la el que volia era, per una vegada, convertir-los en simple paisatge i posar en primer pla a elles.

Vostè, de fet, arriba a dir que als líders del 68 i als líders del PRI els separaven les idees, però els unia el masclisme, la misogínia.

I segueix passant el mateix. Llavors, els moviments de dones estaven afectant en el sentit positiu, intervenint en les relacions igualitàries. Així mateix, el moviment hippy també va ser important: no dic que no hi hagués masclistes, però hi havia una reflexió sobre la llibertat, també la llibertat sexual, que incloïa a tothom i que redefinia les relacions entre homes i dones. El que em crida l'atenció és el retrocés que estem vivint ara respecte a aquests temes. Abans, hi havia la idea de construir un país nou, una societat nova amb noves formes d'estimar. Per això també és clau que la protagonista sigui adolescent, perquè és a l'adolescència quan totes les persones, independentment del país on visquem, comencem a descobrir el món i comencem a donar sentit tant al que hi ha fora com al que hi ha dins nostre.

És interessant la figura de l'àvia de la protagonista, una dona d'origen espanyol que es va exiliar a Mèxic fugint del franquisme i buscant un país lliure.

Jo ara visc a Espanya exiliada, però els meus avis van fugir en el seu moment d'Europa per anar a Mèxic, on van trobar la llibertat. Durant tota la meva infància, vaig sentir els meus avis dir que Mèxic era el millor país del món, un país democràtic on era possible ser lliure. El que ens diu aquesta història és que un mateix país pot ser en una època sinònim de salvació i, en una altra, sinònim de mort.

La seva novel·la comença amb la matança del 2 d'octubre de 1968, passa pel Halconazo i arriba fins als vols de la mort de la dècada dels setanta. És a dir, vostè recorre la història d'un país que es va anar desdemocratitzant i es va anar militaritzant.

Honestament, quan vaig començar a escriure la novel·la no tenia cap intenció de relacionar la història amb l'actualitat política, però, quan la vaig acabar em vaig adonar del diàleg que hi havia. De fet, l'altre dia, el 10 de juny, la vam presentar a Barcelona i va ser llavors, durant la presentació, quan vaig caure en el fet que era l'aniversari del halconazo. La història, vulguem o no, ens persegueix, travessa la nostra vida íntima, la nostra vida personal, amorosa... Una cosa que sento des que visc a Europa, a l'exili, és que la gent de sobte es queixa molt de coses molt estúpides i superficials. Jo vinc d'un país on lluitem una lluita constant i una batalla per la veritat, per la justícia, per la llibertat. Quan vius en una societat més democràtica, encara que tingui tots els problemes que té, et queixes de coses absolutament menors i no t'ocupes de les que poden ser importants potser d'aquí a 10 anys. Sempre estem anant endavant i no mirem enrere ni aprenem d'això. Vaig poder anar a Mèxic a presentar la novel·la. Em va fer molta il·lusió trobar-me amb un públic tan jove que, a través de la novel·la, estaven descobrint una història que desconeixien i adonant-se que el passat ens habita i que, d'una manera o altra, sempre estem enfrontant-nos a condicions sociopolítiques que poden millorar la nostra vida o eliminar-la.

A través de la novel·la, vostè observa, a més, com la implicació política de les dones no implica una ruptura amb la família, amb la seva vida. Una cosa que, pel contrari, no passa amb els homes, per als quals el compromís i la militància esdevenen una manera de viure.

Aquest és un tema que no tenia anotat a priori, però que em vaig trobar a mesura que escrivia. Em vaig anar adonant que ells es preocupen més pel seu poder, per la seva figura, per la seva imatge, per com són i per com seran representats per la història. A elles aquestes qüestions els són bastant igual, no estan al centre de les seves preocupacions. Per això, els noms de moltes d'elles, especialment el nom de les dones indígenes i afroamericanes, no són als relats de les mobilitzacions d'aquells anys, estan fins i tot absents als estudis feministes. Els seus noms van anar desapareixent gradualment de la història i recuperar-les i reivindicar-les és, com dirien els americans, “food for thought”, és a dir, aliment per a la reflexió.

A través del tema de la militància, els seus personatges femenins i vostè mateixa reivindiquen la importància de l'amistat i de la tendresa com a eines polítiques.

Jo crec que les dones, en línies generals, quan ens impliquem en moviments socials i hi participem, estem sobretot concentrades en la col·lectivitat, en el fet de ser una col·lectivitat unida malgrat les diferències, una col·lectivitat que no s'estructura piramidalment, sinó horitzontalment. Com a dona, com a periodista i com a supervivent de tortura, de persecució d'Estat i de delinqüència organitzada, m'he interrogat moltes vegades com enfrontar-te a aquestes batalles inconcluses. Des del ressentiment? Des de la ràbia? Des de la desesperació o des del tancament en una mateixa per sentir-se més segura i acollida per tu mateixa? Per damunt de tot, el que vaig viure, la meva taula de salvació ha estat la tendresa, l'amor, els afectes i l'estima de les meves amigues i de la meva família. Sempre he buscat refugi en el que està viu i en el que és amorós, en el que és dolç i en el que és propici per a la qualitat de vida. Això és el que ens permet seguir fent la revolució i no tornar-nos cínics. Ho veiem en el present: quan guanya el discurs patriarcal inserint-se en el feminisme actual reivindicant la ràbia com una eina de batalla ho destrueix tot. Està molt bé estar enfadada. Jo m'enfado moltíssim amb les injustícies i la indignació és un important motor per a l'acció. Tanmateix, al mateix temps la ira et destrueix per dins i destrueix el que t'envolta, fomentar la ira és repetir la mateixa lògica de sempre dels masclistes revolucionaris.

Tanmateix, per a vostè que ha patit un segrest i la tortura, arribar fins aquest equilibri no devia ser fàcil.

La ira cal passar-la, com cal passar totes les emocions: l'angoixa, la por, la desesperació, el pànic, la desolació, l'ansietat... Fins que arriba el dia en què decideixes que aquells desgraciats no guanyaran la batalla. Prendre aquesta decisió et dóna impuls per seguir endavant amb més equilibri. Això no vol dir deixar de sentir completament aquestes emocions, sinó ser capaç de donar-los la volta. Perquè és ell, el criminal, qui s'ha d'enfadar, no jo. -Després d'anys sense anar-hi, ha tornat a Mèxic a presentar la novel·la. El meu editor de Mèxic m'insistia moltíssim amb la idea que hi anés i jo estava il·lusionada amb la idea, però la Interpol em deia que perquè jo hi anés era necessari posar-me un dispositiu de seguretat privada. L'editorial va decidir posar-me'l i em va fer molt feliç: tenia ganes de veure la meva família i amics, els meus lectors. A més, em semblava important, un gest de dignitat, no només tornar, sinó tornar amb un llibre sota el braç i així recordar-li a tota aquella gent que em va obligar a l'exili, gent que fins i tot és dins del govern actual, que segueixo vivint i treballant malgrat ells. Aquells cinc dies de Mèxic van ser molt reivindicatius i van estar plens de gaudi i orgull. Em vaig emocionar molt en veure tanta gent jove, tants estudiants, a la presentació que vam fer al Museu d'Antropologia i Història, que és com un lloc molt simbòlic per al meu país. Aquells cinc dies em van recordar per què estimo Mèxic: perquè a Mèxic seguim ballant enmig de la guerra i això i això és molt important.

Somiï en tornar?

Ara és impossible. Just fa una setmana, uns sicaris armats van segrestar de casa seva una reportera d'una manera molt similar a com es van ficar els sicaris a casa meva el 2019. Quan va passar això, els meus amics van començar a escriure'm dient-me que no se m'acudís tornar, perquè si tornava intentarien novament segrestar-me. Em volen morta, aquesta és la veritat, han posat un preu al meu cap. Una part del meu cor enyora Mèxic i tot el que representa: l'amor, els afectes, el gaudi, però, una altra part de mi, la que s'imposa, és realista: no vull que em matin, així que no tornaré.

Creu que es és conscient, a nivell internacional, d'aquest nivell de violència que es viu a Mèxic?

Crec que no. En termes generals, és molt difícil entendre els països. A això s'hi suma que molta de la narrativa que circula a Espanya al voltant de Mèxic és una narrativa que tendeix a idealitzar el mexicà, que el folcloritza, que adula les tradicions i es queda a la superfície, impossibilitant una comprensió de la complexitat de Mèxic i, fins i tot, de la seva gent. La raó per la qual hi ha grans periodistes d'investigació a Mèxic, la raó per la qual homes i dones, cada cop més dones, ens dediquem al periodisme és perquè estem disposats a jugar-nos la vida per la veritat. A Mèxic, el periodisme ve des de la base, des del social, mentre que a Espanya parteix de dalt per després mirar avall. Això és clau, perquè determina la nostra manera de mirar el món i perquè defineix el fet que som un país que sabem sobreviure en el pitjor dels caos i trobar-li sentit a aquest caos, perquè parlem aquest llenguatge, el sabem desxifrar i perquè estem atents al que passa fora de les cases, al nostre entorn, a la comunitat.

A Espanya, el periodisme neix des de dalt?

Per damunt de tot, estic segura que, si es fes a Espanya el tipus d'investigacions que fem a Mèxic respecte a les màfies que existeixen a tot el territori espanyol, els periodistes espanyols serien perseguits com ho som els mexicans. Evidentment, sempre és més fàcil tractar amb un relat superficial, quan vens d'un país que encara respira dictadura, com Espanya, un país que està intentant que funcionin les lleis de memòria històrica, però l'Estat del qual encara té molta por de donar aquesta batalla obertament, perquè té molta por que l'extrema dreta torni. Jo ho entenc, en termes d'anàlisi política ho entenc perfectament. A Mèxic el context és diferent. És clar que podem tornar a un context similar al que teníem amb el PRI, però no importa: donem les batalles. Com a periodistes, no estem casats amb cap partit polític. Jo sóc naturalment d'esquerres, però si la presidenta, que es diu d'esquerres, és en realitat una populista que acaba de fer un pacte amb un narcoestat, ho diré. Jo tinc aquí un munt d'amics periodistes i sostenen que cal protegir i cuidar el Partit Socialista i el mateix em deien alguns amics periodistes nord-americans a l'època d'Obama: “Cal cuidar Obama”, em deien, però no és així. No cal cuidar ni l'un ni l'altre, no som una mainadera. Com a periodistes, només hem de cuidar la veritat.